Amb Hany ens expliquem la vida sovint,i malgrat la distancia, també ens veiem sovint, portem junts un projecte de feina, i a més són més de 30 anys d'amistat.
Hem compartit moltes coses, tant a nivell de treball com personal, i fa uns anys i desprès d'alguns d'altres, varem recuperar-nos com amics en l'ampli sentit de la paraula, i avui m' explicava com a vegades és cansa de ser el motor de tota la família, de tot l'entorn i que tots acudeixin a ell quan ha de solucionar qualsevol situació.
I no sap com l'entenc, perquè fa temps em succeeix el mateix, sembla que jo hagi de tenir la vareta màgica de la solució. Tal vegada perquè la vida t'ensenya, que un no pot romandre en el dolor, l'angoixa, l'apatia, el conformisme, o la incertesa més temps del necessari, sobretot perquè aquest temps és teu i no torna.
La veritat és que la vida no em deixa massa temps per pensar en res, però sé que encara que no estic on vull estar, hi estaré, i on soc estic bé, tutejant aquesta espècie de paranoia mental a la qual anomenen destí, i que no és més que una alienació del que ens projectem mentalment.
Però em fa gràcia perquè el meu entorn es pensa que soc resilent a tot, i la meva imatge és la d'una persona segura, contundent i sobretot privilegiada mentalment, però no ho és tant, el que passa és que la societat actual, no permet ser d'altra manera o se't mengen, i és important maquillar les teves inseguretats, perquè no s'aprofitin d'elles.
Així i tot, queda molt per fer, sense donar masses voltes al futur, perquè el futur que ens ofereixen és l'instant immediat a l'avui, no cal donar res per perdut, siguem valents, defensem el que ens mou el cor i les il-lusions, perquè en aquesta societat plena de buidor i despropòsits, l'ùnic que no poden controlar, són els moments fets a mida de la pell, i que ál final sempre són els que mouen el món, al menys, el personal nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada