dissabte

Tretze anys de la meva vida



( Es un dels seus ultims treballs per l' escola )  

Recordo quan vaig saber que estava embarassada, va ser una barreja d'empipament, temor, però per sobre de tot incertesa i mal estar , feia molt temps que les coses no anaven bé entre nosaltres i tenia decidit acabar la relació desprès de casi 12 anys, nomes li havia dit a la mare i estava esperant el moment que coincidiria amb un dels meus viatges i aixi seria menys desagradable, ell es quedaria a casa i jo marxaria , era el mes noble que podia fer donades les circumstàncies, jo no volia res, nomes recuperar la meva vida i la meva alegria.

Però com la vida és mestressa i senyora de tots nosaltres quan ens dediquem nomes a deixar-la passar, una tarda desprès de tres "Predictor", tres, perquè no acabava de creure'm la situació vaig tornar enrere i vaig decidir donar-nos una oportunitat pel meu fill, l'únic innocent en la meva inconsciència.

Amb el temps he entès que donar oportunitats als demès és de vegades crear les nostres pròpies cadenes i condemnar-nos a seguir vivint la nostra pena, i ara sé que un fill que creix sense pare o mare no és dramàtic, ni contraproduent ni tan sol rebatible, és només una circumstància tan natural com nosaltres siguem capaces d'admetre i afrontar.

Vaig oblidar-me de mi per començar a viure la vida del nen perquè equivocadament en la nostra societat som educats amb la convicció de que un nen necessita viure amb tots dos, pero al cap i a la fi la inconseqüent vaig ser jo donant-nos un altra oportunitat sense admetre que l'amor feia molt temps que s' havia perdut entre algún racó del meu avorriment.

Però el temps passa i arriba el moment en què cal deixar de ser esclaus de la nostra pròpia consciència i deixar-nos de fer mal per no ferir als demès.

Són instants que sense ser eterns produeixen tant dolor com si duressin tota una vida, però no es construeixen fonaments sobre cendres, ni reneix l'amor desprès del desamor, no es poden recollir els trossos de l'ànima quan ens envaeix la decepció, ni aixecar-se un dia sense un lloc on perdre's instintivament en uns llençols plens de foscor i no ser mes que un reflexe perdut en el fons del mirall.

Es tracta d'alimentar-se des de la font d'una existència, buscar-se en cada racó d'un pensament sense interrogar absències perquè de res serveixen les agonies compartides.

Desprès del temps considero que la vida hauria de donar-nos sempre una segona oportunitat per poder veure'ns des d'una altra perspectiva, aprendre dels errors, de les nostres conductes, de les nostres decisions i com no d'aquesta forma que tenim d'escudar-nos en els demès quan no ens atrevim a fer un pas definitiu.

No vaig gaudir el meu embaràs, de fet vaig treballar fins al dia anterior al part per no estar a casa i quan va néixer el meu fill és va il.luminar la vida, em vaig adonar que tènia una responsabilitat i a poc a poc vaig anar acceptant l'important de sentir-se be i ser feliç per pogué fer feliç a qui tenim al costat i fer de la vida el que som sense caretes.

Volia sentir-me viva, deixar de despertar als matins al costat d'un desconegut, sense angoixes, sentir-me dona i mare i al final em vaig separar per retrobar-me i donar el millor de mi al meu fill, sencera i sense fissures.

Al principi les coses van anar be però desprès del temps m'adono que van ser perquè jo passava de convenis reguladors, de pensions, de visites i em centrava en la felicitat del meu fill, ell adorava al seu pare i jo no volia que això canviés, però ell va canviar i va canviar al seu fill per cadascuna de les diverses parelles que ha tingut, desprès el meu fill va aprendre a viure sense el seu pare.

Em sento no nomes orgullosa, sinó el següent d'aquesta personeta, de la qual sóc pare i mare des que tènia quatre anys, amb la qual he hagut de lluitar des del fons per aixecar-lo quan el seu pare li va donar l'esquena, la seva àvia malalta d'Alzheimer i el seu avi no li podia dedicar tant temps perquè la meva mare el necessitava mes.

I vaig passar nits amb preguntes en les que mai vaig trobar respostes, passava de sentir-me feliç a culpable per la decisió presa,però un bon dia vaig decidir parlar amb el meu fill, des de la seva edat, fent meves les seves pors i els seus problemes i a partir de llavors nomes faig que gaudir d'ell i dels seus moments.

L'important no és que un fill creixi amb pare i mare, perque hi han pares que segueixen junts i no es soporten i l' amargura trapassa als fills,  l'important és que sigui el que sigui la circumstància familiar, sigui feliç i visqui totes les etapes de la seva infància, que es trobi protegit i comodo i l' ajudem a créixer en la vida i en les seves pors.

Ajudar-lo a caminar per camins desconeguts plens d'incertesa, seguretat en les seves pors, creixent junts, sense necessitat de buscar preguntes ni obtenir respostes, sense fulles del calendari, sense rellotges, sense hores, sense temps, envestint a la vida cada vegada que ella ens envesteixi a nosaltres.

I jo ho he aconseguit, dins d'uns dies farà 13 anys i és un nen molt madur, responsable, un tros de cel en el meu univers, és la meva necessitat, fet a mida per retrobar somriures,oxigenar sentiments, reorganitzar sensacions i tatuar un nom definitiu en el cor.

Una etapa difícil però també molt divertida en la qual gaudim junts, en la qual orgullós és sent ja el meu confident, protector i el miro i el veig molt gran, enorme, però segueix sent el nen dels meus ulls, l'abraçada del matí, la trucada sempre oportuna, el poema incoherent penjat a la nevera quan ens enfadem, les carreres al carrer, les converses en penombra, les pessigolles inoportunes, és per a mi la desmesurada d'un sentiment que avarca el principi i el final de qui engendra vida.

I encara que de vegades me'l menjaria per tossut i despistat, no puc mes que girar la vista enrere i honestament reconèixe'm en la seva edat.

Ja tenim tretze esplendorosos anys que recordar en una recentment estrenada adolescència que segurament se m'ennuegarà mes d'una vegada, igual que la"Martona" hagués dit la mare, la pena és no haver pogut compartir amb ella moments que tan grans m'han vingut de vegades i tant m'han fet necessitar-la.

Ara no espero d'ell mes que sigui feliç i sigui capaç d'emmagatzemar i distribuir tot aquest cúmul de vivències,de sentiments, de sensacions, i tot aquest aprenentatge que el caminar junts ens ha portat fins aquí i ens ha fet bones persones.

Com diu en Khalil Gibran :  

"No vienen de ti, sino a través de ti
y aunque estén contigo
no te pertenecen.
Puedes darles tu amor,
pero no tus pensamientos
Puedes esforzarte en ser como ellos,
pero no procures hacerlos semejantes a ti
porque la vida no retrocede,
ni se detiene en el ayer.
Deja que la inclinación
en tu mano de arquero
sea para la felicidad.
 

I es cert jo el protegiria sempre, el mantindria sempre en la llum, però nomes puc ensenyar-li a que aprengui a caminar en la foscor.

El seu avi n'estaria tan orgullós com jo n' estic segura.

PD- Aquesa entrada no pretén ser exemple de res,només el tenir la certesa que la força mes poderosa que existeix es un mateix.

15 comentaris:

  1. Felicitats al teu fill! Espere que siga feliç al seu dia!
    Enhorabona per ser tan bona mare :)

    ResponElimina
  2. Felicidades para Nil, acertados versos de Khalil Gibran todo un ejemplo de sabiduría paternal. El tiempo da la justa medida a los sentimientos y los actos así que sabrá valorar todo lo que le has aportado. Su abuelo estaría orgulloso de él sin duda alguna aunque seguro que no tanto como tú. Un fuerte abrazo.

    ResponElimina
  3. Si Maria que sigui feliç ara i sempre, no sé si sóc una bona mare pero ho intento.Una abraçada
    Juan, Khalil Gibran es un maestro y da siempre una acertada prespectiva de las cosas ya lo sabes.Su abuelo estara orgulloso allà donde este y de alguna forma ha sido participe de toda la evolucion de mi hijo.Petonet

    Gracias a los

    ResponElimina
  4. Queda molt clar amb això que mai s'ha de tirar la tovallola i sempre hem de tirar endavant ambla nostre convicció

    ResponElimina
  5. T'admiro per valenta. El seu avi segur que n'està orgullós dels dos. Els tens molt ben posats! Un somriure. I el treball de'n Nil és ple de sentiment, ja sabem de qui hi ha tret, no?

    ResponElimina
  6. He arribat aquí a partir del comentari que has deixat al blog http://invarietateferran.blogspot.com/, comentari que per la part que em toca directament t’agraeixo.
    Ah! i et felicito pel fill tan espavilat que tens.

    ResponElimina
  7. Joan sempre serà el que nosaltres volen que sigui, ho tinc molt clar.

    Albert, mes que valentia es supervivència i no conformar-se nomes amb sobreviure, la vida es massa curta per deixar-la passar amb parides.

    Miquel gràcies i benvingut, de fet ara estava llegint el teu bloc "El radar de Sarrià", perquè el teu comentari al bloc d' en Ferran m'ha semblat força interessant.

    Gràcies a tots tres per ser-hi

    ResponElimina
  8. Marta ; Aixó de tenir un fill , ho estàs fent molt be!!

    ResponElimina
  9. ¿Eres Marta la tour leader de Nefertiti?
    Soy Fernando estaba de tour leader con Iberojet cuando coincidimos en Aswan y Yemén,¿recuerdas?.
    Te dejo mi mail,feragred@yahoo.es
    Fernando

    ResponElimina
  10. Com a lectora teva, Marta, com a admiradora, seguidora i amiga, he d’agrair-te molt sincerament aquests bocinets de cor de què ens fas partícips a través de les teves lletres. No va ser fàcil l’acceptació de la realitat fa 13 anys, oi, Marta?, però una vegada més l’amor va estar per sobre de tot i de tothom. L’amor cap a un fill; que poques persones se la prenen seriosament, aquesta expressió, quan expliques una sèrie de decisions i renúncies en base a això! Per amor tu et vas separar, per amor altres no ho vam fer en el seu moment (el meu, de fill, tenia una lesió al cor i s’havia de morir; li calia una dedicació i una entrega absolutes), i encara hi ha qui veu egoisme o covardia en aquestes decisions..., Ara pots estar orgullosíssima del fill que tens, amb uns pensaments tan madurs, com jo ho estic del doctor “irlandès” de 30 anys que va sobreviure i que aviat tornaré a abraçar.
    El poema de Gibran és una bellíssima manera de tancar aquest article teu, escrit des del fons de l’ànima. Tant de bo el contingut del poema fos tingut més en compte...
    Una gran abraçada, Martona, per a tu i per al teu noi.

    ResponElimina
  11. Miquelet sempre ho dic, per mi el meu fill es l' obra d' art de la meva vida.Petonàs

    Fernando!!! quién lo iba a decir, ya te mandare un correo y nos pondremos al dia.Un abrazo

    Montse no, no va ser fàcil de fet quan s'han de prendre decisions mai és fàcil sobretot quan un nomes es té a si mateix, però aqui estem oi? tu amb el teu metge Irlandès i jo amb aquest preadolescent amb les neurones alterades.

    Però sé que tant tu com jo mirant enrere sabem que ha valgut la pena i tornaríem a fer el mateix d'estar en la mateixa situació, tant és la forma, o el camí triat, el realment important és tenir la certesa d'haver fet les coses ben fetes malgrat el que pensessin els demès.Gràcies per ser-hi sempre i per tantes i tantes coses, petonet bonica

    ResponElimina
  12. Suerte con ese libro que dices, escribir se te dá muy bien y la mereces

    ResponElimina
  13. Ey Roigbalterra nada de libro, se me da bien transcribir mis sentimientos porque forman parte de lo que soy pero sin ambición de nada mas.
    Un saludo y gracias

    ResponElimina
  14. Sobreviure ens fa forts i diferents als que es queixen de la vida que, regalada, els passa de llarg per miops.
    Tens un fill valent, decidit i bon escriptor. I tu ho fas molt bé, Marta.
    Una abraçada d'una que també brega amb les dificultats de la vida.

    ResponElimina
  15. Hola Marta,
    Avui t'he descobert, i t'he llegit per primera vegada.
    M'he emocionat perquè moltes dones sentim, el que tu descrius amb el teu fill, i amb l'amor que cerquem, amb la il·lusió de sentir-nos vives, malgrat les adversitats.
    Les paraules que dicta el cor sempre són de gran bellesa, per això aquest escrit transmet molt més que paraules, és amor!!!
    T'aniré seguint!!!
    Una abraçada!

    ResponElimina