Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Una de tantes histories...


Ahir al vespre vaig veure "Un monstruo viene a verme".

Ja havia llegit el llibre i com sempre em passa vaig trobar més descafeïnada la versió cinematogràfica, em va passar de forma descomunal amb "la Passió Turca" que ni de bon tros reflectia l'ànima de la història.

Sembla una història de terror, però és una trama intensa, que barreja a la perfecció la fantasia amb la més crua realitat.

Per mi el monstre és la vida, el món, el nostre món, tan vell i tan savi alhora.

Ho sap tot, i obliga al personatge a explicar-li la seva història, perquè sap que només quan ell s'enfronti a la seva realitat podrà ser feliç.

Ensenya a ser capaços d'expressar els nostres sentiments encara que no siguin els correctes. El silenci dol, i la resta de les lliçons que li dóna el monstre són també importants.

A mi no em va fer plorar el llibre ni tampoc ahir la pel·lícula, potser perquè el final era previsible o potser perquè a la vida ja he passat pels meus monstres, i al final t' adones que el pitjor enemic que tens ets tu mateix quan no li plantes cara al destí, a les situacions, a tu mateix i t' abandonis en la pena i en compadir-te.

Amb tot el respecte a qui li va agradar perquè és una novella que per qui no estigui preparat et destrossa per dins, però encara que soni molt bèstia el dia a dia de moltes persones es tant o mes dur que aquest encara que no el disfressin de monstre.

I encara que enganxa per la seva qualitat, perqué és un gran llibre i una gran pel·lícula, no t'adones de fins a quin punt està jugant amb els teus sentiments fins al final.




6 comentaris:

  1. Tots portem un monstre a dins, de vegades però fins que un altre no ens ve a veure no sabem treure-ho de dins nostre. Si hem de tirar endavant, que vingui el monstre i ens arrenqui allò que no volem deixar anar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal portar la vida a l' extrem per tirar endavant, a vegades les persones som el nostre pitjor monstre.

      Elimina
  2. Tothom que l’ha vist en parla bé, encara l’hauré de veure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo no en parlo malament, només dic que no m' impressionat, que és una de tantes seqüències que passes a la vida i que remuntes, aixo sí, amb molta força interior i no deixant portar-te pels teus fantasmes,entenc que hi hagi gent que l' impressioni, pero a mi personalment no.

      Elimina
  3. Des de fa temps, després de bastants decepcions, vaig decidir no veure pel·lícules de llibres llegits i més si m'havien entusiasmat. Primer perquè els directors sempre em semblaven per sota dels escriptors i després perquè una paraula et desperta la imaginació i, moltes vegades, la imatge et estableix realitats.
    Això no treu perquè hi hagi grans adaptacions de novel·les al cinema, però gairebé sempre al marge del mateix llibre.

    ResponElimina
  4. Completament d'acord, personalment crec que també he passat per haver d'afrontar-me als meus monstres en moments durs com vaig escrivint en el meu bloc i la pel.lícula no em va arribar a atrapar.

    ResponElimina