diumenge

Converses

 L'altre dia en un sopar entre amics va sortir el tema de la relació amb els ex, uns ensanyats amb ells mateixos, altres encara dolguts, i els que com jo pensen que cada relació és diferent, com també són diferents els adeus i això incideix molt en els després, encara que el temps tot ho suavitza i recol·loca.


Mai he mirat enrere per res, sí que durant un temps vaig estar dolguda, però al final com li vaig dir a una amiga que ho està passant fatal ara mateix, qui vulgui estar amb tu, ho estarà malgrat tot i per damunt de tot, quan no s'ha quedat al teu costat és perquè la resta de la seva vida té més pes que tot el que tenia amb tu, acceptar-ho i mirar-ho tot des d'una perspectiva d'indiferència, és essencial per fer net.

Comento que sovint parlo amb amics meus d'Egipte, i hi ha un que en el seu moment va ser un rotllet de dos o tres mesos, tampoc ho recordo massa, millor dit no recordava res de cap situació en concret, fins que ell en va anar explicant situacions que vàrem viure junts, per mi només va ser sexe, sortia d'una separació de quatre anys i m'importava tot més aviat res, tenia una mica més de vint anys i moltes ganes de tocar els pebrots, encara que no ets massa conscient que certes actituds no serveixen per res més que per fer-se mal un mateix, però allà anava jo, empoderada i disposada a menjar-me el món caigues qui caigues, no sé ben bé perquè, suposo que per demostrar-li a l'altra de què era capaç jo sense ell, pobra il·lusa, oi?.

Parlem de tot, recordem moments, ens enfotem de tot el que vàrem viure, de les preses, de la situació i de com dues persones que van compartir sexe, perquè jo mai vaig involucrar els sentiments, ara seria incapaç de no fer-ho, ara comparteixen passats, presents, i la vida de tots dos per separat, ell amb la seva dona i els seus dos fills i jo la meva independència personal i sense ganes de lligams.

Li volia fer entendre a la meva amiga que no calen pantomimes a les xarxes socials, qui et vulgui trobar, et buscarà, afortunadament hi ha vida més enllà, i la majoria exhibeixen un món fet a mida, on és la utopia de la seva realitat.

No cal exhibir-se ni provocar en públic, les nostres perversions són nostres i de la nostra parella, tampoc necessita l'acceptació de ningú ni en el físic, ni en l'emocional ni en l'intel·lectual, els lligams de la vida són tan immensos que surten d'un cos i d'un llit, només cal prendre distancia i estimar-se una mica més ella mateixa.

Però no us penseu, per arribar aquesta pau interior i emocional actual, he tingut moltes baralles internes, molta lluita d'egos personals, que un a un han anat circulant per les meves venes, moltes preguntes sense resposta que al final vaig deixar en l'oblit selectiu de la memòria, perquè sí que tenia les respostes, però no m'agradaven.

En aquest moment on la deshumanització i desnaturalització de l'ésser humà, del poder de la por, de l'alegria de viure ens la volen robar, i intenten que deixem de relacionar-nos amb l'entorn i entre nosaltres, no oblidem la necessitat de moments, de raconets on perdre el món de vista, espais de solitud i reflexió com a respir de tanta merda, sense queixa ni ràbia, sense victimisme, apel·lant el dret a viure de manera intel·ligent fora de tots els estereotips convencionals i socials que ens volen vendre per la "la nostra salvació", i que si ens deixem anar, poden arribar a ser la nostra condemna.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada