Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Sense titul



Aquest matí parlava amb Ashraf, i una vegada mes reincideixo en el curiós que resulta que la nostra amistat malgrat la distància i els anys segueix sent com una espècie de fil invisible on una trucada mai és inoportuna i sempre es deu a un sisè sentit que ens alerta.

Ell és un dels incondicionals de la meva vida des de fa tans anys que forma part de la meva existència des de sempre, testimoni de totes les meves històries i confessor de tots els meus desvaris com ell diu, ens parlem des del melic, per la sinceritat que desbordem quan sentim que el nostre jo mes intim té la llibertat suficient per desinhibir-se i vomitar sinceritat sabent que mai blasfemàrem tal fidelitat.

I mentre parlàvem des de la confiança de haver estat testimonis de totes les històries personals viscudes de cadascun, i en uns dies que em resultan especialment durs, per culpa meva però sobretot pel que comporta el meu concepte de vida, he sentit la necessitat de no dir res, nomes d'escoltar i trobar a faltar la despreocupació, el poder viure de cara al sol sense que res enterboleixi el meu rostre, la sensació placentera de que aquest món no va amb mi i que qualsevol boci o insinuació de mal estar rellisca per la meva pell des del cap fins a la punta del peu perquè res que jo no volguí em traspasarà i s'instalarà en mi.

M'explicava la situació a Egipte d'una manera tranquil·la, sense pors, sense angoixes, em parlava de com estan vivint tots aquest període transitori que pot anar del mal al pitjor, i una vegada mes la "patxorra" en la seves paraules, en la precisió, en la forma de llegir aquesta realitat que esta vivint m'ha transportat als moments en els quals hauríem d'instal·lar-nos tots i que segurament farien de nosaltres persones diferents.

M'ha vingut al cap una vegada que vam quedar per dinar a casa meva, ell vivia en l'altra punta del Caire , a Heliopolis, jo a l' Avinguda Haram, eren ja les 16h, horari habitual de menjar a Egipte pels qui treballem en turisme, es van fer les 17, 18, 19, 20, 21h i el senyor sense venir, al final va aparèixer a les 21.30 relaxat, feliç, amb un pastís immens de Konafa (crema i hojaldre) que m'encanta i un somriure d'orella a orella, tan que per un moment vaig pensar que havíem quedat per sopar i era jo la confosa, però desprès d' aclarir-ho i amb una considerable mala hòstia per part meva no vaig poder mes que començar a riure per la cara de sorprès que va fer quan li vaig preguntar perquè havia trigat tant i em va contestar, Martita no erats a casa? veritat que no t'he fet esperar al carrer? doncs que et queixes? Egipte without time hauries d' haver-te acostumat ja.

I tal vegada aquesta forma d'entendre la vida sense temps, sense preocupacions ha estat la que ara em porta a entendre poca cosa , i sé que és complicat encaixar quan una s' acostuma al fet que viure és la rutina de descobrir emocions a les quals posar-li nom, retozar en moments que m' embarguen i m'acaparen sense temps a recol·locar-los, sense airejar llençols o obrir finestres perquè és l'ànima la que cuido i deixo ben estesa sobre el llit, per poder reconèixem en el plaer assossegat d'assaborir una bona conversa , aquesta implicació rotunda d'emocions plenes que m'omplen de ganes, paradisos emocionals on els sentiments pernocten eternament.

I alguns pensareu que li passa a aquesta bleda que darrerament es tan pesada? res, no em passa res però de vegades em vesteix la decepció volent disfressar-la de centenars d'excuses, i és quan jo sola m'enfado i em plantejo seriosament la possibilitat de lligar-les una a una en una cinta llarga per regalar-les a qui les volgui i fugir.

Asharaf em deia que la vida com a procés total no existeix perquè els projectes han estat substituïts pel dia a dia i els seus vertiginosos canvis arriben sense el més mínim indici i marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència, he pensat que tènia raó, la vida ja no és una carrera de fons, sinó una seqüència de diferents situacions.

L'amor es substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es difama, el treball va i ve o no torna, l'alegria es dosifica, i el futur és aquesta expectativa del que pot passar en no més enllà d'unes hores, perquè cada dia és una vida diferent, sense precedents, sense un fonament que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè quan començi el nou dia se les emportara, sense història perquè l'horitzó que s'albira ni tan sols és proper sinó immediat al que ens resulti mes útil en aquell moment.

I abans de despedir-nos m'ha dit , "des del primer dia que et vaig veure vaig saber que eres una privilegiada per haver-te atrevit a travessar-te sencera, a desinhibir l'ànima sense pors tal com ets, i no et permetré que ara pensis que estas equivocada i has de canviar perquè no seràs de cap lloc ni de ningú fins que no aprenguin a mirar-te amb els meus ulls, ulls de qui reconeix que veritablement és molt difícil donar amb algú com tu i deixar-la passar sense quedar rendit als seus peus.
Aixi que espavila i torna a ser tu perquè si surts de la teva pell et faltaràs sempre i faltaràs als qui t'estimem".

I quan he penjat he sortit a la terrassa i he vist un sol imponent damunt les meves tomaqueres i m' he adonat que ja han florit malgrat ser la primera vegada que les planto però ha sigut amb tan i tan d' amor e il.lusió que la meva poca destresa i experiència han quedat amagades entre les branques on també quedaran els dies com avui on potser el meu "jo"( sense prepotencies ho puc ben jurar), necessitava ser compres per tornar a tenir-me, i olorant les fulles he pensat amb el pare i en com el trobo a faltar, potser perque en el fons tot forma part de la mateixa absència.

18 comentaris:

  1. Em pasejo sovint pel "més enllà" encara que no comenti. No sé si tú segueixes visitant el "rincón del anacoreta". No et conec tant com el teu amic egipsi Ashraf, però sempre m'ha fascinat el que traspues en els teus escrits. Mirats així, per fora, som dues persones molt diferents. Però cada cop que et llegeixo veig que les persones som més semblants del que pensem i que sovint el que creiem que ens separa, és merament aleatori, si no imaginari. Perquè el món és cada cop més incomprensible per les persones sensibles, per qui busca ser un mateix, per qui, malgrat tot, se sent unit als altres. Et dic com el teu amic: no deixis de ser tú. El món et necesita. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  2. Hola Josep, si que et llegeixo i tant, des de el bloc antic de Msn, com tu dius som diferents i tenim altres punts de vista, però de vegades necessito llegir una mica més enllà de tot en el que jo crec per trobar respostes que segurament des de el meu fons no trobaré mai.

    Es cert, en el fons tots perseguim les mateixes coses i potser és la nostra fe en la vida la que ens fa iguals.

    Una abraçada i gràcies

    ResponElimina
  3. És difícil traslladar aquesta manera de viure i pensar de Egipte al nostre país.
    En algunes coses ens aniria molt bé poder fer-ho, però en altres crec que no.
    Tu vius aquí i sembla que ... tens l'ànima allà, Egipte et va robar el cor.

    Bona nit Marta.

    ResponElimina
  4. Si es un pais de grans contrastos, Egipte em va robar el cor i es cert visc un altra cop aqui de moment, pero nomes de moment perque mai he dit adeu del tot.
    Bona nit

    ResponElimina
  5. Les arrels d,una persona mai es pot dir que son d'un sol lloc......i mai podem saber on tornaran a crèixer de bona gana. Només necessitem sort a la vida, per tenir-la també ens cal buscar-la.

    ResponElimina
  6. En el fons tot forma part de la mateixa absència. Una frase molt dura. Però tu ( pel poc que se) ets molt forta, més que la majoria i et trobaràs altre cop, reconeixeràs en l'absència una part de tu mateixa i tornaràs a tirar endavant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si Albert i a vegades una absencia es pot fer mes forta que qualsevol de les presencies, pero sense dubte hi sóc.
      Un somriure

      Elimina
  7. I quan una parla des dels seus sentiments i les seves conviccions més profundes...des de l`ànima,
    jo em quedo en silenci per entendre´t i compartir.

    Una aferrada forta.

    ResponElimina
  8. Lluna a manera de semblar ridícula, jo no sé parlar d' altra forma i a vegades fins i tot puc semblar una cursi i una bleda, però tan em fot perquè el mes immens que hi ha és que les persones ens trobem en algun racó de la vida i compartim.
    UN petonet maca

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ets sents ridícula?, veritat que no?...idò no hi ha res més a parlar.

      Bessets nina

      Elimina
  9. un escrit ple de sinceritat i que et fa més propera encara marta
    a mi també m'agrada escoltar

    una abraçadeta i gràcies per visitar-me
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un escrit sincer perque no pot ser d' altra manera, gràcies Joan

      Elimina
  10. "L'amor es canvia per qualsevol altre necessitat", o per qualsevol altre droga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, hi ha gent que aixi ho fa, personalment penso que es una gran equivocació perque el temps s' encarrega de obrir-nos els ulls i veure-hi clar.

      Elimina
  11. És una equivocació, o simplement és inevitable?

    ResponElimina
  12. Penso que no Josep, al menys jo sóc de les que no em conformo en estimar ni que m' estimin a mitges, esta clar que hi ha gent que potser l' anirà be sentir-se estimat sense estimar o no tenir rotundament plenes les seves necessitats afectives que no sexuals, que no te res a veure, però personalment no, crec que es pot evitar no anar a parar on tu no vols, nomes es qüestió de saber mirar o veure-hi clar, i t' ho dic jo que fins arribar aquí m' he donat no poques patacades.
    A vegades no es tracta tant de saber el que volem si no de saber el que NO volem, donaria per un llarg debat aquest tema.

    ResponElimina
  13. Bona nit Marta, jo sento que tu ets això que reflecteixen els teus escrits i que serà el teu mirall en el dia a dia. Tu ets amor, ets voluntad i ets intel·ligència. Tres conceptes que si els sents no cal res més.
    Enhorabona pel que ets (sigui el que sigui) i com ho expresses.
    Un petonet guapa!

    ResponElimina
  14. Bona nit Marta,
    t'he deixar un present en el meu bloc.
    Petons!

    ResponElimina