Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

Una història corrent



" Si tu pudieras darme tan solo una noche,
Si dejaras tu cuerpo desnudo en mi cuerpo,
Yo podria ofrecerte unas horas tan dulces
que no distinguirias vigília de sueño.
Los dos nos desvivimos por otras dos personas
No pretendo tu amor ni regalarte el mio,
El deseo se apaga pasadas unas horas
Y volverás a él como vuelve el rocío.
Yo volveré a mi casa y besaré a mi amada,
ella no sabrá que ensalivé tus senos,
Tu dueño no verá tu piel en mi mirada
dame solo una noche y después ...olvidemos".

Luís Cernuda


Una d'aquestes nits que comencen com un joc i en la que poc a poc es va envaint tota la intimitat fins que ella s'adona que sense voler la seva presència és una necessitat , una dependència que l' angoixa.

Però avui ha recordat com havien decidit utilitzat-se mútuament, on els moments buscats omplien els buits d'altres moments no compartits, on la vida per separat era buida de passió, d'aquesta sensació de pells estarrufades al ritme de dos cossos que s'oferien desesperadament, on les paraules no eran promeses, sense necessitats disfressades de sentiments, fosos en la humitat d'els qui es troben en dos cossos que ja es reconeixen.

Ell té una altra vida, ella ho sap, una vida a la que no renunciarà, però el seu sense saber-ho és un amor compartit, un amor incondicional que omple les solcs en les pells de tots dos, que es complementen per poder continuar aquesta història de luxúria, de màgia, aquesta desinhibició i aquest punt de sorpresa en cada trobada, on es regalan despertars embolicats amb moments sense estrenar i es rescatan plegats de la nit per tornar-se a trobar a dins i esclatar a les puntes del dits.

A ella les primeres trobades li omplien les hores de tots els dies, sabia que "era l'altra", però llavors el seu univers era tan petit que no sortia del seu llit.

Per ell era la frescor, la llibertat d' estimar sense condicions ni caducitats.

Tots dos aceptaban el joc perquè havien parlat de no enamorar-se, de no implicar sentiments mantenen la llibertat individual i la independència, sense anar mes enllà d'aquesta atracció física que els havia unit al principi, d'aquestes trobades inflamades de desig, sexe i plaer, sense enamoraments vana'ls que usurpessin la consciència i la complicitat de tots dos.

Amb el temps les seves trobades van deixar de ser nomes dos cossos disposats a saciar-se i junts escrivien paraules d'amor amb els llavis inflamats de tendresa en mirades que a poc a poc descobrien altres mons fora del seu llit.

Avui ell a casa d'ella i mentre caminava cap a la seva habitació pensava amb quines calcetes el seduiria, amb com el sorprendria, o amb quina nova joguina l' incitaria per compartir una vetllada indecent d'aquestes que a ell li tornaven boig.

Però aquell dia era diferent, ella absent, el llit fet i una nota que deia:

" No puc viure sense tu, però he incomplert el joc, t' estimo pero no vull que la meva historia d' amor sigui també l' historia d' amor d' un altra"

Quan ella va arribar a casa ell havia marxat, va omplir la banyera i despullant l'ànima de penes i sabors, les llàgrimes es van confondre amb l'aigua que mullava el seu cos mentre en la seva tristesa recordava els últims versos de Cernuda que va llegir la nit anterior quan una vegada mes després de fer l'amor i abans de tornar a casa seva, ell es va menjar el seus llavis i sense obrir els ulls esborraven junts el silenci d' un amor que fins l' ànima els tenia ancorats.

 ...Vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos

11 comentaris:

  1. Aquesta història tan intensa me n'ha recordat una altra de dos amants que van viure en el món del mai més; també havien parlat de no enamorar-se, també tenien tots dos una altra vida, també havien decidit utilitzar-se mútuament... Però amb el temps, quan junts s'escrivien paraules d'amor als llavis, la dona va descobrir que només era ella qui havia acabat enamorant-se, i tambe li va dir: "T'estimo, però no vull que la meva història d'amor sigui també la història d'amor d'unes quantes més". No va poder arribar a casa ni posar-se a la banyera: es va desplomar enmig del carrer i va acabar a l'hospital. Les llàgrimes van durar molt temps. Per sort, ella no coneixia aquests versos de Cernuda, que encara li haurien fet més mal.
    Una forta abraçada, Marta!

    ResponElimina
  2. Saps Montse?, fa temps que vaig arribar a la conclusió que la vida és com una gran partida de cartes i que per guanyar alguna vegada cal arriscar-se i seguir jugant.

    Aquest text el vaig escriure perquè era la situació que vivia una amiga meva, il·lusa de mi i vist des de la distància vaig ser capaç de posar-li nom als moments, a les situacions fins i tot a la seva actitud dèbil, però després amb el temps m'he reiterat que si bé és un acte de covardia o d' interes segons sigui el cas, mantenir una relacion per conveniència, i mantenir una doble vida per manques afectives, és un joc consentit pels dos sempre que no existeixin enganys.

    És també molt doloros el final de la relació que expliques,però poques vegades el final és diferent, potser perquè hi ha una fina linea que delimita el be del mal en la consciència d'els qui acaben per creure's les seves pròpies mentides, en qualsevol cas Montse, sempre ho he dit i ho reitero, millor plorar per haver sentit que plorar per no haver viscut, perquè si d'alguna cosa estic segura és que totes les vivències ens fan créixer encara que quan hi som el temps a vegades no sigui més que una navalla sense afilar, que fereix però no mata del tot.

    Pero nena de tot se surt !!!!

    Petonet bonica

    ResponElimina
  3. aquestes coses que tant sovint son reals sempre solen acabar amb llàgrimes per una de les dues bandes.....el que s'ha de sospesar és si realment ha valgut la pena. Si ha estat així.....ja podem tornari

    ResponElimina
  4. Dons si Joan, que es la vida sinó?, aixecar-se per tornar a caure i tot aixo que ens emportem!!!!
    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Saber si ha valgut la pena o no depèn molt més de la persona que no pas de la història... cadascú se'n pot quedar i explicar la part més bonica o la part més trista.

    Aquestes històries, com el món mateix, sempre són del color "del cristal con que se mira"

    Viure intensament a vegades pot compensar el final trist.

    Saber viure un enamorament no volgut, pot estalviar-nos el fet que això hagi de ser un final. Cadascú podria inventar-se la vida, però sovint no en sabem.

    ResponElimina
  6. Carme, de fet la vida cal inventar-la cada dia per aprofitar els moments de mil formes. Des de que el mon es mon existeixen aquestes històries i per mi el que les fa fantàstiques son els éssers que s' atreveixen a viure-les.

    ResponElimina
  7. Sempre és aquí i ara però s'ha de ser molt valent per poder seguir l'impuls en que voldríem ser part d'aquests versos.

    ResponElimina
  8. Albert fa uns anys segurament la meva resposta hagués estat una altra perquè la meva percepció de la vida també era diferent, ara per ara i segons les meves experiències penso que el món és dels valents, no dels que ens conformen en sobreviure, perquè a mesura que van passant els anys t'adones de les moltes coses que has deixat pel camí per prejudicis, por i fins i tot pels demès.

    I si, si cal és aquí i ara, sense deixar passar el moment, agafant si fa falta el tren en marxa.

    Un somriure

    ResponElimina
  9. Muy profundo y ocurre, ocurre.
    Un placer leerte Marta

    ResponElimina
  10. Roigbalterra, Miquel Àngel, si es que des de que el mon és mon no hi ha res nou per escriure sota la pell dels homes.
    ( s' enten homes com neutre eh?)

    Gràcies per ser-hi

    ResponElimina