diumenge

Retalls de temps...

 Des de sempre he passat els estius a París amb la meva àvia, ja he explicat alguna vegada que els meus avis paterns, del Taberno (Almeria), eren refugiats politics, i mai més van voler tornar a España, sempre van estar molt agraïts a la terra que els va acollir.

Primer Carcassona , després Toulouse i al final, un poble que està a 10km de París.
Recordo els meus primers anys, agafàvem un tren a l'estació de França, passàvem la Frontera Española i Francesa, i a Cerbère agafàvem el tren Francès fins a París.
Fèiem nit al tren, uns trens que ens semblàvem tota una aventura, amb departaments per 8 persones, i que a la nit podies tancar perquè no entres cap estrany a les diferents aturades que feia, tot i així, passàvem força estona als passadissos mirant des de les grans finestres l'horitzó, mentre el pare m'explicava sobretot la seva estada al camp de concentració d'Argelers, sense rancúnies, com menjaven dels horts i bevien aigua de mar, amb les corresponents diarrees dia si, dia també.
Trèiem els bocates, l'aigua, el preparat de vi i gasosa dels pares, el termo de cafè i el tub de llet condensada.
Per mi era fascinant, i quan viatjaven amb nosaltres els millors amics dels pares, argentí ell i aragonesa ella, era com sentir-se protagonista de les seves histories, de fins on els havia portat la vida, i tot el que havien passat, sobretot ell, fins arribar a Catalunya.
Les poques vegades que no van venir, doncs ja eren més família que altra cosa, pujava gent, obrien la porta i si estava mig buit, es quedaven allà, amb un "Il est occupé?" i la mare que era l'única que llavors parlava francès els contestava "non, allez-y et bienvenue".
Sempre oferíem el que menjavem, ells feien el mateix amb nosaltres, no sé, eren altres temps, altre concepte de vida, empatia pels altres i sobretot educació.
Els pares explicaven a cada estació la història dels meus avis, Narbona, Limoges, Normandia... tot el que van anar passant fins que es van poder establir definitivament.
I recordo tot allò amb nostàlgia, els preparatius del viatge, però sobretot el fet de poder tornar a veure la meva àvia, les seves batalletes, la seva lluita a Carcassona, el seu català-francès amb el Monsieur cartero, que cada dia li tenia preparat un cafè amb Chicoria, eren temps difícils, fins i tot com malgrat els meus tiets que es van fer una casa espectacular que eren dues comunicades per dins, ella els hi va demanar que a la planta de baix respectessin la seva cuina de carbó per poder cuinar el que ella volgues, i on escoltar tranquil-lament aquella ràdio tan vella, que durant molts anys havia escoltat "ràdio Pirenaica"....
Em queda pendent tornar a París, però m'agradaria fer-ho de la mateixa manera, en avió sí que hi he tornat, així i tot necessito un viatge retrospectiu sentimental, per reviure tot allò que cada any com si fos la peregrinació obligada feia amb els pares, aturar-me a cada estació i perquè no, baixar i conèixer els llocs on havien viscut els meus avis.
I aquesta setmana el meu amic Jordi que fa moltes escapadetes, em va enviar la imatge de les estacions de Portbou i Cerbère, les recordo majestuoses plenes de gent i bullici, ara estan buides, però quan les he vist m'he emocionat perquè encara que ja no siguin cap pas fronterer ple de Gendarmes, Guàrdia Civils, andanes ple de trens, formen part de retrobaments, de persones estimades que ja no hi són, de llargues converses, de coneixements, en definitiva de part de la història dels meus.
PD- Gràcies Jordi per les Imatges, i no només aquestes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada