diumenge

L'anormalitat de ser normal





No sé vosaltres, a mi m'agrada la solitud, aquelles estones que passo a la terrassa de casa amb una birreta, una copa de cava, de vi o una cola, depen del moment, i del que jo necessiti, per perdrem en aquest horitzó tant immens que és el cel.

El dia a dia quotidià fa tocar fons moltes vegades, perquè hem après a deixar de mirar les coses, i passar de puntetes, de tant veure-les

Vaig trobar-me una amiga pel carrer fa uns dies, i ens varem abraçar, una abraçada sincera, plena de llum, de sentiments, de les que t'omplen el cor i no calen paraules, ni em vaig adonar de les mirades del voltant, fins que una veu em va dir, que inconscients no veieu que no es pot abraçar? Tranquil, no et pensava abraçar, li vaig respondre, i em vaig quedar tant ample.... 

I mira que és senzill embolicar el cor de moments, deixar-se portar, no mesurar res més que no estigui entre la pell i els ossos, amb la força arrasadora d'un huracà, sentir-nos vius en una boca i embogir en un cos clamant redenció.

La vida a vegades és una carrera de fons per superar-nos a nosaltres mateixos, però cada cop menys, perquè hi ha més a viure, sense pors, sense complexos i menys a superar.


Recordar vells temps i viatjar sense bitllet de tornada, perquè encara que la història passi de moda, i hagin altres histories, sempre recordarem la millor part, perquè ens la sabem de memòria. 


No cal posar excuses per arribar tard, només cal arribar a temps, tancar el paraigües quan plou i sentir la pluja a la cara, sabent que potser no saps on vas, però que sempre arribaràs a algun lloc.


Perdre'm en el no-res, i en el tot, no només viure, sinó sentir-me viva.


Fàcil oi?

2 comentaris:

  1. Fàcil, fàcil.... no sè jo ! però amb l'ànim que ho dius, segur que te'n sortiràs !.
    Comprenc el moment de l'abraçada que relates , resulta inconscient el gest i més quan et surt de dins.... i també la reacció del que mira... però costa no deixar-se anar en aquests moments...a qui no li haurà passat ?
    Jo també soc amant de llocs tranquils i amb las vistes de la teva terrassa , en fas una miqueta d'enveja sana ! A gaudir-ne ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tant de bo fos la meva terrassa...però no, encara que si és el meu concepte de moment atemporal.
      Ets molt comprensiu, jo no entenc la reacció del que mira, perquè jo no sóc tampoc ningu per qüestionar les reaccions emocionals dels altres, encara que visquem en un moment excepcional de gestionar la vida al voltant d'aquest virus que viu entre nosaltres, no vull que el meu petit món endinsat entre la pell i el cor, perdi la capacitat d'emocionar-se.
      Bona setmana!!

      Suprimeix

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.