dimecres

L' oblit de la memòria



"No és estúpida aquesta fe que la gent diposita en el passat
 com si el passat fos més cert que el present o el futur?"

"Algunes coses m'espanten com a records
 però no puc saber què és el que hi ha a l'altre costat. "

"No puc recordar el nom de les malalties, però record el dolor.
Com algú que ha perdut la casa i encara guarda la clau."

"Per això el necessito a vostè
per que un incendi apagat pot seguir cremant tota la vida"

( ... )

Tokio ya nos nos quiere
(Ray Loriga)


Feia temps que anava darrera d'aquest llibre, estava fins i tot esgotada la seva edició de butxaca però fa uns dies va caure a les meves mans gràcies a lo pesada que puc arribar a ser quan m' ho proposo.

La veritat és que havia llegit les critiques i tenia tantes a favor com en contra i quan això succeeix és que bó o dolent el llibre no deixa indiferent a ningú.

Sincerament m'ha fascinat, és la visió de la vida des d'un nou estereotip de droga química que és capaç d'esborrar aquestes parts de la memòria que no desitgem seguir portant a coll.

El protagonista és el representant d'una companyia que ven un fàrmac que permet oblidar passatges de la vida real tan sol amb recordar-los en el moment d'ingerir-ho.

Seqüències molt rapides d'aquest home que decideix prendre la droga abusant de situacions caòtiques en l'angoixa de viure sense saber per què.

I mentre el llegeixo penso que és cert que l'argument és una mera utopia, però qui no desitjaria que algun passatge de la seva vida quedés relegat al mes ínfim dels oblits?

Deia Dostoievski, "Tota consciència és una infermetat" i si ho pensem be és cert , la consciència és una malaltia crònica de la qual no ens podem lliurar i que cadascú ha d'aprendre a portar.

I aquesta droga fa evadir-li de la vida, convertint-lo en un dement sense escrúpols que tanca la porta de la memòria i avança per camins perillosos plens d'excessos i barbàrie sense que quedi res darrera d'ell, perquè res recorda, alguna cosa semblant a una exploració sobre la tirania de les emocions.

La conclusió és que si be podem oblidar encara que sigui per mitjà de qualsevol tipus de substància química, sempre ens queda la por a equivocar-nos, a esborrar mes del que voldríem i perdre'ns aquests altres moments en els quals ens hem sentit vius sense la necessitat de buscar sensacions o emocions noves, admetent que la vida és un cúmul de circumstàncies que giren al voltant nostre i que en qualsevol moment es donen la volta i s'obre un ventall d'infinites possibilitats amb tot el bo i dolent que pugui existir en elles.

Res porta tan lluny d'una manera tan fàcil, però com diu l'autor " la memòria és com el gos més estúpid, li tires un pal i et porta qualsevol cosa"  i em pregunto que seria de la nostra vida si poguéssim rebutjar aquests records que ja no volem tenir.

Sóc rareta però m' agradat molt perquè s'endinsa en els budells de la propia consciencia i la regira tota.

7 comentaris:

  1. Marta, de segur que el llibre ha de ser molt interessant, si més no per saber el que no hauríem de fer mai, oblidar allò que ens fa nosa, ja que tant les vivències positives com les negatives ens ajuden a ser el que sóm. Què passaria si ens manqués de sobte una part dels nostres fonaments?
    Una abraçada, bonica.

    ResponElimina
  2. Me'l compro demà , si el trobo es clar , jo també el volia llegir de sentir-ne coses, ja em diràs Marta com et va l'aventura, jo que vaig fatal de memòria, però em recordo de tot, tinc un autèntic trilema amb el temps ,la memòria del temps i la velocitat del temps,temps i memòria no em sincronitzen , tinc un problema amb la medicació , avui no se si me l'he pres o no ....cullera ,poma, bicicleta... el cas es que recordo perfectament el jardí de la casa on vaig neixer i les habitacions i el menjador i la pergoleta del darrera i la cuina i tenia dos o tres anys.... recordo com ma mare em posava els ferros a la cama i com apretava massa. Es un misteri la memòria peruqé voldria ningú oblidar rés que ha viscut. Jo no vull oblidar res del que he viscut...

    ResponElimina
  3. Montse , Miquel Àngel, sempre he pensat que les persones tenim una memòria molt selectiva i amb els anys recordem nomes el bé, o almenys a desdramatitzar el menys bo.Per ser sincera jo alguna vegada he comentat entre amics " m'agradaria donar-me un cop en el cap i no recordar" en moments puntuals de la meva vida, no tants com es pogués pensar en moments sentimentals, però si en situacions en les quals em fa mal l'haver de viure-les per obligació o tenir-les presents i considero que l'oblidà el fons d'una situació ajudaria molt a portar-la sinó hi ha mes remei.
    No incloc per descomptat el tema "poma,cullera, bicicleta"... perquè ells no tenen l'oportunitat d'oblidar el que volen, ho obliden tot i quan es viu d' aprop és una de les malalties mes cruels que he viscut, veure com un puntal imprescindible en la meva vida com és la meva mare es va perdent entre laberints i per mes que busques no aconsegueixes reconèixer-te en la seva mirada.
    Cert Montse i totalment d' acord amb tu som part del que hem viscut, pero si hi hagues la possibilitat el que no m'aporta res com a persona i si molt mal estar m' agradaria esborrar-ho.

    Miquel Ângel llegeix-lo i ja em diràs que et sembla.

    Gràcies

    ResponElimina
  4. "No estoy dispuesto a cargar con los años que no recuerdo." diu.

    Recordo que varem coincidim quan començaves a llegir el llibre i em vas comentar "té frases molt tòtiles" i al final em vas reconèixer que et va agradar però que algunes de les seves frases eren com un ascensor que et feia variar la visió del que estaves llegint.

    A mi també em va agradar,potser perquè com diu ell "de vegades és millor no saber el que t'has perdut".
    Neus

    ResponElimina
  5. Neus,ja saps que m' agraden els llibres que haig de donar-hi moltes voltes i que al final potser acabo entenen el que no te res a veure amb el context del mateix llibre, però sempre ho he dit quan llegeixes dins de cadascun s' obren altres mons amb infinites possibilitats i aquest es un d' ells.
    Petonet guapa

    ResponElimina
  6. No n'havia sentit mai parlar d'aquest llibre, però les cites que ens has deixat, així com el teu escrit i la tan ben encertada reflexió que ens fas, convida a cercar-lo i fer-ne un tast.
    Moltes gràcies!

    ResponElimina
  7. Iris és un llibre que convida a pensar perque a vegades tampoc tot és el que sembla.

    Gràcies

    ResponElimina