Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

La percepció dels sentits


És curiós, desprès dels anys m'adono que si be la meva vida quotidiana sempre es mou en punts tan distants com a dispars, el meu fons malgrat el temps sempre és el mateix, fins i tot conservo el sa costum d'escriure quan estic en l'avió.

Amb la llibreta a la mà em segueix estremint veure un paisatge des de l'aire , reconèixer entre tenebres Mesquites, Les Piràmides o el meu enyorat Abu Hol, decidir quina és la millor hora del dia perquè la nit se'm tiri damunt i les diminutes llums de l' il·lusió m'il·luminin entrellaçant moments uns amb uns altres, passadissos interminables d'història, terrats en nits estavellades, aromes de gessamins i sàndal lliscant-se a la vora de mirades que es troben.

Instants on no tinc pressa a arribar a cap lloc, en els que nomes el sentiment mesura el compas del temps i l'univers avança en altres mons tan meus com a aliens, on els horaris no existeixen i les presses i el soroll es tornen silenci per escoltar al vent.

I tanco els ulls i escullo teixir itineraris imaginaris on es perden els meus ulls buscant altres firmaments, respirar la vida sense embolcalls amb qui no m'ofereix les mans sinó que les abriguen amb les seves sota una lluna tenyida de taronja i vestida de llum bevent sense mesura la sang dels meus somnis, deixant que el meu cos vagui perdut en aquest camp de foscor llaurat d'estels.

I m'eclipso entre els meus somnis perduda en els ulls que reflecteixen desitjos i temps viscuts, deixant d'existir el moment, fent etern un batec, buidant d'aire els meus pulmons, caient en un precipici de plaer on el cos deixa d'existir, vençuda a una pau sobrehumana que m'embolica tota sencera.

Em passejo per tots els seus instints, caic profanada en tots els seus desitjos i exhausta en la meva caiguda em transporta fins al seu cor en el que em faig eterna per un instant...

Després obro els ulls, la lluna recobra el seu color, i jo torno al meu cos amb la sensació de que mai he estimat tant sense saber-ho.

11 comentaris:

  1. El teu -meu- fons és com una veu -l'ànima: que arriba un moment -si t'hi fixes bé- que ja no canvia...

    ResponElimina
  2. Una miqueta d'enveja si que em fas una enveja gens envejosa he?...

    ResponElimina
  3. Quan el silenci es torna soroll per escoltar el vent la sensació que es produeix resulta molt gratificant, el silenci que acompanya és el millor dels silencis i compartir experiències i sentiments com els que descrius al post ajuden a empatitzar, respirar, compartir i eclipsar-nos entre somnis.
    Els teus escrits proporcionen una tranquil·litat d'esperit molt gran i fan molt grata la lectura.
    Mil gràcies

    ResponElimina
  4. Hi ha un trosset de poema d'un autor Hungar, Sándor Márai que m' agrada molt que diu:
    "Un accepta el món a poc a poc, i mor. Comprèn la meravella i la raó de les accions humanes.
    El llenguatge simbòlic de l'inconscient"...

    Penso que és una mica el que ens passa a tots , o almenys el que em passa a mi.

    Sempre arriba el moment en què un torna al començament de si mateix quan pel camí tens la sensació de passar de puntetes per la vida, per les petites coses i recordar tot el que t'has perdut.

    I no és ser millor o pitjor que qualsevol, ni tenir mes o menys sensibilitat que els demés, és acceptar que tens la possibilitat de retocar moments on sents un fred espantós a la meitat d'una immensa primavera.

    És cert com diu el Jordi , és l'ànima que s'obre de bat a bat per aprendre a sentir i mirar la vida amb altres ulls, i quan això succeeix la sensació de plenitud es immensa.

    I per cert, d' enveja res Miquel Angel llegint el que escriviu tots tres es respira que hem apres a mirar la vida des de l'altre costat.

    Iris gràcies, els meus escrits son el meu fons.

    ResponElimina
  5. Jo també tinc el mal costum d'secriure sempre a la llibreteta (que és com la meva segona ànima). I acluco els ulls i em transporto a paratges que transpiren benestar...
    Un relat profund, com tots els teus.

    Des del far amb sol.
    onatge

    ResponElimina
  6. Com que avui no estic prou inspirat, me l'emporto cap a can Facebook. Que els altres se'n puguin gaudir. Gràcies.

    ResponElimina
  7. He abandonat el sucre i la mel, he escoltat el caos dins la fressa, he llegit un bon llibre començant pel final i m’he trobat amb un pròleg idiota. He escoltat música insultant. He arraconat la llibreta d’escrits instantanis i he reescrit pervertint-ho amb deliris. Ho he fet d’amagat i desprès desvergonyidament. Descobreix-te a tu, sempre pots tornar. Disculpa’m, perdó, jo no soc re, però la inspiració explícita amb resulta moixa i pedant. Salut !

    ResponElimina
  8. I perqué haig de volguer tornar d' enlloc?
    Tots som com som noi/a i el mes meravellós de tot és que sent i tenint inspiracions moxas i pedants som tal com ens han parit sense necessitat d' amagar-nos darrera de res.

    A que és fantastic?

    ResponElimina
  9. Ja que m’ho pregunta, diré que penso que amagar-se és tant emocionant com ser transparent. L’única cosa, potser, que espanta és que els que et coneixen et trobin amagat darrera d’alguna cosa, i se’t quedin mirant com preguntant-te què collons fots allà. Encara que ser, ser com un és, és fantàstic, és més intrínsecament fantàstic provar ser un més nu i més cru. Moltes gràcies per respondre el primer comentari. Salut !

    ResponElimina
  10. Dons allà cadascú, mentre no és falti el respecte a ningú tothom es benvingut.

    ResponElimina
  11. sempre estimem
    sense saber-ho
    bon escrit
    salut estimada!

    ResponElimina