No em considero dona de poc món, ni d'aquelles intel·ligències distretes, aturades en un pensament únic, en les quatre parets de casa, o en la comoditat i la ignorància, qui em coneix ho sap.
Però cada vegada estic més al·lucinada amb aquesta societat, i amb la mesquinesa en general de qui confon, que quan dius el que penses, tens un caràcter de merda.Decadència total de principis, de sentiments i d'humanitat, no cal comportar-se com la Mare Teresa de Calcuta, ni enviar missives cada dia de pau i amor, fer ioga, taitxí o al-linear tots els chackras, només cal tenir cor, empatia, amor per afecte, per complicitat, el tot per tot sense exigències ni moneda de canvi.
Em fan gràcia les persones que prediquen amb parcel-letes al cel d'actituds, comportaments, i acceptacions, i al final, entre el seu món interior i el que projecten, hi ha tot un desert de malicia, buidor i decadència.
He sigut de les que pensava que calia mantenir el componiment, per tradició?, família?, pels que ja no hi són?, no sabria ben bé dir el perquè, fins que vaig decidir, que els lligams de sang són aigua si no te'ls guanyes amb el cor, si no hi ha una llei no escrita de carinyo i fidelitat, i de compromís moral de no maltractar els sentiments, i protegir-los.
I quan no és així, cal trencar amb arrels podrides i quedar-e amb les que seguir creixent junts.
I quin alliberament, quan et deixen de preocupar les misèries alienes, i la vida et fa el favor, d'envalentir-te, a treure't el que et sobrava....
Tot i que gairebé m'ha costat la salut, sóc en aquest camí que tan bé descrius, d'agafar força i trencar amb tot allò i totes les persones que sobren... que només quedi empatia i amor sense que sigui moneda de canvi.
ResponEliminaEl teu text és una forma de vida que, de mica en mica, faré meu.
Aferradetes, nina.
Costa molt arribar fins aqui, sobretot pels prejudicis emocionals amb els que ens han educat, com si per tenir certs vincles afectius, tinguessin dret a fer el què vulguessin sense mesurar les conseqüències. Em va costar molt, i he deixat molts sentiments pel camí, però puc dir que des de que m'he alliberat sobretot de mi i del meu constant interès per justificar l'injustificable, m'he adonat què el nostre instint mai ens falla.
ResponEliminaAferradeta immensa lluneta.
Tot allò que apuntes ens arriba amb l'edat. Arriba el moment en què t'adones de tantes coses que fas "per si...", si molesto aquest, a l'altre, que adaptes pensaments de tots perquè no t'assenyalin i així arribes a l'instant que decideixes ser tal com ets , desenvolupar els teus propis pensaments, com es diu viure la teva vida i, en aquest camí de conquesta, hi ha la teva pròpia felicitat.
ResponEliminaSempre m'agrada la facilitat que tens per escriure i transmetre els sentiments.
Tens tota la raó Alfonso, de jove moltes coses es fan per quedar bé, i despres amb el temps t'adones que no hi ha necessitat de quedar bé amb ningú, només per comoditat, postureig o per qualsevol altre motiu que no sigui, perquè realment és el què sents o penses. Gràcies per ser-hi i per les teves paraules.
Elimina