Pensaments al voltant d'un cafeto

Com ens canvia la percepció de la vida i de les persones amb els anys, oi?

Recordo converses amb la mare, aquelles al pati de casa al vespre, amb una copeta de cava o aquella barreja de Moscatell i vi ranci què es feia preparar al pare al celler del poble.

Ella m'explicava, i sovint jo pensava què li pesava més el passat què el present, però amb els anys he entès que no, què tornem a les vivències passades cada vegada què ho necessitem, per reconciliar-nos amb els records, recol-locant-los a la memòria sense què molestin.

No és melangia, tota etapa de la vida té els seus moments, i em sembla que els he aprofitat tots, i algun que he deixat escapar, el temps m'ha demostrat que no m'he perdut gran cosa, perquè només eren especials per mi.  

Sí que he pensat moltes vegades què he nascut a destemps, és una percepció personal què m'engoleix a vegades, potser també perquè soc tan independent què m'he anat perdent la vida dels altres, per viure la meva des de molt joveneta.

Ara, des de la maduresa, què no des de la sensatesa, i amb aquest batec infinit i atemporal de ganes, reconec què em rellisca quasi tot, tenim una societat de merda, on l'ego i la vanitat, són referents i la humanitat cap els altres, irrellevant.

No entenc les guerres, ni entenc què les patrocinin a descerebrats, ni en nom de la pàtria , ni del territori ni dels déus que els va parir.

No entenc la permissivitat amb la delinqüència, i què haguem d'acollir per collons a miserables reincidents, què no tenen el valor de plantar cara al seu país i venen a imposar al nostre tradicions retrògrades i masclistes.

I com tot el què no m'agrada, m'hi poso de cul, sense complexes i defensant en el que crec i sóc, fugint de tot aquell i tot allò, què no enlluerna il-lusio, perquè tot és massa efímer, però molt simple, es tracte de només perdre el temps amb qui guanyes vida, nomès cal saber escollir.