dimecres

Parla el cor




- Que fas després?
- Dinem junts?

Per un segon vaig estar temptada de dir que no. Em sentia insegura, pero al final ...
D'acord anem , per què no?

Un escenari acollidor, rustic com a mi m' agrada i en l'ambient el murmuri d'altres converses amb prou feines perceptibles.

- Que vols beure?
  Vi del Priorat o Penedès

Notava les meves galtes cremant i com clavant la meva mirada a la seva se'm feia difícil traspassar aquest mur infrangible que havíem construït entre els dos.

Amb la copa a la mà i assaborint el primer glop li vaig dir :
Suposo que no m'has portat aqui per parlar del temps oi?
- No Marta, saps que no

La conversa va ser llarga amb una sobretaula de mes de tres hores i una tarda passejant pels carrers mullats d'un dia plujós i gris.

Em va parlar d'ell, de mi, de sentiments, de moments, de com dues vides paral·leles mai han acabat de creuar-se.

- És per l'edat, em va dir ell, ens portem vint anys quasi be

Bajanades vaig dir jo, precisament jo que mai he trobat masses vincles de connexió amb els de la meva generació i tinc tremends llaços afectius amb generacions anteriors dels quals no podria prescindir.

- Vas marxar molt aviat de casa i ens vam perdre
   Vaig tornar sempre i vaig seguir sense trobar-te

Però jo no volia retrocedir en el temps, no volia obrir nous fronts plens de retrets. Fronts mentals que ens impedeixen veure i pensar des de la raó, fronteres morals fetes amb pors, amb culpes, amb duels, amb frustracions i prejudicis.

Situacions teixides amb fils prou feines perceptibles però no per això menys dolorosos quan s'intenta travessar-les.

Aquestes fronteres que ens impedeixen ser nosaltres mateixos, avançar amb els passos del cor, deixant ressentiments i fent que les paraules siguin el fidel reflex de tot el que ens queda per dir.

Anar mes allà d'aquests murs que ens semblen inassolibles, saber que podem travessar-los excavant un túnel per sota o buscar una porta. 

Tan es el temps que aquest mur hagi estat en peus, cap resisteix la força dels quals decideixen derrocar-ho.

Però era un dia especial, estàvem junts i capaços de parlar-nos sense fissures, mirant-nos als ulls i reconeixent-nos en ells, parlem del seu divorci, del meu, del meu fill, dels seus, de totes aquestes petites i senzilles coses que se'ns havien escapat als dos.

Quan va arribar el moment d'acomiadar-nos el vaig abraçar, no em calia fer res mes, em parlava el cor.

Mentre caminava cap a casa sola pel carrer, vaig pensar que segurament no hauria servit de res, que a la vida no se la pot forçar i que les persones a vegades seguim caminant sense tornar la vista enrere evitant ombres que enterboleixen tot allò en el que creiem.

Em van quedar moltes coses per dir-li, però davant la seva sentència final

- És normal que no tinguem molts llaços afectius per la diferència d'edat ...

Vaig pensar que en aquest instant no m'importava massa el que ell digués perquè durant aquella tarda se'm van esvair una a una totes les escletxes de dolor i incomprensió i nomes vaig veure a qui tenia davant ...el meu germà, la resta allà cadascú.

7 comentaris:

  1. Pitjor per ell no creus?
    M'ha costat molt entrar Marta, les connexions des d'aqui son pèssimes.
    Neus

    ResponElimina
  2. Marta, valia la pena. Quan s'esvaneixen les escletxes i pots veure realment qui tens al davant, la vida esdevé un indret més lliure. I el més important és que aquesta experiència no et servirà per endurir-te, sinó per enfortir-te.
    Una forta abraçada, Martona!

    ResponElimina
  3. Neus gràcies i cert allà ell.

    Dons si Montse per enfortir-me i sobretot per tenir la consciència tranquil·la

    Petonet a les dues

    ResponElimina
  4. Que parli, que parli.
    I amb bells mots.
    Per molts anys.

    ResponElimina
  5. Esta clar que el mès sincer que hi ha es deixar parlar el cor.

    ResponElimina
  6. saps , t'ho he dit i continuo dient, com el què dius és real, pots explicar-ho amb el cor...
    però les diferencies, penso no són motiu de distància... sempre hi ha ponts per poder compartir coses, llocs i moments... pots fer amistat amb un germà, o germana

    una abraçada
    Joan

    ResponElimina
  7. I tant que si Joan, tu ho saps i jo també ho sé, però cada persona es un mon i el que esta clar es que no es pot obligar a ningú a estimar.

    ResponElimina