Els meus ...

M'he tornat a retrobar amb els què formen part del meu equip de vida, els que des d'aquell gener de fa molts anys, són els meus imprescindibles.

Hem parlat de tot, de com van ser els nostres principis i perquè no dels finals, també, de com ens ha canviat la vida, del poc que imaginàvem els moments actuals d'aquesta societat i d'aquest món deshumanitzat, en mans de bojos sense escrúpols, però sobretot, ens hem assaborit una vegada més...

Parlàvem molt més les mirades que les paraules, amb molts moments per emmarcar, moments que no es poden passar de puntetes perquè són puntals imprescindibles per arribar al jo més intens i profund.

És vida en tot el seu ampli sentit de la paraula, moments, instants, paraules, amors, amics , companys, desamors, fins i tot, noms i moments què serien per esborrar, però què en la distància del temps, han quedat en una anècdota.

És important saber reconduir un sentiment, persones amb les que s'ha tingut tot, i el ressentiment, i fins tot a vegades el dolor, ens han fet perdre pel camí, sense culpables, perquè a vegades ens pensem que la distància i l'orgull mal entès, són la millor tria per continuar endavant, i l'únic que aconseguim és sentint-se perduts pels laberints del cor.

Egipte va treure a passejar la meva ànima lliure, i com més gran em faig, més m'adono que l'opinió dels altres només els hi importa a ells, estic en una altra dimensió, embolicada d'emocions, de moments atemporals sense necessitat de posar noms, i esprement l'aquí i l'ara de les emocions.

I miro enrere amb un somriure, quins dies més esgotadors de feina, i quines nits més intenses de tot el que cal per perdre el nord i la vergonya sense complexos.

Hem recordat a Reme, a Medhat, una mica més lluny d'ençà que Horus va decidir emportar-se'ls, perquè sí, va ser Horus, i no Anubis, deu de la mitologia egipcia que representa la mort. 

Horus va molt més enllà, i és puntal imprescindible des de la primera vegada que el vaig anar a visitar a Edfu, casa seva, una història molt llarga d'explicar i que només entendrien els que la van viure amb mi, i tots aquells que creuen en les energies i en les portes estel·lars, sense necessitats de posar noms, deus ni yins i yans...

La meva mare una nit assegudes a la esplanada de Gizeh, em va dir, "tota aquesta llum em traspassa."...

No cal dir res més, oi? 

Hi ha qui no té desperta la percepció dels sentits, i ho adorna entre modernitats, passant de puntetes entre banalitats, i hi ha qui asseguts a la vora d'una albada, conjuguem passat i present sense comptes pendents, immersos en un naufragi infinit de plenitud que sense haver d' obrir els ulls hem après a mirar...