dissabte

El meu particular Nil




( ... )
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima, nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa...
 
( ... )

Walt Whitman

És dur ser pares, però mes dur és ser pare i mare, tenir la responsabilitat de criar sola a una personeta, inculcar-li valors en una societat en la qual alguns il·luminats culpen dels mals de la societat a les famílies "desestructurades" com ells diuen, quan ser separat o divorciat és una opció personal com qualsevol altra, una elecció molt valenta i meritòria d'els qui no es conformen amb l'apatia, la rutina, el desamor o la mentida.

I en aquests dies on estic vivint d'a prop la separació d'un company de treball m'adono de les pors i els fantasmes que a tots ens han atemorit, moments en els que no cal romandre aturats mes temps del necessari perquè després es difuminen en alguna part de la nostra història com alguna cosa intemporal i sense fissures.

I em deia ahir, "em sento alhora que alliberat horroritzat per l'estabilitat de la meva filla" i em reconec en ell, però mes convençuda si cap desprès d'haver fet un pas endavant en la meva dignitat anys enrere, apostant per la vida, i sent capaç de compartir pors, dubtes, de deixar-les anar entre moltes hores de xerrades amb el meu fill ensenyant-li a escriure les fulles en blanc del que serà la història de la seva vida , llegint entre línies, detenint-se en cadascun dels parráfs, sense que el passar fulla a fulla es converteixi en una simple fugida cap a endavant.

És un procés, un pas mes cap a la llum per molt gris que ens sembli el cel alguna vegada, perquè desprès arriben dies com avui en els quals em sento especialment orgullosa quan ha superat el seu primer any d'institut amb matricula, i en la ultima conversa amb el seu tutor de seguiment m'ha comunicat la possibilitat que el meu fill dones classes a alguns dels seus companys en les matèries que han suspès.

Que dir? dons que estic en  una d'aquestes etapes en les que les converses amb ell són un autèntic luxe per mi, on em reconec rendida a aquesta dolçor que m'arrabassa pensaments i em permet assaborir la vida recentment descoberta.

Em perdo en la seva humanitat, en una mirada plena de colors on es fon l'ànima posada en paraules, banyant-me cada dia en aquesta tendresa sense comandes que em bressola i m'omple de llum.

Instants emmarcats d'innocència en els que les preguntes es desborden i on l'ensenyo que no fa falta començar a mirar la vida després de caure des d'un abisme, però sí saber escalar el buit per convertir-ho en alguna cosa mes que en un acte de fe en la vida.

M'emociona sentir la seva dolçor plena de contradiccions,dubtes, temors, desbordant batecs, que té la sensació de ser immortal sabent que futur és mirar sempre cap a endavant encara que de vegades trepitgi les fulles seques que segur anirà deixant al seu pas.

El miro i em reconec en ell, teixint poemes amb els sentiments, construint castells de sorra per esfondrar-se en algun d'ells, però deixant reposar la seva infància mentre assaboreixo a poc a poc tots els buits que li queden per omplir.

Vull que sàpiga de la vida a cada moment, que memoritzi cada instant i es quedi amb tots els gestos, amb tots els tactes, amb totes les aromes i totes les mans que davant ell s'estenguin.

Que aprengui a comprometre al cor i que faci de si mateix la llum de tots els meus somriures ...

7 comentaris:

  1. Agraït Marta, sincerament et dic que xerrant amb el teu fill s'entén la gran feina que has fet, desitjo sortir-ne tan ben parat com tu.

    Jordi

    ResponElimina
  2. Jordi, ningú mort d' amor i per molt difícil que sembli de tot s'en surt ho dic jo amb la certesa de totes les meves patacades.

    Aquesta Mireia val un mon i l' has d' ajudar a créixer perquè desprès ve la recompensa de veure que has fet d' aquesta cossetà tan petita una bona persona i en el centre del teu univers.

    Petonàs

    ResponElimina
  3. Marta, n'estic segura que amb el teu plantejament de la vida i amb les idees tan clares que tens, el Nil serà bona gent tota la vida, i tu en podràs estar ben orgullosa. T'esperen uns anys difícils, quan ell entri en aquella època de rebelió i de canvis, en què potser dubtaràs de si ho has fet bé o no, però per aquest estadi hi passem tots els pares, estiguem junts o separats, ben o mal avinguts. Després d'un temps, quan maduri una mica més, se't tornarà a confirmar la certesa que ho vas fer d'allò més bé i n'estaràs molt orgullosa.
    És una aventura fantàstica, això de fer de mare, oi?
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  4. Montse és una vivència que mai acaba perquè mai s'és massa gran per haver de no necessitar a una mare, encara que això ho apreciem quan d'una o una altra manera ja no la tenim.

    L'unic que vull és que el meu fill sigui una bona persona, s'equivocarà evidentment com m' equivocat jo pero junts podem trobar una solució a tot, i que li sigui igual el que pensin els altres d'ell, l'important és el que penso ell mateix i que tot el que aconsegueixi ho faci sense fer mal als demés, i que visqui la vida sense deixar escapar per por cap instant

    Petonet bonica

    ResponElimina
  5. Tot el teu text traspua orgull de mare i de feina ben feta. Pujar un fill és un repte diari. Pots estar molt contenta. Serà una bona persona doncs te uns fonaments profunds on agafar-se. Un somriure.

    ResponElimina
  6. Albert tens raó, orgull de mare que a mes a mes no tenia cap vocació de ser-ho, pero...
    com sempre dic ara tinc un bocinet de cel a casa .
    Un somriure

    ResponElimina
  7. sí, l'amor ho pot tot, es sentiment, es energia, és saviesa ...

    no m'agrada la paraula admiració perquè comporta distància, més aviat, que tens el meu reconeixement, de que hi ha certesa en el què dius, que traspua més enllà de les paraules
    m'emociones!

    salut

    ResponElimina