dissabte

Una mentida per amor



Fa anys vaig haver de sacrificar a la meva gossa de 13 anys, perquè un càncer no la fes patir més.

No sabia com dir-li al meu fill així que vaig buscar una raó per pal·liar una mica el dolor que sabia li suposaria la notícia.

Ell estava passant una etapa difícil intentant assumir la separació dels seus pares, bolcat en la gosseta quan imprevisiblement li va aparèixer la malaltia.

Sempre he pensat que els nens no vénen amb manual d'instruccions i tots els llibres que es puguin comprar sobre pedagogia infantil no serveixen absolutament de res, perquè la realitat és completament diferent i cap nen és igual a un altre.

Jo mai he pogut dir al meu fill SI o NO sense raons, sempre li he hagut d'explicar el "perquè" de les coses, potser perquè jo sóc igual i a tot li haig de trobar-li la seva lògica, sigui coherent o no.

En les meves nits de desert, m'agrada contemplar la nit, el silenci, aquest color que té el cel quan es reflecteix a la sorra, aquest aroma de terra que penetra en la pell i ens estremeix fins a les entranyes, el tu a tu entre l'home i la naturalesa, despullats de tot.

Em perdo en el seu cel i em faig totes aquestes preguntes que em fan sentir indefensa davant la força de la naturalesa, davant aquesta vida que és molt més profunda del que aconseguim a sentir i que les poques vegades que ho aconseguim és en solitud i és allà on vaig trobar la resposta.

Vaig pensar en la gosseta i en la possibilitat d'explicar-li al meu fill la situació, sense necessitat de enganya-lo perquè jo mateixa estic convençuda que darrera de cada estel hi ha un ànima i el firmament està ple d'elles.

El matí que vaig haver d'agafar a la gosseta li vaig explicar que la portava a un estel, que allà la curarien i que quan jo tornés a casa li senyalaria l'estel escollit perquè cada nit poguéssim explicar-li les nostres coses.

Al tornar amb tota la serenitat que vaig poder li vaig assenyalar l'estel que en aquell moment era el que més brillava en el firmament, li vaig dir que cada nit abans de ficar-se al llit mirés al cel i li expliqués a "Popsi" tot allò que havia fet durant el dia, i que si no li venia de gust dir-li res simplement li digués "bona nit" com havia fet sempre.

No oblidaré mai l'escena, tots dos asseguts a terra, abraçats, només em va preguntar quan temps estaria allà i li vaig dir que fins que estigues bona , però que mai oblidés que ella estava allà dalt mirant-lo, protegint-lo, perquè igual que ell pensava en ella, ella el recordava sempre i no deixarien de tenir-se mai.

Han passat els anys i fa dos mesos va morir el meu pare, una mort molt sentida, una mort que com totes no tocava en aquell moment, una mort que el meu fill va sentir especialment perque li va marxar no nomes l' avi  sinó també el seu confident i amic, volcant tota la seva tristesa a cuidar la seva gosseta tal com ell li va demanar.

El nen molt trist va dir-me que volia dir unes paraules l'enterrament d'avi.

Va explicar l' historia de la "Popsi" a la seva manera, va ser escruixidor per a tots, inesperat perquè a mi només m' havia preguntat el dia abans qué havia de dir, i jo l' únic que li vaig suggerir és que parlés dels seus sentiments, del temps que havien estat junts i del molt que sentia la seva absència.

Recordo que va haver-hi un moment durant la missa que mirant al cel li va dir:

"Avi...vés cap aquell estel tan gran que la "Popsi" t' espera per estar  junts i curar-vos plegats"

El meu pare tenia una gosseta "Menuda" la seva fidel companya des de fa molts anys en les llargues hores de silenci al costat de la meva mare malalta de Alzehimer, sumida al seu món i tan absent del nostre.

És increïble la sensibilitat dels animals quan els falta el seu amo, cap de nosaltres va poder suplir l'absència del meu pare i "Menuda" es va escapar de casa el dilluns 26, just dos mesos després de la seva mort.

Aquesta setmana ens han comunicat els Mossos que havia mort atropellada desprès d'una setmana intensa de buscar-la tots.

Aquesta vegada no li diré al meu fill perquè jo mateixa em sento impotent per fer-ho i no tinc paraules perque és com si a poc a poc estiguessin arrancant-me retalls de la meva vida, i he decidit enganyar-lo per primera vegada perquè aquesta vegada amb l' engany protegiré sentiments i no engrandiré ferides.

El seu avi va confiar en ell perquè la cuidés i a la meva mà està que no pensi que li ha fallat, prefereixo que mantingui l'esperança en què un ésser de bon cor l'ha acollit a casa seva i el pas del temps faci la seva feina.

Jo no crec en Déu, el meu agnosticisme queda més que reflectit en els meus escrits, però sí crec en alguna cosa, que no sé que és, però penso seriosament que ha d'haver-hi algú superior que d'alguna forma els reté a la terra quan ja han marxat per no deixar tan desemparats a tots els que ens quedem.
És la força de l'amor, i el saber que mai ens morim del tot, vull creure que aquests estels estan plens d'ànimes, d'éssers estimats que no ens abandonen i ens fan sentir menys desemparats mentre els seguim portant dins...

Aquesta vida no pot ser tant simple com per anar-nos sense més deixant darrera tant de dolor.

3 comentaris:

  1. Martona, m'ha commogut de mala manera aquesta entrada. T'enviaré un correu privat per parlar-ne.
    Una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  2. Sempre he pensat que quan una persona se'n va, la mà que l'acompanyava i que ja no fa falta en aquest món l'acompanya per sempre. Potser són supersticions meues, però el cas qque ens contes és un exemple de molts altres similars que m'han cridat l'atenció.
    Segurament el teu fill no està tan lluny de que el seu desig es faça real!
    Una abraçada molt sentida

    ResponElimina
  3. ets una dona fantàstica, amorosa, saps estimar...
    no tinc més paraules perquè m'has fet emocionat.

    et fas estimar, preciosa.
    un petó amb estima

    ResponElimina