Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dimecres

Estimada Eugènia



Com tantes vegades m' agradaria sentar-nos en un raconet de la vida i parlar, xerrar de tu, de mi, del pare, de tot allò que tantes i tantes vegades acostumaven a fer amb un got de xocolata a la mà.

Ara et miro et penso i et torno a mirar, i de tant en tant recorro els mobles que ara interrompen altres vistes des de la teva habitació i sé que m'agradaria tocar lleument la teva finestra i que amb un somriure l'obrissis per a deixar-me dormir en el teu llit.

Recordes quan portaves l' esmorzar al mati per les dues quan tornava per vacances mentre el pare dormia? i rèiem i t' explicava la meva vida, les meves histories viscudes i desviscudes d' amor, les llarguíssimes cartes des de Egipte, la rosa seca per Sant Jordi en un sobre vermell, les tardes de partit a Can Barça fins i tot del Barça d' en Pep ara gaudiries.

Una vegada vaig sentir que l' Alzheimer es una infermetat tan summament cruel que aprens a oblidar a la gent que estimes en vida, i no es veritat, no l' oblides nomes oblides aquells retalls de vida que sempre es col·loque'n a les estanteries del record amb noms i dates.

Aprens a no posar temps als moments, a no esperar, a gaudir cada somriure, cada batec, a tenir una paciència infinita amb la vida encara que ella cada dia sigui mes ingrata.

Saps Eugènia? el teu somriure, la teva mirada, la tendresa amb la que m' agafes la mà quan en les teves poques paraules no et surt el meu nom , sinó qualsevol altra que hagi quedat retingut a la teva memòria.

Però tan és, la rialla es meva com també ho son els moments que hem viscut juntes, les estones que el meu fill passa amb la seva avia donant-li el sopar, llegint les poesies que tot just a començat a escriure i tot allò que varem ser juntes un dia.

Es desolador mare veure un cos al que la ment ha abandonat. Mirar a qui un dia va ser tot un món, amb qui es van apurar moments i es va compartir a glops tots els instants d'una existència i de qui ara no puc sentir ni l' escalfor de la seva abraçada.

Veure de sobte com li arrabassen l'ànima i la submergeixen entre llums i ombres i encara que jo vulgui retindre i no la deixi de la mà cada dia es una mica mes lluny de mi, de tot el que sóc, de tot el que m' agradaria viure amb ella i compartir.

Un cos, un tros de carn ferida, ànimes absents endollades a la vida, absents de qualsevol sentit de proximitat, d'afecte, de sentiment, de dolor...fragments de vida tombats al llit inerts a la llum del sol.

No et reconeixen, no t' anomenen,... però t' estimen, amb altre cara, amb altres noms, sense records,    però t' estimen perquè nosaltres també hem apres a estimar-los sense passats, comença'n de nou en un món estrany, sense equipatge de consciència i sense consciència de vida.

Semblen perduts, dispersats en un univers estrany que abandona el cos, però estan vius i es la seva anima la que ens vetlla per no deixar-nos embogir.

I avui no es cap dia especial mare, nomes un de tans d'altres en els que et trobo a faltar i el teu somriure es un bocinet de cel enmig de la foscor.

Dia Mundial d' Alzheimer 

20 comentaris:

  1. No se si dir, ni si vull dir lo que encara no sé que diré...No m'enrecordo, però tan se val ,sabia que t'estimo...

    ResponElimina
  2. Graciès Miquel Àngel, jo també t' estimo per ser com ets i per no enrecorda-te de que m' estimes, tan és entre amics oi?.

    ResponElimina
  3. No si pot afegir res més.......no cal ho has dit tot

    ResponElimina
  4. Només et puc oferir una abraçada (virtual)molt forta d'algú que també ho ha viscut fins al final. Avui no hi ha somriure, són per a ells.

    ResponElimina
  5. L'Alzeheimer, una de les enfermetats més cruels que conec. L'enfermetat que ataca el capità del vaixell del nostre jo (la memòria) per què?? :( El meu pare va patir-la durant deu anys. Va ser duríssim. Un desgast espantós per a tota la família, sobretot per a ma mare. Les seves últimes paraules? "Me cagon Déu!!!" que deia cada cop que el canviaven, que el canviaven... fins un any abans de morir. Després el silenci. Les últimes paraules de mon pare van ser un renec desesperat, rude, incòmode... just abans de callar per sempre. Va estar un any i mig callat, sense ja ni tan sols aquell renec, aquell cagar-se en tot. Un amic creient em va dir: "T'adones que la última paraula que va dir ton pare era 'Déu'? I jo "sí, per cagar-s'hi". I no voldria ofendre a cap creient, que aquestes coses van més enllà de si creus o no creus o ves a saber què.
    L'Alzeheimer, la enfermetat que et fa dir les últimes paraules un any o més abans de morir.
    Molt de coratge i una abraçada molt sentida i humana pel que comentes de ta mere. Ho dic de tot cor. No t'ho pots arribar ni a imaginar. O potser sí :(

    ResponElimina
  6. Joan, Albert, Florenci, és l' oblit de la memoria nois, perdre a la persona que estimes una mica cada dia i adonar-se que hi ha moments que la vida es una gran putada.
    Gràcies a tots per ser-hi

    ResponElimina
  7. Sí que és una gran putada :( Però hi ha coses que estan per sobre de tot això. Una abraçada des del fons del cor, de veritat, avui.

    ResponElimina
  8. Marta, jo també he viscut aquesta història i m'ha agradat molt la tendresa amb què l'expliques, malgrat la tristesa.

    Perdre la persona que estimes mica en mica i veure ... com deixa de ser la persona que estimes, mica en mica.

    Una abraçada, de companyia.

    ResponElimina
  9. No t'espanti Cantarina!!
    Si el bruixot diu que t'estima:
    Qu'es lo teu cant d'ocarina.
    La teva veu,de Sabina... que el fascina.
    Ço que escrius i ton cor barrina.
    Tant lo vell xaruc s'en desgana!
    que quan no et sent la veu, va lo ruc,i s'aprima!!
    No t'espanti Cantarina,
    que estimar no és cap metzina.

    ResponElimina
  10. Ademés, com que jo no tinc un alzemereir, però també acabaré perdut entre la cullera ,la poma i la bicicleta, m'has fet plorar collons!! que ja te vale!!

    ResponElimina
  11. Carme gràcies, ella és tan tendra que jo no puc més que dibuixar cada dia somriures en el seu cel d' absencies.

    Miquel Àngel, cantà , cantà, jo com una esperdenya, pero escolta'm "kumbaya", per mi Sabina es "infumable" no el suporto ni ell, ni la veu, ni les lletres.

    I res de plorar eh? va posat els ultims partits del Madrid i et faras un tip de riure.

    ResponElimina
  12. La sabina es un arbre , i també era una mena d'oracle,o una noia sospitosa de bruieria. de fet hauria d'haver escrit Sibila , perqué jo em referia al "Cant de la Sibila" que es una maravella antiquísima que canta n'a Maria del Mar. Estic d'acord amb que els ripis d'en Sabina son tant previsibles, que fan venir malestar ...Angúnia... ganes d'apagar le radio. Podriem recollir firmes per a inhabilitar-lo? NOOOO????

    ResponElimina
  13. Marta dotze anys em va tocar, sor y una abraçada forta.

    ResponElimina
  14. Gràcies Roigbalterra, son lliçons de vida que encara ens fan mes forts i millors persones.

    ResponElimina
  15. Martona, una abraçada molt, molt, molt gran i sobra tota paraula supèrflua. I ja ho saps, compta amb la meva mà per sostenir la teva sempre que ho necessitis.
    M'agrada molt el seu nom: Eugènia.
    A reveure, preciosa!

    ResponElimina
  16. Montse sempre hi ets i sempre hi seré per tu, ho saps, i com diu la canço d' en Lluis Llach que ens acaronin els estels.
    Petonet bonica

    ResponElimina
  17. Has dit paraules molt belles. Paraules de conhort que arriben molt lluny.

    ResponElimina
  18. Ploro, i sé perquè. Cos sense cap, cap sense cos...

    ResponElimina
  19. Pero amb un cor immens Cantireta, son tot cor i la resta tot allò que van ser i seràn sempre.
    Un abraçada ben forta

    ResponElimina
  20. Ostres Martona, no vull dir res més per no espatllar res del que has possat, però la Sra Eugènia segur que et porta fins a l'ànima noia!
    Fantàstica aquest post i fantàstic que el comparteixis
    Expressions

    ResponElimina