diumenge

Viatjar



Viatjar és apurar moments que la vida ofereix sense guions, sense pautes, sense temps, assaborits en aquesta mil.lesima de segon que fa d'ells únics i irrepetibles.

Viatjar no és contractar un pack que inclogui tot un destí, ni és consumir llocs desafiant al rellotge, viatjar és viure aquestes altres vides que transcorren paral·leles a la nostra, és mirar, saber observar des d'aquest altre costat de món que ens venen, és dignificar a l'ésser humà,és respirar aromes de terres desconegudes fer-les nostres i descobrir humanitat entre la història.

Buscar l'ànima entre carrerons, descobrir tots els matisos d'una albada, trobar l'essència d'un paisatge entre les arrels dels seus costums, paladejar el que ens ofereix d'humà cadascun dels instants que van passant davant sense esperes i que ens ensenyen a conèixer-nos una mica mes a nosaltres mateixos i a les nostres manques quan sortim del nostre entorn habitual.

Sense presses , sense temps, aprenent a mirar, a veure'ns, a reconèixer-nos, ampliant el nostre coneixement i les nostres emocions, derrocant fronteres dins del nostre ésser i fora del nostre territori.

Obrir els ulls i viure'ns sense equipatges, ser viatgers de la nostra pròpia vida, conèixer totes les realitats veient passar altres éssers amb les seves vides carregades a l'esquena, éssers que des de la seva mirada treuen el cap tímidament a la nostra, penjats del seu somriure i marcats per les seves cicatrius.

És l'oportunitat d'albirar altres paratges, de xerrades assossegades i plaents, de mirades còmplices i somriures sincers, de temps de solitud en els que plorar abraçats davant la bellesa d'una posta de sol, o plorar sols a l'ombra d'un paratge sentint la suau sorra que ens mulla els peus.

Viatjar, tenir mes dies de vida, compartir taula, converses, abraçades i mirades, instants fecundats de descobriments mutus, de tendreses obertes al desconegut, oberts de ment i pell .

Viatjar com a testimonis de la nit i el dia, de músiques que ens emboliquen de brises tranquil·les que              s' emporten i porten aromes que per sempre quedaran amb nosaltres, viatges d'anada que no es compren amb cap bitllet perquè són vida.

Ho va dir el meu admirat Konstandinos Kavafis:

"Consumit el temps que ens va ser donat, si no aconseguim la riquesa que dóna el coneixement, no hi haurà nous ports i totes la partides seran inútils"


8 comentaris:

  1. Després de llegir-te i interpretar-te, saps viatjar, i també comparteixo tot el que dius i no dius... Hi ha gent que no viatja, només passa pels llocs...

    Des del far una abraçada amb barretina.
    onatge

    ResponElimina
  2. Marta, n'ets una experta, en això de saber viatjar, i part de la teva riquesa com a persona crec que rau, precisament, en què els viatges han estat el teu mestratge per ser tal com ets ara. Estic d'acord amb tot el que dius i sento enveja sana de les teves experiències a d'altres països.
    Una abraçada, bonica!

    ResponElimina
  3. En tenim molta sort de poder viatjar nosaltres ara a través de les teues paraules que ens permeten compartir la teua percepció tan rica i variada de les diferents cultures que has visitat.
    Moltes gràcies per compartir.
    Compartim l'admiració per Kavafis, mai em canse de llegir-lo.
    B7s i fins la propera entrada

    ResponElimina
  4. De nuevo en el mítico viaje a Ítaca, me alegro de encontrarte aquí, gracias por invitarme a compartir tus vivencias. Desde el sur, muchos besillos.

    ResponElimina
  5. Kavafis
    Era gran savi,
    Hi ha moltes Itaquès, el que m’és difícil, és saber quina es la meva.
    La illa que en el meu horitzó em permeti mirar-la i navegar fins arribar sense mirar enrere, sense pors i desfruitar del viatge, fen-li-ho un mon de sensacions.
    Oh? Morir en el intent.

    ResponElimina
  6. Que se te puede decir a tí sobre viajar ? que lo has clavado , hay una diferencia sustancial entre el viajero y el turista , de planteamiento vital , de amar la vida , recuerdo mi primer viaje a Marruecos ,en Chaouen , más que ver miraba , me empeñaba en fotografiarlo todo ( eso no ha cambiado , ya sabes , es mi pasión ) todo eran prisas , me perdí en una callejuela , un anciano me miró y me dijo " donde vas con tanta prisa , la prisa mata " se me quedaron grabadas esas palabras , hoy las tengo muy presentes ... Si , viajar te enriquece y te hace mejor como persona , abre la mente o otras realidades , otras miradas , esas miradas que son vida , sin programas ni horarios , esa debería ser la esencia de la vida , el conocimiento , el ya comentado aqui viaje a Itaca , un viaje al alma ..

    petonet belleza .

    ResponElimina
  7. Fantàstica reflexió.

    Un concepte essencial en vida. Sense viatge no hi ha vida, doncs sense moviment hi ha la mort. La vida és un viatge, i per viatjar cal estar viu.

    Bon dia, Marta.

    ResponElimina
  8. Es cert viatjar m' ajudat a ser mes persona, a viure la vida des de l' altra costat on el temps passa mes a poc a poc, reparant en sensacions que potser a la nostra societat ens passant de llarg.
    M' ha servit per apendre a viure i a conviure.

    Gracies a tot per ser-hi

    ResponElimina