Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Sense definicions





Ahir en una conversa amb la meva ex cunyada, ex dona del meu germà i mes que amiga, germana perquè donada la diferència d'edat amb els meus germans, va entrar a casa quan jo tènia amb prou feines 3 anys, varem parlar d' amor i per primera vegada de les seves pors, i de la seva poca valentia per afrontar una nova relació.

Esta enamorada d'un ex company de treball casat, però la relació de parella d' ell és de simple convivència i ella l'únic atreviment que té és aparcar el cotxe davant de casa seva per poder fer que s'el ha trobat per casualitat, el far de riure els dies que tenim que caminar mig poble perquè ella deixi el cotxe davant la casa de l'altre, perquè es cert, les tonterias per amor no tenen edat.

Em demanava consell de com actuar, com comportar-se, !! consell a mi !! que tinc ple el cúmul d'estupideses d'aquesta vida i d'alguna mes d'existir, però només li vaig preguntar, l'estimes de veritat?, doncs molta paciencia, comprensió i que fes d'aquest món un micromón on poder viure els dos sense preguntes.

El meu concepte de parella ara mateix no te res que veure amb el que tenia anys enrera, ningú neix ensenyat i amb el temps t'adones que el sentit de la vida, és una vida amb sentit, sense anar mes enllà de res perquè el futur com a procés total no existeix i els projectes són instants compartits plens de nosaltres mateixos, sense pensar en aquests vertiginosos canvis que arriben sense el més mínim indici i es marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència.

Jo l' únic que vaig poder fer és obrir-li el meu cor i que no faci els mateixos errors que he comès jo, perquè potser com a mi no li donaran tampoc l'oportunitat de rectificar.

Des de el meu jo mes intim i per expèriencia li vaig recomenar que no perdi el temps en preguntes, que no surti d'aquest espai construït pels dos i s'aferri als moments, que visqui, disfruti, assaboreixi aquest immens sentiment de pertanya a algú i que algú ens pertany perquè és molt complicat trobar la part incomplerta d'un mateix en una altra persona, perquè l'amor en el seu ampli sentit de la paraula és únic, i tota la resta ens vindra poc a poc, quan el que hem viscut són un altre tipus de sentiments disfressats en aquesta carrera de fons que és la vida en una seqüència de diferents situacions.

De vegades l'amor se substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es maquilla, els moments van i vénen, l'alegria es dosifica i el futur és aquesta expectativa del que pot passar en no més enllà d'unes hores, perquè cada dia és una vida diferent, sense precedents, sense un senyal que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè la posta del sol se les emportarà, sense història perquè l'horitzó que s'albira ni tan sols és proper sinó immediat al que ens resulti més útil en aquest moment.

Però quan t'enamores t'adones de la privilegiada que ets deixant-te travessar sencera per un sentiment que et deshinibeix cos i ànima sense por al fracàs perquè per fi has arribat al teu lloc.

I el reconeixes quan encara que començant sent amics, t'enamores i segueix sent el teu millor amic, perquè no només t'uneix una pasio desenfrenada al llit i a la vida, sino que un immens sentiment ho omple tot, des del sexe més brutal i salvatge a la tendresa més dolça i afectuosa, perquè ho és tot per tu, amic, amant, i la persona per la que t' enfilaries amb una escala al firmament per posar-li el seu nom a un estel, perquè la lluna només aconsegueixes tocar-la enfonsada en el seu cos.

Quan t' adones que ets una apassionada d'ell tot sencer, de la seva boca, de les seves cuixes, del seu sexe, de les seves perversions, quan pinta, quan toca la guitarra, quan et desborda la seva tendresa, et fascina la seva intel·ligència, t'enamora la seva sensibilitat, et desfà la seva veu, et rendeix una trucada a destemps i que no esperes, t' emociona aquell sms de complicitat quan mes desasperat estás i quan et diu " Eres como el arcoiris en un charco de gasolina sobre la calle mojada" poses cara de ximple perquè no saps si somriure o plorar.

Deia ell, que els somnis són la prolongació del desig que es formula al Còsmic, i com deia Coelho "quan algú demana un desig l'Univers conspira per aconseguir-ho", aixi sigui i que puguem aconseguir un nou punt de partida per anar construint-nos mentre caminem, aixó és amor, la resta son prejudicis dels qui posen limits a les formes d' estimar.

13 comentaris:

  1. quan l'amor truca a la nostre porta no hauriem de perdre el temps, llàstima que no sempre és fàcil de posar-ho a la pràctica.

    ResponElimina
  2. I tant que si, però a vegades ens resulta tan summament estranya la situació que no som capaces d'assumir-la i ha estat necessari un acte d'humilitat amb nosaltres mateixos per ordenar l'estanteria de les nostres emocions. A la vida sempre hauríem de tenir una segona oportunitat per recompondre tot el que hem fet malament, però si no es aixi ens quedem amb la certesa que si ens torna a succeir sabrem estar a l'alçada del que s'espera de nosaltres i de la persona que estimem.

    ResponElimina
  3. Buff! Marta, buuuufff!!
    ens han ensenyar que estimar és exclusiu, excloent. Que estimar és bell però encotillador.
    I estimar, l'Amor, és tan gran...! Tant dolç.
    I ens reprimim tantes vegades...

    Gràcies per expressar-ho d'una manera tan bella.

    Petonet dolç

    ResponElimina
  4. Si Barbollaire si, he après que el millor de l'amor és despullar-nos de vanitats, despullar-nos de prejudicis i deixar-los fora de la nostra vida amb tota la resta de coses que ens pesen i ens impedeixen viure la intensitat d'un sentiment que no cal posar-li nom.
    Gràcies a tu per llegir-me

    ResponElimina
  5. Li has de dir que cuidi el cor, ni que la teva explicació és estupenda, clara i entenedora, heu de pensar que molts homes, i dones, diuen que no estàn bé amb la parella, però a l'hora de la veritat, no pensen canviar res, busquen emoció, poc més.
    La meva millor amiga ha patit molt per un home que també li va fer creure això.
    No hem de tenir por de l'amor, però les experiències ens han de servir...

    ResponElimina
  6. I tant que si Joana, però a vegades la nostra pròpia inseguretat no ens deixa gaudir del moment, no tothom te les mateixes circumstàncies ni reacciona de la mateixa manera i és un error pensar que els demès haurien de fer el que faríem nosaltres.Al final t' adones que l'important son els moments compartits sense cap més necessitat, jo amb ella li he aconsellat que es deixi portar i si aquesta vegada no ha sortit be, per la propera té la lliçó apresa com hem fet tots.

    ResponElimina
  7. tampoc sóc de donar consells, no sabria, com a molt què en faria jo i ni així ... però és cert que estar enamorada és un tsunami de sentiments, que et fa estar despert perquè el cor va a 300 per hora i la raó es relentitza... magnífic com sempre Marta

    ResponElimina
  8. Dons mira Xelo jo tampoc sóc de donar consells, però quan s'ha intentat tot i no es aconsegueix res, el millor és donar mitja volta i continuar visquent, sempre he pensat que en algún lloc de la vida sempre hi ha algu que ens espera encara que a vegades no ho sapiguem veuré.

    ResponElimina
  9. "...però quan s'ha intentat tot i no s'aconsegueix res, el millor és donar mitja volta i continuar visquent..."
    Trobar la força per acceptar-ho i la resignació per tirar endavant gairebé segura que és (o podria ser) la persona i no altra, què difícil ninona!!

    Però si estic amb tu en que el més important són els moments compartits, petits, grans, més o menys intensos,siguin els que siguin, és el que tenim i és el que realment ens queda.

    Delicada la teva manera d'explicar-ho i bella, molt bella.
    Bessets i salut.

    ResponElimina
  10. LLuneta em creuries si et digues que estic feta una merda? pero és el que hi ha, tindre el meu temps de dol i passará perque una cosa sempre he tingut molt cla a la vida, que qui t' estima de veritat mai et farà plorar. La resta paper mullet.

    Pd- Avui hi ha lluna plena, saps que si en nits com aquesta surts a la finestra, balco, o terrat i ensenyes el cul a la lluna mentre penses un desig es cumplirà? Dons apa som-hi!!!

    Aferradeta bonica

    ResponElimina
  11. Ja,ja,ja..fa anys que vaig ensenyar el cul a la lluna...ho hauré de tornar a fer...

    Marta, no saps com t’entenc, els mals d'amor són fumuts...em creuries si et dic que a la meva edat per primera vegada que m'he enamorat, la primera vegada que m'ha dolgut, la primera vegada que he plorat a rebentar, la primera vegada que he fet tontaries per algú.

    Quan aquelles paraules et sonen especials i et fan sentir especial.
    Quan creus que la connexió és sublim, còsmica, divina.
    Quan qualsevol paraula que ell et diu et fa sentir, t’il·lusiona, t’encén
    Quan tu sents i l'altre persona no sent el mateix...
    I penses mai ningú podrà fer-te despertar els mateixos sentiments...
    Quan només parlar d'això et salten les llàgrimes....
    Per que la vida és això ,sentir, viure, estimar...caure, créixer, dolor, passió.

    S'ha de continuar....

    ResponElimina
  12. Esther no hi ha edat per enamorar-se però penso que amb el temps portem la motxilla tan carregada de tot que t' enamorés de tot allo que has estat desitjant tota la teva vida i que d' alguna manera no has trobat mai en ningú, potser per això ens bolquem tant i la sensació d' estimar és mes intensa i quan acaba fa tan mal.

    És cert hi ha moments que no en pots ni parlar, ni veure imatges, ni llegir cartes ni tan sols recordar instants perquè et trenques per dins, però desprès em miro a mi mateixa i penso que ell ha perdut mes que jo, i no és per fer la frase fàcil i coneguda que jo podré tornar a estimar con l' estimat a ell , que no ho sé i ni m' ho plantejo en aquest moment, però si que estic segura que a ell no el tornaran a estimar com jo l' estimat.

    I si s' ha de continuar ...

    ResponElimina