Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

Desvaris d'una sacrílega


Em vaig educar en un col·legi religiós fins als 14 anys, potser per això vaig créixer amb idees una miqueta abstractes i utòpiques referents al sentit de la vida en general.

En aquella època anar a la missa de les 8 del matí tots els dies en la capella del col·legit era fer mèrits perquè pugessin la nota general de l' avaluació, mai vaig anar-hi potser per les creences poc convencionals de la meva mare cap a un Déu que no ens ve impost.

Fa molt de temps que la fe i jo tenim histories pendents, i m' agrada llegir per entendre els altres i ampliar mires en altres horitzons que moltes vegades em queden grans.

El món a vegades apareix molt caòtic, absurd, però sempre penso en que més enllà de l'aparença desordenada que pugui tenir, hi ha molt mes.

I crec en la vida com un do, com un regal immens on sovint ens sentim ben petits, i on la fe podria ser és una resposta que t'impulsa cap endavant.

Sempre m'he definit com una agnòstica convençuda, potser per rebel·lia, però fa temps que vaig deixar de creure en tot allò que escapa a la meva escarida comprensió d'acceptar el que considero injust i que sens dubte ho és per a molts éssers humans que viuen autentiques tragèdies.

He visitat Mesquites, Sinagogues, he pogut assistir a la fe dels altres, fe que mai he jutjat perquè no em sembla ètic entrar a qüestionar alguna cosa que no m'implica personalment , però si que he pensat que quan no es fa mal als altres, almenys no conscientment, tot és vàlid a l'hora de sentir-nos millor.

Peró amb els anys i desprès d'haver viscut molt encara que mai el suficient, em pregunto ...

Quina és la clau de la misteriosa selecció espiritual d'un Déu?

Mata a milers de persones mitjançant catàstrofes naturals, centenars en accidents d'avió, altres tants cada cap de setmana en les carreteres, o envia malalties descarnadores a nens que a prou feines han començat a viure.

Africa es mor de gana, països sencers són devastats en guerres i centenars d'innocents moren en nom de qualsevol injustícia irracional.

A qui se li va ocórrer crear un món la salvació del qual requereix el sacrifici dels sants innocents?

Quina classe de creació va fer aquest ésser perfecte que necessita aliar-se amb el mal per provocar desgràcies?

Els designis són inescrutables, diuen.

Al final arribo a la conclusió que vam ser els homes els que varem inventar a Déu amb moltes cares i noms per imaginar que algú podria ser totpoderós i manejar-ho al seu gust justificant les seves xacres i les seves injustícies.

Tu ets tonta pensareu i amb raó penso jo, però clar posats a creure amb un Deu que tot ho pot, a tenir fe i a posar l' altra galta sempre, em pregunto, que en trèiem?

I no per mi que cada vegada estic mes desencantada de les creences i de tot allò que vulneri la llibertat de pensament del esser humà, sinó de tots aquells innocents que pateixen atrocitats en qualsevol de les formes que ens envia el totpoderós.

Recordo un llibre que vaig llegir fa molt temps sobre teories de diferents cultures per intentar superar aquesta etapa traumàtica de la "fi del món" que sovint es prodigaven en les classes de religió, on tot és amor i ens fan viure en la inòpia de la nostra ignorància.

Ja sabeu allò de :

El cel s'ajuntarà amb la terra ... es farà fosc i baixara Déu per impartir justícia...

En aquest llibre explicava que el món a arribat a aquest punt d'inflexió sense tornada, on ens mengem els uns a uns altres en nom de qualsevol aberració divina, tenint que anar desapareixent a poc a poc perquè neixi menys corromput i torni a començar el cicle de la vida.

Pensareu que estic sonada, tot pot ser, però ara com ara en la versió que mes raonable em sembla, perquè després de tantes injustícies em segueixo preguntant...

A qui se li reclama?

Mentrestant i fins que no em vingui una altra inspiració divina em refugio en el meu propi agnosticisme sense donar-li mes voltes, dono la raó al filòsof Rubert de Ventós que deia:

"Déu, entre altres inconvenients".

El meu màxim respecte per les creences de tothom, aquesta parrafada és només el que penso jo i potser amb els anys la meva mare tindra raó quan em deia " la teva fe és pensar que no la tens, mentre seràs capaç de passar-te la vida posant-li altres noms" pero ara per ara no ho veig gens clar.

13 comentaris:

  1. si els deus existeixen són una mica dolents amb nosaltres. Crec fermament que tots els deus que existeixen són creats per la imaginació de l'ésser humà. I el millor comportament que podem tenir els humans és el de no fer mal als altres, cosa que ara per ara molta gent no ha aprés.
    Mentrestant....bon cap de setmana

    ResponElimina
  2. Necessitam creure que hi ha un Déu per explicar el que no es pot explicar sense aquesta concepció. No crec en un Déu, o almenys amb el Déu que m'han intentat inculcar, però crec amb la necessitat d'estimar, d'ajudar, de viure d'acord amb la pròpia consciència...
    Una abraçada Marta!

    ResponElimina
  3. Garbi i Ventafocs, combreguem amb la mateixa religió, la de la consciència,per ser bones persones és l'unic que es necessita.
    Gràcies a tots dos

    ResponElimina
  4. Sabes Marta? para que veas, me gusta más una sociedad politeísta que una monoteísta, es como una especialización de los dioses, vientos huracanados? reclamaciones al dios Eolo, al dios Marte por las guerras, a Neptuno por los tsunamis. Un dios que lo gestione todo es más impersonal, además de estresante ante tanta reclamación, porque no te quepa duda de que por muy abstracto que sea todos le reclamamos de una manera u otra, incluso por internet.
    Un abrazo muy fuerte.
    P.D. Cada día estás más guapa.

    ResponElimina
  5. Que fàcil seria, Marta, inventar-nos un Déu a qui poder carregar la responsabilitat de les nostres pròpies incongruències! Tenim una gran tendència a cercar sempre un culpable en tot el que surt malament, i quina prova tan gran d'immaduresa que demostrem, amb aquesta conducta, com si no fóssim mai responsables de res. Hi ha terratrèmols? Sí, però qui ha construït les centrals nuclears, o ha edificat en zones perillosas? Ens han sortit les coses malament a la nostra vida? Potser sí, però segur que no hauríem pogut fer alguna cosa més per evitar-ho? I així amb tantes coses...
    Crec que si ens cal anar a reclamar a algun lloc, hauríem de començar a mirar-nos a nosaltres mateixos.
    Jo també respecto les creences de tothom, però m'horroritzen els fanatismes i la poca capacitat de raciocini dels qui creuen a cegues.
    Gràcies per donar-nos l'oportunitat de pensar en aquest tema, Marta. Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Jo, com Lennon, imagino un món sensa religions. Imagino estats laics, gent lliurepensant a tot arreu.....la veritat crec que ens aniria millor.
    Un altra cosa és que cadascú busqui un sentit a l'Univers, a la nostra existència........això pertany a l'àmbit privat.

    ResponElimina
  7. No crec en deu,
    però intento ser bona persona.

    No puc afegir-ne més
    al que tu ja has dit,
    jo així ho penso també.

    ResponElimina
  8. Juan, esto de la religión es tan subjetivo que a veces solo hace falta ver las barbaridads que se comenten en nombre de Dios para darnos cuenta de la libre interprecion que tienen todas las santas escrituras.

    Galionart, sempre es busquen justificacions e ídols de fang, però ningú com un mateix per saber on son els límits del be i del mal.

    La Mar, cert un mon ideal lliure de lligams mentals, perquè penso que el sentit de la nostra existència es un altra qüestió diferent a la religió, però et diré de totes formes que la força mes poderosa sempre es un mateix, jo al menys ho veig aixi.

    Xarnego penso com tu, intento ser bona persona, ho aconsegueixi o no es un altra qüestió.

    Gràcies amics per ser-hi

    ResponElimina
  9. Hola Marta, mentre hi hagi religions hi haurà guerres. Tot i que vaig anar a un col·legi de franciscans, això sí, molt liberals, tots van acabar penjant els hàbits i/o cansant-se. Els que creuen en un Déu, sovint estan cecs, fan servir la creu de martell... I suposant que existeixi, veient el que es veu..., molts dies deu fer festa per conveni... Respectyo a tothom, però el fanatisme no m'agrada de cap classe.


    Des del far amb bona lluna.
    onatge

    ResponElimina
  10. AIIII AII AI !!! que et condemnaràs a l'infern etern , allí ens trobarem !!! diuen que diuen que és una juerga eterna que hia ha tots els mes divertits de la Història, i que s'hi està calentet !!!!

    ResponElimina
  11. Marta,
    Tendeixo a creure en el motor cec, sense ànima. Però reconec que en alguna ocasió, i per algunes experiències que he viscut, m'ha fet l'efecte que el motor no ho era tant, de cec.
    Així doncs, resto en la foscor.

    ResponElimina
  12. em sembla que no és qüestió de creure sinó de sentir, constatar...

    Sentir que soc un ser viu en un tot i el tot ets tu, energia i vibració, mils d'àtoms en equilibri i després continuem energia transformada. Ara en sers vius amb consciencia...
    i després no em preocupa res més, sincerament, perquè no he vist ningú, creïble, que vingués del més enllà per explicar-ho...
    Les històries escrites en llibres; bíblies, alcorans, toràs, o el què sigui, molt alliçonadores; boniques o aterridores, segons qui les ha escrites i per qui se les vulgui fer seves. Trobar una explicació màgica a la vida, entendre i comprendre és el que ha fet la humanitat des de que te coneixement i ha perdut la por a ser.

    (ah! jo als 15 anys potser per reacció vaig trencar amb la capellanesca, en certa manera els hi estic agraït i després amb el temps per actiu, vaig cercar i trobar en la introspecció, mitjançant tècniques d'auto-coneixement un cert equilibri i tranquil·litat. No m'he deixat dirigir.)

    ResponElimina
  13. Onatge, jo diria que mentre hagi fam hi haurà religió, perquè en alguns els hi venen el paradís a mida.

    Jordi, per mi la llum i la foscor son el mateix depèn del moment i de les ganes de creure-hi.

    Joan, el que diem, la subjectiva interpretació de cadascun.

    Miquel Àngel, em sembla que des de fa temps jo ja tinc la meva parcel-leta a l' infern assegurada.

    Gràcies a tots

    ResponElimina