Percepcions de vida ...

És diferent i additiu començar el dia en un país com Egipte, és deixar-se desbordar per la vida que brolla en cada cantonada, sense pautes, esperes ni temps, omplint els pulmons de mirades, d'alens, de sensacions noves que es deixen portar i atordeixen cadascun dels sentits. 

 És no buscar res i trobar-ho tot, més enllà d'itineraris, mapes, i sorolls, són somriures, aromes, postes de sol i matinades, és el Nil, és el so d'un banjo, són nits de Ramadà i Nadals, és un té amb menta, un Saglab, un Karkade, o una copa de vi.... 

 Senzill oi?, i és que a mesura que ens fem grans, t'adones que l'edat només és un estat d'ànim, que vius, sents, desitgés, i estimes com sempre, que el temps potser passa pels altres, però tu el fas insignificant, com una data com qualsevol altre, perquè el teu jo es queda, i es queda amb la teva essència, amb el que ets, amb el que vols i amb el que et va feliç, no cal buscar paradisos fets a mida, ni cels estelats, la màgia del senzill, d'aquesta birreta de matinada escoltant el Nil, dels llençols mullats de passió i risses, de matinar havent dormit poc, però obrir les finestres i carregar-te de vida, sense necessitat de viure entre ombres, o de maquillar-te la realitat per fer feliç als altres. 

 I no, no és qüestió de pandèmies, és qüestió de prioritzar els sentiments davant la manipulació social i quotidiana que ens vol engolir a tots.

Barcelona...

 

Com trobo a faltar la meva Barcelona, la de les botigues centenàries, les petites llibreries del cas antic, la dels carrerons estrets i humits de flors als balcons, amb tota la diversitat de colors, llenguatges i pells.

Una ciutat amb cor, on la diversitat quotidiana es conjugava amb la monotonia de les responsabilitats, com si el rellotge s'hagués aturat i intentés recuperar el seu ritme natural amb el pas canviat, en un món aliè on tot era possible i no existien les presses i si les ganes de compartir-nos.

Pintors, músics, bohemis, homes estàtues, ciutadans del món posaven una nota de color i cultura a aquesta Barcelona cosmopolita que tan gran li va ara a algunes....

La utopia que el temps no t'atrapava sinó que eres tu qui l'atrapaves, i el convidaves a beure un altre cafè amb tú, mentre observaves passar la vida i els seus canvis de ritme.

Caminar entre carrerons i tornar a la infància, a tardes de compres i suïssos amb la mare, i anys després amb amics, a nits de cabaret a "La Bohemia" o al "Barcelona de nit" fins a veure sortir al sol al Maremàgnum, amb una xocolata amb xurros.

Racons emblemàtics amb vida, on t'oblidaves de l'euríbor, els deutes, les manipulacions polítiques, la teleporqueria, els mòbils, la premsa rosa, la llei de memòria històrica, la Monarquia, la Santa Inquisició, i la mare que els va parir a tots plegats....

Cada dia es fa més complicat situar-se en aquesta Barcelona bruta, buida i estressant, on una analfabeta, s'ha carregat l'essència de la ciutat, donant pas a una modernitat mal entesa que ratlla la grolleria i el mal gust, però que evidentment li ha suposat molts diners.

Però sempre hi ha un racó on no s'han perdut les formes, on el paisatge segueix ple de llibres, petons, música, mirades, abraçades, generositat, senzillesa i món.

Vull tornar a viure la Barcelona de sempre, la d'ànimes bessones fugint de pensaments globalitzats d'occident i gastats amb mentides, fullejar les pàgines d'un llibre, sentir el so d'un banjo del carrer, els aromes d'un bon cafè, mirades de complicitat dels que ens trobem a gust en aquesta Barcelona antiga, de carrers plens, rialles i vida, que fugim de l'oblit i la desmemòria, i contra tot allò que ens vol convertir en éssers buits i solitaris, deshumanitzant-nos cada dia una mica més.

Reme

Hi ha persones que són infinites

i sense saber el que tenen,

ho tenen tot, i et fan millor persona

i encara que no venen embolicades,

són un regal de la vida

atemporal i etern.

NO cal titol, filosofia de vida només

Si alguna cosa té l'edat, és que desapareix aquella necessitat imperiosa de quedar bé amb tothom, és com si es trenquessin tots els miralls i només quedés el "tu" més íntim i real. 

Vivim en un moment estrany, més superficial que autèntic, on per no haver d'entrar en aquesta voràgine de consum, d'egoismes, de rutina, de mentides, has de fugir cada dia de tots els entrebancs sense mirar als costats. 

M'he perdut en algun esglaó, i sóc una inconformista com deia la mare, però tinc clar que cada dia hi ha més gent disposada a no formar part del circ que és aquesta societat, i aquest món que ens han anat modelant a mida, per només convertir-nos en titelles del sistema. 

Des de la meva ignorància en vers a molts temes, científics sobretot, he optat per llegir, llegir, llegir i escoltar i després fer meva la lògica de tots els continguts, i cada vegada som més els que hem obert els ulls i subtilment ens apartem dels guions i estereotips que ens imposen. 

Mireu, a mi em rellisca bastant el que és coherent o el que no és, el que és políticament correcta del que no, un pot equivocar-se cada dia, i dels errors que comet prendre decisions, no cal preocupar-se més temps dels innecessaris per res. 

Cadascun és amo del que té i del que regala, i no hi ha res com lliurar-se amb els ulls tancats, o marxar en direcció contrària del que tens davant i et buida.

La vida, la felicitat, l'alegria, sovint no és un on ni un com, és tan sols un amb qui, encara que a vegades el qui que esculls ets tu, no tothom qui arriba a la teva vida, es queda i no tothom marxa, però hem de saber col·locar a les estanteries de la nostra història tot el viscut com a part de nosaltres deixant anar les cordes, perquè amb els anys vas esborrant els "això mai". 

El món està ple de valents ferits i de covards intactes, però cada ferida explica una història que ha valgut la pena, és la sensació d'estar viu, i encara sort, perquè aquestes alçades de la vida on tot sembla tan irrellevant menys els egos propis, tu poses les normes, però sense oblidar que si vas acompanyat hauràs de saber alternar el timó. 

I possiblement, ens seguirem fent més preguntes que respostes, però l'important és no conformar-se ni romandre apocats en l'apatia i els silencis.

Pensaments

 La vida són seqüències, unes t'agafen despentinada i altres vestides de nit, però no cal ser prudents amb la passió o l'alegria, no hi ha temps...

Desitjos a l' univers

 

 Al contrari del que diuen alguns, a mi tota aquesta situació actual em dóna per pensar, potser perquè no m'agrada la que ara mateix em toca viure i contràriament al que pensava fa uns anys, estic desitjant trobar la manera, la forma, o els mitjans, com ho vulgueu anomenar, de marcar distàncies d'aquesta societat, no sé si deshumanitzada, si superficial, o només perquè jo sóc la rara, i encaixo cada cop menys.

Però des de fa un temps faig plans, a l'aire potser, però plens d'il·lusió i ganes.Trobar una casa antiga, reformar-la i fer-la a poc a poc meva, no cal que sigui massa gran, però que tingui molta llum, i molt jardí, per cultivar el meu hortet, i plantar tota classe de plantes i herbes aromàtiques.

La meva bodegueta de bons vins i caves, amb raconets per escriure, per restaurar mobles vells, per emocionar-me amb una posta de sol, sopar als capvespres a la llum de la lluna, i buidar-me en una matinada de llençols amb aromes de passió, amor i sexe.

Recordo amb un somriure, la casa dels pares a Montcada, el pare va fer una peixera amb pedres naturals, era d'aigua freda i l'omplíem amb aigua del riu, i amb aquells peixos taronges,i els petitons que anàvem a buscar al riu Besos, quan encara es podia pescar.

A mesura que ens fem grans mirem més enrere, no sé si per nostàlgia o perquè d'haver sabut el ràpid que passa tot, ens hauríem aturat a assaborir més els moments i hauríem deixat menys coses pel camí.

Però també és cert, que carreguem amb altres tantes que necessitem dur a coll, la innocència passa, però no la capacitat de sorprendre i sorprendre'ns, avançar o parar-nos a la meitat del camí, en un anar i venir de circumstàncies i de pàgines que queden sense escriure o mal escrites, tenint la possibilitat de reescriure-las.

I al final, entre esbossos d'il·lusions i del que vols que sigui, saps que res que vagi més enllà de la pell i d'un batec, serà capaç de gaudir de la vida i d'assaborir la veritable essència del que som.

Resolt

 La solució perquè no quedin publicats anuncis i pajarracus de tota mena, es que m'ha arribi un filtre per mail, com passa a altres molts blocs i jo doni el consentiment per la seva publicació, i és el que he fet.

Cada vegada hi a més gent que no té res més a fotre, que tocar els pebrots al pròjim.

Gràcies