diumenge

Una de tantes converses


Aquest matí parlava amb un dels meus amics a El Cairo i una vegada mes penso en el curiós que resulta la nostra amistat que malgrat la distància i els anys (quasi 30)  segueix sent com una espècie de fil invisible on una trucada mai és inoportuna i aquests dies que Catalunya viu un moment impredictible, estan tan pendents com nosaltres de l' actualitat.

L' explico la situació d'una manera tranquil·la, sense pors ni angoixes, de com estem vivint aquest període que pot anar del mal al pitjor, o resoldre's per sempre, però la meva forma de ser no és delectar-me en les pors, les penes o les dubtes, vaig passant pagina segons arriba la situació i mai penso el pitjor de res perquè seria un sense viure.

M' enviat una imatge del Desert Blanc, (no és aquesta doncs ell no vol sortir) on ell ha passat la setmana amb un grup, i he tornar a descobrir emocions sense necessitat de posar nom, a delectar-me en moments que m' han embargat sencera sense airejar llençols o obrir finestres perquè és l'ànima la que tinc estesa sobre el llit, en una implicació rotunda d'emocions plenes, paradisos emocionals on els sentiments sempre pernocten per quedar-se.

I hem parlat de nosaltres, d' un amic en comú que va morir la setmana passada tant jove com nosaltres, dels nostres pares que ja no hi son, dels nostres fills que ja han volat, de la vida que com a procés total no existeix perquè els projectes son substituïts pel dia a dia i els seus vertiginosos canvis arriben sense el més mínim indici i marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència, la vida ja no és una carrera de fons, sinó una seqüència de moltes situacions.

Hem parlat d' amor també, tots dos divorciats, i fent conya per que quan compartiem pis a El Cairo  no havia qui l' aguantes i ara que som mes grans anem a pitjor li he dit, pero era una forma de que sortis una mica del pou de confusió, pel que passem tots quan decidim començar de nou.

I m' explicava que té la sensació de que l' amor es substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es difama, el treball va i ve o no torna, l'alegria es dosifica, i el futur és aquesta expectativa que mai arriba, sense un fonament que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè quan comenci el nou dia se les emportarà.

I que contestar-li?, doncs que aixì sembla però que la realitat és un altra i que hi han altres mons paral·lels al nostre, on l' amor és realment amor, la feina és la que omple, el futur es incert però si el camines agafat de la ma la pujada no es fa tant complicada i que no és conformi amb menys perquè sempre trobarà gent  privilegiada que s' atreveixen a deixar-se travessar sencers, desinhibint l'ànima sense pors perquè el món passi el que passi sempre serà nostre.

I ben pensat no he dit res que no sigui veritat, la societat és la que és però que bonica, desinhibida i dolça es torna la vida en les mans adequades...


2 comentaris: