Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dimecres

Ensenya'm



... a viure't ...
ensenya'm el misteri del teu cos
aquest misteri que amb passeja per les teves mans
que excita la teva ànima
i t'ensenya a viatjar pel cel amb mi a coll.
Ensenya'm a beuret com gotes d'existència
que rellisquen per les cuixes entre pell i pell
ancorant-se en tots els vespres d'una vida
per a obrir-se pas i assaborir-lo en primera fila.
Ensenya'm els sentits amb rituals
a fondre'm en unes mans que sostenen un cos que reconeix 
i s' obliga rendit entre el desig i un sentir sincer
Dibuixa'm a mà.
i aclapara'm amb uns dits
que en el seu deliri em busquen amb la mirada per si encara respiro.


( De la meva llibreta de viatge Retalls de pell )

9 comentaris:

  1. El teu bell poema m'ha fet pensar en aquells escrits inspirats per una experiència, o bé
    per una intuïció, en ple viatge: negre sobre
    blanc gràcies al fet de dur amb mi un humil
    objecte: un bloc de fulls en blanc...

    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Fantàstic!!! Me'l guarde per llegir-lo de tant en tant.
    B7s guapa!!!

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Els tres últims versos. I sobretot l'últim, part final: "Per si encara respiro". El títol d'un volum de poemes, seria. I encara un altre: "Aclapara'm amb uns dits". Els veig. Música inclosa.

    ResponElimina
  5. Jordi (Solà)ho saps tan ben com jo, tenim moltes hores perdudes d'esperes en aeroports, de vols eterns, fins i tot de nits en les quals malgrat el cansament ens pot, ens atrau la possibilitat de seguir furgant en racons descobrint per moltes vegades que hi passem centenars de matisos.
    Jo porto la meva llibreta des dels 18 anys, i conservo aquesta necessitat d'escriure sensacions, sentiments, i parts de la meva història amb qualsevol lleu detall.Moments un que van marxar però que sempre porto en la motxilla del meu equipatge de vida.

    Jordi (Dorca) no sé si son versos perquè no en tinc ni idea d' escriure poemes, però si que son part de tot un recull d' experiències viscudes que una a una formen part de tot el que sóc.

    Iris guapa ja ho saps, a vegades som tot un pou de sentiments.

    Gràcies a tots tres

    ResponElimina
  6. Bufa!!! martona aquest es un poema que no desentonaria gens entre el poemes a Nai de Miquel Àngel Riera. Escriu , escriu!! ja es veu el muscle!!, .Me deies; si mai era tard per a començar a ser un artista, TU ja ho ets una artista, segurament desde sempre.

    ResponElimina
  7. Doncs llegire a aquest altre Miquel Àngel que em dius. Quan es parla de sentiments tot sembla prendre una altra dimensió i els no professionals en això de l'art d'escriure ens sorprenem a nosaltres mateixos per la quantitat de paraules que som capaces de lligar i que donen un sentit esplendit a tot el que sentim i pretenem transmetre, però poc mes creume.

    ResponElimina
  8. Mai donis per finit el temps de seduir-me
    allò que obtens de mi que no et conformi mai,
    sempre hi ha un més enllà, una fita més alta
    cap a la qual segur que ens plaurà gravitar.
    Tu me fas engrandir les ànsies de misteri,
    m'agrada, amb tu, sentir-me perdut dins la mar gran,
    m'atrau anar sense rumb, aquest no tocar en terra
    del qual ara ja en deim miquelangelejar.
    Defineix, davant meu, els signes del teu codi,
    desdibuixa'm confon-me amb tant de tuejar,
    apropa't fins al punt on et perdi de vista:
    si em veus empal·lidir, és per que em dones fam.

    Miquel Àngel Riera

    El pis de la badia Columna 1992

    Si mai havies llegit Miquel Àngel Riera , no hi ets gaire lluny, ací en tens un exemple...

    ResponElimina
  9. Mira el que havia trobat:

    Donaria una dent per mossegar més vida,
    donaria una mà per ser molt més aquí.
    Donaria mig cos per un pam d’existència,
    donaria el que fos per no saber que visc.
    Donaria la pau per ser com una pedra
    adormida al llindar d’un instant infinit.
    La vida a l’altre món també la donaria
    per augmentar el cabal de la que tenc aquí.
    Donaria la sang per trobar una paraula
    davant la qual ningú pogués passar de llis.
    Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida
    per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.

    És perfecta, gràcies per fer-me descobrir aquest mestre, poc a poc a poc l'anirè fent meu.

    ResponElimina