diumenge

El do de la distracció


 
Les nits de treball donen per a molt, les esperes en els aeroports també i desprès d'arreglar el país, de bavejar amb el Barça d'en Pep, d'intercanviar-nos notícies de tots els amics repartits pel món, l'altre dia ens va donar per parlar dels nostres defectes mes aberrants.

El meu, qui em coneix bé sap que és la distracció.

La primera vegada que vaig sortir de casa desprès de néixer el meu fill va ser a la farmàcia, vaig "aparcar" el nen que dormia plàcidament en el seu Maxi Cosi, vaig comprar el necessari i m' en vaig anar, quan havia tancat la porta de l'establiment vaig tenir la sensació de deixar-me alguna cosa...

M' havia deixat al nen!!

El farmacèutic que em coneix de sempre, em mirava esperant quants passos mes donaria sense adonar-me, nomes vaig atinar a dir "noi és que no estic acostumada" !!

I no és per sentir-se orgullosa pero un dia el vaig anar a buscar a la guarderia i al sortir tot emprenyat em diu ¡¡ mama no m' has posat calcetes!! encara no tenia tres anys, l' havia posat la roba sense els slips...

És habitual en mi que sí algú em truca al mòbil i haig de marxar segueixo parlant per ell sortint de casa i quantes vegades tancant la porta de baix dic que esperin un moment que m'he deixat el mòbil dins, però el pitjor de tot és que com els interlocutors ja em coneixen, callen com a putes.

O quan aturada en un semàfor escoltant la radio s' en va el mon de vista i des de darrera m' haig d' escoltar allò de ... "nena!! no et va be cap color o que"????

La setmana passada intentava obrir l'oficina amb les claus de casa meva, però és que a mes emparrada i maleint a tots els déus perquè s' havia "inflat el pany" i no obria, encara sort que hi havia gent dins, els vaig dir que deixava la meva clau perquè la canviessin, però al arribar a casa em vaig adonar que estava intentant obrir amb la clau de la feina i llavors vaig atinar en el fet de que no era el forat el que estava inflat.

Un desastre si però és que va mes enllà de mi , ho prometo.

El mes sonat i de mes repercussió entre els meus, va ser un dia que em vaig trobar en Paco, feia molts anys que no el veia, era un programador informàtic del primer lloc on vaig treballar, el vaig veure a l'aeroport, jo asseguda a la cafeteria parlant amb un company mentre esperàvem per embarcar.

La qüestió és que vaig veure com a uns metres de mi s'apropava mirant-me i amb una rialla d' orella a orella,jo discreta com sempre, Paaaaaaaaaaaaco que fas aqui??? quina alegria nanu!!!! quan de temps!!! no has canviat gens, mes rodonet potser però la mateixa carona !!...

Amb la meva efusivitat habitual vaig sortir a buscar-lo, em vaig abraçar amb ell i li vaig plantar un parell de petons, vaig preguntar-li per la família, i el teu fill Dimas com està?, haurà crescut molt no?, el vaig tornar a abraçar i el vaig fer asseure's amb nosaltres.

Paco va asseure's una micona acollonit, i jo a la meva sense deixar parlar ,agafant les seves mans entre les meves, estava emocionada, m' havia trobat en Paco!!!, l'home que em va ensenyar a conviure amb el números binaris i les IBM la temporada que vaig treballar per la Generalitat, el vaig agafar per les galtes de pa i li vaig dir que estava canviat però les galtes eren les mateixes.

Ens varem intercanviar telèfons per quedar per sopar qualsevol nit i posar-nos al dia, quan ens van cridar per embarcar i em vaig despedir de nou amb mes abraçades, mes petons i molt emocionada, em va dir, "un plaer coneixet Marta però em dic Oriol i avui vaig de pilot reserva d'un vol, aixo si ,salutacions al Paco, però escolta sopar, soparem oi?

No era Paco!!

La qüestió és que havia deixat que jo continués amb la confusió, però com em va dir el company que estava davant, tal emotivitat i expressions d'afecte qualsevol em portava la contrària.

Em vaig posar vermella com un titot, em va donar un atac de riure , vaig ser la conya de tot Déu durant una bona temporada, i sempre se'm recorda l'incident quan em dóna per dir, "escolteu aquest no és ...."

Cert és que ser observadora no és la meva principal virtut , però em fa viure moments memorables que donarien per escriure un llibre, això si una confessió, ja m'he hagut de sentir dir del meu fill " aquesta no és la meva mare eh, jo vaig sol" quan vaig perdre el cotxe en un aparcament del Ikea i vaig haver de passejar-me per tots els pàrquings amb el comandament a la mà a veure a quin cotxe se li encenien les llums, tres quarts d'hora desprès, vaig donar amb ell i amb els ulls del meu fill mirant-me per damunt les ulleres com si alló no estigues passant de veritat, pero es el que hi ha ...

10 comentaris:

  1. Un concurs de despitats, proposaria jo.
    I t'asseguro que jo no hi faria mal paper.
    Comprovació de paraules: mental.

    ResponElimina
  2. Dons mira no estaria malament eh?

    ResponElimina
  3. ets una caixa de sorpreses....potser una miac més de calma aniria bé......Però pensant-t'ho bé, millor no canviïs que m'he fet un fart de riure.

    ResponElimina
  4. Posa'm a la llista, jo em vaig deixar el cotxet del nen a un pàrking. Al tornar a buscar-lo el de la finestreta m'esbroncà. I jo li vaig dir, -cony, com a mínim he agafat el nen de dins!-

    ResponElimina
  5. Boníssim, Marta! Que no falti el sentit de l'humor o estaríem perdudes! El tal Oriol devia volar literalment en dos tipus de núvols, els reals i els altres on el vas transportar amb tanta efusivitat i tanta abraçada!
    No canviïs mai, preciosa!

    ResponElimina
  6. Em sembla que faríem tots un gran equip, i a hores d'ara crec que ja no canviaré, no almenys per a millor, la veritat és que haig de prendre amb filosofia aquest defecte o seria un sense viure.

    El tal Oriol Montse va baixar del núvol sense frens desprès d'un parell de trucades, m'estava separant aleshores i l' únic que necessitava era prendre aire i reprendre la meva vida des d'una altra perspectiva sense haver de dependre emocionalment de ningú per no tornar a equivocar-me, hem mantingut l'amistat això si.

    Albert, si jo t'expliqués la de vegades que m'he deixat la borsa del meu fill damunt del capo del cotxe mentre el col·locava a ell, i m'he pujat al cotxe i m'he marxat amb la borsa al capo tot el camí, la veritat és que per les cares dels demès conductors he deduït que alguna cosa havia fet, però soc aixi.

    Jordi, m' he perdut amb la paraula

    Garbi, si t' expliques algunes no t'ho creuries...

    Gràcies per compartir a tots

    ResponElimina
  7. Pos jo un dia vaig dir mentre dinàvem , a casa amb tota la família , Ja us esta be He???? avui es el meu cumple i no se n'ha recordat ningú... Tothom es va desfer em mil perdons i petons i abraçades fins que ma mare que contyrola més que la verge de Fàtima, diu... Pero si tu vas neixer al Novembre i encara som a l'Octubre!!! llavors el titot vaig ser jo... i es que aquestes coses Marta , només passen a la gent singular... Com ara nosaltres....

    ResponElimina
  8. MIquel Àngel tens raó noi, no sé qui em va dir una vegada que jo era molt singular i que de plurals n' està ple, el que no tinc molt clar si aixo de ser singular es bo o dolent eh?...

    ResponElimina
  9. Si te serveix de consol
    jo també he perdut el cotxe a IKEA,
    ni colors, ni numeres, pero el vaig trobar.

    En quan a "Paco"
    T'imagines la situació al l'inrevés,
    en Paco que confon a la Marta,
    jo no se que hauries fet
    amb un paio que es pren-ges aquestes
    confiances.

    Salut Marta.

    ResponElimina
  10. Uy Xarnego dons agafar-mo amb conya, si t' expliques... una vegada em van confondre d' una manera però molt mes bestia a l' aeroport i nomes quan em vaig aixecar van dir : osti si aquesta no es la ...i si et digues amb qui em van confondre es per pixar sense deixar anar ni gota, com diu el dit.

    Jo sóc de risa fàcil i el que mai puc jurar es que no m' agafara un atac de riure davant cap situació, jo ho vaig fer amb la millors de les intencions, però la veritat es que el Paco m' ho va posar fàcil pobret.

    ResponElimina