dissabte

Sóc mare pero també m'equivoco...


Des del moment en què tenim un fill ens adonem del valor transcendental dels sentiments, és la condició de l'ésser humà elevada a la perfecció.

Un fill és com un full en blanc que anem omplint de colors, de formes, de matisos, al que des de ben petit parlem i a la seva manera ens respon, instal·lant-se en nosaltres des del moment en què neixen aquest sisè sentit que ens alerta.

Ningú ens ensenya a ser pares, com tampoc ens van ensenyar a ser fills, i personalment quan vaig ser mare vaig prendre consciència del valor d' aquesta paraula, recopilant instants en els quals potser no havia estat del tot justa amb la meva i vaig aprendre a corregir-me i a mirar-la encara mes amb els ulls que es mereixia.

Cert és que no tots ho vivim de la mateixa forma ni a tots se'ns desperten els mateixos instints, i mes quan es trenca una parella i s'intenta per tots els mitjans no trencar als fills el seu nucli familiar.

Però això és qüestió de la parella, dels dos, de pare i mare intentar que els fills ni es converteixin en moneda de canvi ni en centre de frustracions, intentar que la relació personal entre tots canviï el menys possible i fer-li mes suportable la seva nova vida.

Els fills som el que fem d'ells sense lloc a dubte, és cert que l'entorn d'amistats pot arribar a influir, però amb uns fonaments morals apropiats, llargues xerrades i la disposició sempre d'escoltar-los, són formules per fer d'un fill una bona persona amb plena capacitat de diferenciar el be del mal, del que és ètic al que no ho és i sobretot a respectar a si mateix i als altres .

I no parlo de rebel·lies , perquè tots hem tingut les nostres, parlo d'aquestes etapes en les quals es converteixen en adolescents plens de força, il·lusions, dubtes i ganes de descobrir i obrir-se al món.

I ahir en una conversa al seu institut entre el seu tutor i la psicòloga , als que haig de donar les gracies de tot cor, sobretot perquè amb el seu tutor hem tingut els nostres desencontres en diverses ocasions, em vaig adonar de l' equivocada que estava volen protegir un sentiments que ell mateix ja sabia com gestionar sense intermediaris, sense necessitat de fer-li les coses mes fàcils, i sense voler adonar les coses que ja tenien nom propi.

El meu fill es un nen dels que diuen superdotats i aixo implica ventatges però també inconvenients perquè son persones que viuen les situacions molt intensament i a vegades el seu interior es una olla expres i  es molt difícil arribar als seus pensament mes íntims.

Però ahir tots plegats ens varem sincerar i vaig aprendre que a vegades un excés de protecció ens pot abocar a un túnel llarg i mes profund que la mateixa realitat.

I a la reunio el meu fill va parlar i va parlar molt i sobretot em va demanar que el deixes decidir el que li feia mal i el que no, que no l' amagues res perquè ell havia pres una decisió que el feia feliç i era el no voler tornar a saber res del seu pare, que li havia donat moltes oportunitats i les havia desaprofitat totes i a mi sobretot amb va dir que el tractes como a tots els altres, dient el que cal en el moment que cal sense amagar veritat ni dir mitges mentides per no fer-li mal, perquè ell no el necessitava a la seva vida, perquè sé pare o mare no es qüestió de sang i si de tots aquells lligams que anem forjant a cada instant i ens fan imprescindibles a les vides dels demès i els necessitem a la nostra pròpia..

I jo no vaig reparar en els moments en els que el meu silenci va pogué arribar a ser un arma perillosa que va permetre seguir gestionant sentiments aliens sense pensar conseqüències ni danys ,i vaig necessitar d' aquella xarrada a quatre per vomitar tot allò que tènia enquistat i que per respecte a no influir en els sentiments del meu fill havia obviat i va ser llavors quan ell en un acte de maduresa brutal per a la seva edat em va exposar els seus sentiments i es va sentir alliberat. 

Ara sé que l' edat no vol dir res, ell amb tretze anys m' ha donat una lliçó de cordura, i sobretot d' entendre que protegint-lo no l' estava fent mes fort, si no mes vulnerable davant la vida per negar-li el dret a enfortir-se sabent que sempre tindra la meva ma per agafar-se en el moment que ho necessiti.

"Tot el que fem en la vida té el seu ressò a l'eternitat" ...deia una frase a la pel.licula Gladiator i ara n'estic plenament segura.

25 comentaris:

  1. Saps Marta?
    El dia que el meu fill va voler volar em va costar moltíssim, molts plors, però al final em vaig adonar que l'havia protegit massa, que era bo que ensopegués i aprengués a aixecar-se. Sempre, com bé tu dius, fent-li saber que la porta estava oberta i, jo, disposada a donar-li una mà sempre que em necessités.
    Avui per avui estic contenta i segura que va ser lo millor.
    Quan va prendre aquesta decissiò només tenia 17 anys...ara ja és un home, encara que per jo sempre serà el meu petit.

    Bon descans i una aferrada dolça.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si es que tens raó perque jo mateixa vaig volar als 18 anys pero clar sempre he pensat que a ell per la seva edat si podia evitar-li patiments perque no fer-ho?

      Ara he vist clar que les ensopegades l' enfortiràn perque la mesura de la seva capacitat de reacció es immensa.

      Elimina
  2. Hola Marta,
    cada persona -gran o petita, jove o gran- és un món en ella mateixa. No hi ha dues persones iguals i no existeix cap manual -per aquesta singularitat, no pot existir- de com tractar a les persones. Tu exerceixes de mare amb la millor de les intencions, però equivocar-se és una qualitat humana (no sempre dolenta) i hem d'estar preparats per fer-ho.
    Un petó molt fort!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que dificil es ser pares, mai s'apren del tot i sempre queden dubtes de la feina feta, pero mai deixem de posar-hi el cor.

      Elimina
  3. El més important de tot, Marta, és que entre tots i gràcies a la col·laboració dels professionals, i principalment gràcies a la bona voluntat i a la intel·ligència, vau poder arribar a unes conclusions necessàries, profitoses, essencials potser per a un òptim desenvolupament emocional del teu fill. Tant hi fa si en algun moment et vas equivocar; tots els pares ens equivoquem. L'important en aquests casos és no pecar de prepotència i tenir la humilitat suficient per acceptar-ho. I naturalment, tenir-ho en compte en endavant. Tots els pares, crec, protegim més del compte els nostres fills; ho fem per amor, sense adonar-nos-en, i algunes rebel·lies posteriors són donades precisament per aquest motiu. Però ho estàs fent molt bé, Marta, i el teu fill pot estar orgullós de la seva mare.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse sempre he tingut una gran sort amb els professors del meu fill a totes les etapes i ara que esta a l' intitut i en una edat força perillosa, m' adonat de la tasca que fan a tots els nivells amb els alumnes i la seva preocupació perque siguin feliços ajudant-los a descarregar totes les seves angunies.

      Elimina
  4. M'encanta quan escrius des del cor. Ser pare ( o mare) no és gens fàcil. Sempre patint. Però recordo que des del moment que em van donar un nadó que es va aferrar al meu dit i em va treure la llengua que no he sigut el mateix. Són part de mi, però també són ells. I això és el que ens costa més de reconèixer, els hem de guiar, però també els hem de deixar espai propi. I jo encara no he arribat ni a la meitat del camí que tu. Un somriure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Albert quan tenim fills les sensacions son mils i tens un altra percepció de la vida, despres tot es va posant al seu lloc pero per evitar que pateixin fem nostres les seves angoixes quan potser ells ni les tenen i forman part de les nostres ansies de protecció. Disfruta'ls força ara que tot el seu mon es redueix al contorn del vostre.

      Elimina
  5. Diem Tinc un fill: No es veritat
    Diem el meu fil això o allò: no es veritat
    Al meu fill ...
    Tin un nen i una nena...
    Tinc Tinc Tinc , tres ovelles en una cabanya; Ells es tenen a si mateixos. I només responen a l'Amor i a la no intromisió...
    ets mare , ets pare ...però no "Tens " res ni a ningú , i com t'hi capfiquis massa en aquest titol de propietat , T'envien a la merda mes prompte que dir amen.

    Que potser no ho varem fer també nosaltres?? encara massa fills de l'agobi??

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no es nostra com a propietat, pero si es nostra como una part de nosaltres mateixos que resultarà sempre imperecedera a qualsevol circumstancia i al temps, es un bocinet d' anima que neix de la nostra propia.

      Elimina
    2. Potser si.- però dubto que la genètica comporti cap component amorós , l'amor es construeix dia a dia ; Tu els dones amor i no en saps més, perquè d'això no n'ensenyen enlloc.. els resultat son aleatoris.. a mi em va sortir be tot i que les circumstàmcies eren molt desfavorables. Ara son dos tios collonuts. Però jo no se gairbe que es el que vaig fer be o malament , i si van ser ells mateixos qui van triar ser qui son ... Tot plegat es un misteri apassionant no? Jo t'admiro molt perque TU sola t'has enfrentat al mon amb un fill i te n'estàs sortint molt be. Visca TU!!!

      Elimina
  6. tenir fills i educar-los es com caminar en una corda fluixa....costa molt mantenir l'equilibri sense caure en el buit. Però si som oberts i sabem escoltar a tothom ho podem arribar a fer.
    Estic segur que el teu paper el fas molt bé....el que potser passa és que t'exigeixes massa i tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre serà l' assignatura pendent de la nostra vida, perquè mai es deixa de ser pares i mai tens la certesa d' estar fent les coses be.

      Elimina
  7. Marta, has tocat el tema que més pes té a la meva vida...els fills, sentirse mare, la sobreprotecció, com fer de mare, com educar...
    Ara tot això està canviant molt a poc a poc en mi.
    Sempre he pensat i continuu fent-lo que el paper dels pares és acompanyar-los en el camí de la vida...dir-lis espavil·la quan calgui i frena quan s'embalen.Però ara ademés penso que la vida és dells, que ja no puc dir "el meu fill" perquè des de que els vaig parir ja no són meu...no és la meva propietat per molt que jo vulgui. Només són d'ells mateixos.
    I per molt que dolgui per a un pare, s'apren a caminar ensopegant, és clar sempre ens tindran al costat del camí per oferir-lis la nostra ma si és que la volen.
    I aquesta manera de fer, des de la no propietat, des del cor, des de la confiança que tot anirà bé... des del respecte en per la nostre part de que està molt bé ser qui són i que no els volem canviar aprofitant el fet "d'educar-los" per fer-los un producte d'allò que pensem és el millor per a ells... No fem dels nostres fills el "Jo ideal"...un ideal per a nosaltres és clar!

    Ho estem fent bé Marta, dixem que els fills ens ensenyin per on voen caminar, escoltem-los yi aprendrem un munt de coses com a pares.
    Molts petons guapa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es curiós perquè és independent i el deixo volar en totes les altres coses, però és aquesta circumstancia tan puntual és la que d' algun manera m' ha preocupat sempre, perquè en totes les situacions intento posar-me al canto dels altres per pogué valorar imparcialment.

      Estava equivocada perquè el meu fill havia gestionat els seus sentiments i sobretot havia pres la seva decisió adequada per ell, i aixo es el que a mi em val.

      Elimina
  8. Avui el teu escrit m'ha resultat del tot colpidor.
    El meu cas s'hi sembla tant que l'he llegit dues vegades.
    A mi m'ha costat molt no obligar el meu, ho he fet més d'un any, a visitar el seu pare per el sol fet d'això, que és el seu pare.
    Al final l'he deixat decidir, amb 14 anys, i no el penso obligar mai més. Ho passaba molt pitjor que jo em pensava.
    Ens equivoquem, els protegim, però també hem de permetre que es puguin equivocar.
    Jo, ara, se que el meu és més feliç.

    ResponElimina
  9. Dons Joana una mica del mateix, saber del seu pare per el sol fet d' aixo , que és el seu pare.
    I també ha decidit i ha sortit enfortit perquè ara sap que no caldrà mai mes fer les coses per compromís, i que ser pare es algo que a molts els hi va gran i els defectes d' aixo no els han de carregar els fills.

    ResponElimina
  10. Khalil Gibran ha fet, per mí, la millor definició sobre el fills. Diu: "Els teus fills no són els teus fills, sorgeixen a través teu però no de tu, i tot i que estan amb tu no els posseixes. Els pots donar el teu amor, però no els teus pensaments, perquè tenen les seves própies idees. Pots acollir els seus cossos però no les seves ànimes, perquè les seves ànimes habiten la casa del demà, que tu no podràs visitar ni en somnis. Pots lluitar per assemblar-te a ells, però no intentis fer que s'assemblin a tu".
    Perdona la extensió del comentari, però no havia per a on ficar-hi les tisores.

    ResponElimina
  11. M'agrada molt en Gibran i havia llegit aquesta definició seva i es la gran realitat, sempre he pensat que si fos possible el protegiria i el mantindria sempre ple de llum, però sé que només puc ensenyar-li a que aprengui a caminar en la foscor, es llei de vida oi?

    I res de tisores aixo per els polítics.

    ResponElimina
  12. Boniques i sinceres reflexions, Marta, Seguiré llegint-te. Una abraçada

    ResponElimina
  13. Marta, jo en tinc un de cada manera, i sempre convergim en el mateix: si volen triar, és perquè en saben i saben el que volen. Potser amb el petit costa més, però quan et diu "Tete!", que vol dir "Mama!", saps que vol venir amb tu. I si no volen, tant l'un com l'altre, és el temps d'anar sola, sense remordiments. Una entrada molt sincera i ben trobada, gràcies per compartir-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert Cantireta, pero a vegades ho vull fer tan be que ho espatllo tot, aixo és el que m'ha passat.

      Elimina
  14. una molt bona reflexió marta on dius grans veritats.Penso que el títol ja ho diu tot de tu, ser conscient que t'equivoques ja és una forma de dir que intentes fer-ho tan bé com pots i saps...
    només et portaria la contrària en una cosa, dius que els fills són com un llibre en blanc, jo crec que no que són des del principi un llibre ple que cal anar descobrint i ajudant a trobar el camí més adient i feliç possible

    una abraçada
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. He sigut sincera Joan,potser tens raó pero per mi els fills son com un full en blanc perque som els pares els que les hem d' ensenyar a escriure'l amb els fonaments previs, desprès cert només depend d' ells.

      Elimina