Graciós és aquest anunci d'una dona de 40 o 50 anys que diu "em sento invisible".
No sé, que és ser invisible?, que no et miren pel carrer?, que no t'adulin, vestir-se com si tinguessis 20 anys per cridar l'atenció i cobrir la teva inseguretat? Què consideren ser invisible? Tant necessitem de l'aprobació dels altres per sentir-nos be?Com a considerada madureta socialment, mai m'he considerat invisible, tampoc m'ha preocupat si em miren, em piropegen, m'insulten o senzillament passen de mi.
Les dones som alguna cosa més que un tros de carn amb ulls, i la nostra percepció de ser dona, parella, amiga, filla i mare, no ha de canviar amb l'edat.
Estem vives, i són un munt d'hormones despendolades, segons el moment i l'ocasió, estimem, sentim, vibrem, i quan cal, som assenyades i coherents.
Qui marca les pautes del meu comportament?,ningú, només jo, oi? i l'emoció, ràbia, impotència o desig del moment.
Podria ser que ens comencem a estimar totes una mica més?, però sobretot les abanderades dels conflictes imaginaris, de les guerres de sexes, de la demonització de la menopausa, perquè noies, res es perd, res s'acaba, al contrari, es pot gaudir igual o més, i sense preocupacions...
Hi ha altres problemes en aquesta societat, i personalment penso que la que ens preparen no és gens petita, així que deixem-nos de bestieses, i complementem-nos junts per al menys, no posar-los fàcil, tot aquest terrabastall social que pretenen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada