dissabte

Sense temps per estimar-se



Recordo quan els meus pares van complir els 50 anys de casats...

En una conversa amb la meva mare m'explicava els canvis que en ells s'havia experimentat amb els anys,les seves prioritats, els conceptes que canvien, els que es modifiquen i uns altres que apareixen i desapareixen.

L'edat influeix en les relacions, no és el mateix als 20 que als 30, com tampoc ho serà segurament segons anem avançant,pot perdre's la força però mai el tacte i la càrrega emotiva d'una simple carícia.

Quan fas un volt al teu món i aprofundeixes en tu mateix t'adones que hi ha coses que podrien haver estat diferents i que potser amb l'experiència d'ara, amb la sabiduría que donen els fracassos, les prioritats serien unes altres i els fonaments en els quals ens construeixen una relació,diferents.

Què irreversibles semblen les decisions i quantes vegades transitem aquests vells camins que han resultat ser d'anada i tornada.

De vegades cal marxar per poder seguir avançant cap a qualsevol part i veure l'altre costat del mirall.

En plena joventut et deixes portar pel que veuen els teus ulls sense anar més enllà de la saviesa que amaguen algunes mirades que il·luminen a cegues mons sencers fets a mida...però et fixes en altres mirades que enlluernen amb llum artificial encara que estiguin buides i no hi hagi res que llegir.

Fa poc el meu pare m'explicava que durant les hores que la meva mare estava en el centre de dia la trobava a faltar, li vaig preguntar per què? sí la seva malaltia ja no li deixava ser ella mateixa ni conèixer a ningú, i em va dir que el fet d'estar assegut al seu costat i mirar-la el reconfortava.

Vaig pensar amb ella, en el que li hagués agradat escoltar-ho en alguns moments de la seva vida i en el que a tota dona l'agradaria sentir sempre.

Amb els anys no canvia l'amor, es modifica i es converteix en tendresa, en afecte, és aquest sentiment on les sensacions s'acomoden al temps i el plaer ve amb el coneixement de cada racó d'un cos que pot ser guia de l'altre.

La tendresa d'una abraçada sense temps, pell amb pell, sense secrets, sense pors, sense enganys perquè s'han teixit amb els fils de la confiança.

Estimar-se és aprendre,utilitzar el cos per arribar a l'ànima, allà on el temps deixa de ser temps i aconsegueix convertir una antigalla en un article d'incalculable valor.

Moments que no provenen de cap llloc,que són teus i els tens nets de paraules innecessàries...

Ser un mateix, aprendre a trobar-te entre les teves runes,sentir-se pletòric per sobre del temps i l'edat,retrobar a la persona que estimem amb la persona que varem ser .

Ho diu Serrat ..." pèls carrers s'han perdut els amants amb una flor i la seva tendresa"...


Marta

7 comentaris:

  1. La tendressa d'una abraçada, d'una mirada, les confidències a mitja tarda, un café compartit, lectures de versos...són veritables tresors compartits i si a més es fan després de tans anys com a resultat d'haver teixit el fil de la confiança, el tresor es magnifica enormement.
    Un text molt bonic, gràcies per compartir-lo

    ResponElimina
  2. Ah i se m'oblidava, la cita de Serrat i la foto acompanyen molt.

    Una gran abraçada, sembles una persona molt sensible, els teus escrit reflexen la teua ànima. M'alegra molt haver conegut el teu blog.

    ResponElimina
  3. Si Joana al mateix que evolucionem nosaltres també ho fan els sentiments, per aixo alguns ens quedem a mitat de camí, potser perquè els fonaments no seran tan forts com pensàvem, però aixo no te la culpa cap dels dos.

    I tens raó em quedo amb la confiança, la complicitat i sobretot amb una mirada on pogué trobar-se.

    Petonet maca i gracies

    ResponElimina
  4. Hola, Marta, és molt emotiu el comentari del teu pare dedicat a la teva mare; de segur que s'han estimat molt durant tota la vida, encara que potser de vegades s'oblidessin de recordar-s'ho.
    Hi ha força parelles que quan porten un munt d'anys plegades, quan han envellit juntes, es tornen a sentir com uns adolescents enamorats, com si la imminent partida de l'altre els volgués fer recuperar el possible temps perdut. De vegades les envejo, envejo aquesta il·lusió amb què es mimen i s'acaronen. El nostre futur, la nostra circumstància, només el temps s'encarregarà de dictar-la.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  5. El mon actual es mol diferent
    als temps passat dels nostres progenitors.
    Però una cosa si ens uneix
    en totes les èpoques de la historia,
    que el que apropa mes a les persones
    es la convivència, la complicitat,
    els moments viscuts, les penes, les alegries,
    les experiències de vida, las arrels familiars
    de uns i d'altre costat, i per sobre de tot, els fills,
    el cordo umbilical del nostre passat, amb el nostre futur.

    Ens uneixen mes coses
    que les que raonablement poden descriure,
    o tal vegada no poden ignorar.
    En definitiva, que tot i que l amor de enamorat
    pot deixar enrere, però la tendresa
    perdura en mig de les persones.
    Complicat mon de la convivència,
    del que no te’n pots desfer,
    per motius de la saviesa dels anys compartits.

    Un plaer llegir-te.

    ResponElimina
  6. Refugies la teva mirada
    cohibidament
    tímidament
    ocultant les teves mans
    dissimuladament.

    Els teus ulls
    segellats pel vent
    descobreixen la carícia dels meus llavis
    allisant les teves parpelles.

    Lleuger d'equipatge
    cobreixo el teu calmat rostre
    estimulant la rosada de la pell
    com filagarses de cotó.

    Deixant els nostres petons callats
    amb la passió i tendresa
    de dos amants.

    ResponElimina
  7. Si Montserrat molt emocionat el moment i el comentari, i més ara que fa un mes que va morir el meu pare i la meva mare encara que dins el seu mon en els seus ulls hi puc llegir la tristesa, però ens queda la seva llum.

    Xarnego tens raó els lligams familiars creant un altra mena de sentiment on cadascun de nosaltres hem de valorar si realment volem seguir adornant la realitat o ser feliços, es que aixo mereixeria un altra post apart.

    Avui es l' amor sincer desprès dels anys sense necessitats de continuar junts per cap lligam que no sigui el d' estimar-se.

    L' altra post seria el fet de no trencar una relació per altres lligams físics o mentals, per rutina, per conveniència, tan és, però aixo depèn de la persona, portar una doble vida o senzillament abandonar-se a la seva, personalment jo en el seu moment vaig decidir que no volia seguir-me aixecant cada dia al costat d' algú que a la meva manera estimava pero no estava enamorada, però aixo seria un tema de debat llarguíssim perquè evidentment cada persona som un mon per explorar i les necessitats no son les mateixes per tothom.

    German com sempre impecable,

    Gracies a tots

    ResponElimina