Pensaments en veu alta...

Dilluns em vaig quedar sense TV, un altra vegada els Leds en menys de 2 anys, ja quan la vaig arreglar per primera vegada, el tècnic em va dir que els Leds junt amb la placa base és el gran problema d'aquestes TV, modernes, que les d'abans duraven molt més.

Doncs bé, no la trobo gens a faltar, una copa de vi, música, un llibre, una xerrada interessant, o tombada a la llum de la lluna repassant el dia, o amb la ment en blanc, amb aromes de jazmi i Dama de nit.

És el moment de desconnectar de la voregin del dia a dia quotidià laboral, més tot el que es va afegint, que en el meu cas no és poc, perquè cada vegada em complico més la vida, però com em diu el meu fill, "ja t'ho faràs"...

Però és que al final és això, si la feina que et paga hipoteca i rebuts no t'omple, s'han de buscar altres alternatives, per anar obrint-se camí i poder viure completament del que t'agrada i és el que estic fent, compaginar obligació amb plaer, un còctel fascinant d'emocions, veure com creixes dia a dia, com ja tens les teves recompenses emocionals, com hi ha gent que confia en tu i es deixa anar tota sencera a les teves mans, com et queda força, ganes i empenta per tirar endavant tot el que et proposes.

No són els anys família, és l'estat d'ànim, les ganes, l'empenta, les il·lusions, els anys només són una data, i no es tracta de voler semblar més jove, o amb menys arrugues, que també,i visca si ho aconseguim!! és deixar-nos anar en tota la immensitat de la paraula, amb arrugues o sense, però pletòrics, més bojos, més plens, despullats de pors, de passats, de bestieses i de preocupacions absurdes.

Al final viure es una carrera de fons, amb totes les seves rasants, i derrapant si fa falta, però amb la certesa de que vençuts, aniquilats, amb ferides al cor i a la pell, direm doncs cony!! ha valgut la pena, per tot i per tant...