dimarts

El do del silenci




Des de la meva finestra on la nit es conjuga amb el silenci, penso si alguna vegada serè capaç de dibuixar aquest so mut que em lliga i m'uneix mitjançant un fil invisible que em transporta en un vol ras fins als confins d'on m' agradaria estar.

Un silenci que és sentir i contemplar per a trobar en el límit de l'imaginable el principi de l'únic.

Sense presses, submergida en aquesta manca de sorolls que de vegades m'atordeix i on el temps és nomes un rellotge de sorra que rellisca entre els dits fonent cadascun dels instants...

Silenci timit on reconèixer-se en altres ulls, alimentar-se d'altres boques,olorar-nos com essència més enllà de somnis dormits i desperts, modelar-nos, fer-nos i desfer-nos ordenats en un passat que no batega en el temps.

Lligada al desitj de beure't, de tenir-te entre les meves mans, mes enllà de les meves cames amb paisatges que van i vénen davant dels meus ulls , impetuosa com una rosa de Jericó quan s'obre a la vida.

Silenci que ni crida ni vol ser escoltat, silenci que vetlla nits dibuixant moments sense nom en la meva memòria,que es para en cada solc i deixa petjada en cada pam d'una geografia a cegues un dia dibuixada.

Aquest silenci que és amic, compartit, sublim i lliurat, en una habitació secreta i intima, un pensament, un ànima inquieta en el batec del silenci mes pur.

Ser i silenciar-nos junts, sense conjurar-nos en paraules vana'ls, en altra forma de dir i dir-se, fonent-nos en aquest murmuri insonor que és el batec dels nostres desitjos.

I ara desprès de tant de temps vull seguir escoltant el silenci dels altres en mirades on hi ha més paraules que en un llibre escrit, sense fer callar pensaments, donant sentit a la quietud i al sentiment que no vol ser revelat, perquè hi ha moments en els quals el silenci ho és tot i on les paraules no arriben a dir res.

7 comentaris:

  1. a aquests confins alguns hi arriben, més enllà però aquí.
    alguns en parlen, li en diuen coneixement, per d'altres n'és una practica i en gaudeixen cada dia, cada instant i n'arriben a ser-ne mestres de ells mateixos.

    (mi has fet pensar quan has comentat: ...moments que queden retinguts de la llengua al paladar... per mi és clar, però és enigmàtic si no hi ets iniciat)

    anava a deixar una cursilada, per agradar-te

    bona nit

    ResponElimina
  2. Sense paraules , no mes , un petonet molt molt grand
    wilo

    ResponElimina
  3. Joan l' imatge de la teva entrada almenys per mi té dues formes de mirar-la quan es llegeix el text, i com gairebé totes les històries que hem viscut i ens deixen un sabor agridolç.

    És una imatge preciosa per tots aquells que ens agrada delectar-nos en els detalls de la natura i el seu paisatge, però quan llegeixo el text ple de sensibilitat m'adono que és una imatge amb ànima, plena d'instants i detalls on els aliens passen de puntetes però que tu tens entre la llengua i el paladar, i l' assaboreixes cada vegada que ho necessites, com hem fem tots algun cop.

    Aquesta és la meva forma de mirar-la, potser una mica cursi...però és el que a mi em diu.

    I no ho he dit per agradar-te eh?, és que sóc aixi de simplona.

    Miquel, valencianet quan de temps!!, gràcies per venir per aqui a veurem.

    Bon dia per tots dos

    ResponElimina
  4. Has descrit la teua perspectiva sobre el silenci amb una gran profunditat de sentiments. Moltes vegades m'he plantetjat aquest tema, fa molt de temps que el vaig patir i tot i que algunes vegades ens pot acompanyar, altres pot fer molt de mal.
    Et deixe una visió molt diferent a la teua, que està plena d'implicació emocional molt positiva i que t'acompanya sempre des del record. Una perspectiva que també he tingut eel plaer de poder experimentar i recordar amb molta afectivitat, però no sempre resulta tan gratificant. Crec que en funció del nostre estat anímic l'assolim d'una manera o d'una altra.
    En aquell moment, fa cosa de dos anys, el veia Així:

    "D'un silenci, un altre, així com des del fons de la música surt una nota que vibra i creix i s'esmuny. Així és com el silenci es torna mut.

    Puja i baixa i amb ell els records, esperances, petites històries... Volem parlar, cridar i per tota resposta engolim el nostre crit.

    Silencis, notes de superioritat, falsa ignorància, indiferència, rancúnia, despreci... què sé jo!

    Silencis que transmeten, parlen, amaguen, embolcallen una vida. Què pretenen? Què amaguen?
    De vegades, com digué Unamuno, la pitjor mentida."

    Ara en recordar aquest text, me'n ric i fins i tot em sembla que no sóc jo qui va escriure allò. El veig com tu ens expliques. Que bonica és la paraula escrita i com ens ajuda a conèixer-nos millor!

    Moltes gràcies pel teu post. Les teues paraules m'han transportat per la roda del temps. És tot un gran plaer llegir-te

    ResponElimina
  5. Joana gràcies, jo també he sentit aquest tipus de silenci que descrius, aquest silenci que és capaç del millor i del pitjor d'un mateix, que no saps si seguir callada o parlar perquè parlant potser surten mes paraules de les necessàries fent un mal irreparable.

    Però en aquest silenci ja hi vaig estar i no penso tornar,i amb el temps aquestes mirades buides, aquestes paraules vana'ls i mudes es van convertint en lliçons, que no enyorances per col·locar en l'estanteria de la història de cadascú.

    Sempre he pensat que el do mes valuós que tenim els éssers humans és ser un mateix, sense mascares, sense silencis, sense morralla, no cal callar i si l' espai es tan petit que no surt fora del teu llit, sempre hi ha un adéu oportú per tornar a començar.

    Costa moltes dosi de sinceritat poder trobar l'equilibri perfecte amb un mateix, sense importar el que pensin, o el que t'ha portat fins a la convicció que sent lleial amb un mateix ho ets també amb els altres.

    Saps? de vegades el silenci és el crit mes fort,el començament de tot so, la veu que parla i no pronuncia, que crida i no xiscla, que canta i no entona o que crida a veus i reivindica no ser escoltat.

    Jo prefereixo els altres, els que vetllen nits dibuixant records en la memòria, un refugi on habita la solitud, l'espera...el saber,que s'ancoren en la boca, que prenen forma humana
    i s'atorguen el poder de sentir i doldre perquè es l' única forma d' aprendre.

    Silencis a vegades tan rotunds que desborden a qualsevol paraula.

    ResponElimina
  6. Totalment d'acord, Marta, hi sóc amb tu al 100 per 100.
    Bon any!!!

    ResponElimina
  7. De mica en mica, i des del silenci d'ara, vaig llegint i rellegint tot el que has escrit des de l'inici del blog, cada petjada.

    ResponElimina