diumenge

El temps i la gent gran


Quan tènia nou o deu anys, venia tots els diumenges a dinar a casa un amic dels meus avis, era vidu, un personatge molt bohemi, del París del 68, que va haver d'emigrar a la capital francesa durant la guerra civil i ja es va quedar allà perquè per la seva professió de pintor se li van obrir moltes mes portes.

En Tubau ,als seus gairebé 80 anys recordo molt lleument com explicava una vegada i una altra les seves fatalitats i les travetes que li va posar la vida, no vaig entendre llavors que davant meu tenia tota una font de saviesa, un ser tan ple com a entranyable del que podia haver après mil coses.

Aquests dies vénen a la memòria persones com ell i com un altre amic del meu pare...Ventura, el seu amic intim argentí, nacionalitzat català com el deia, que ens explicava les seves guerretes per aquests món de Déu fins a arribar a Catalunya.

Pastisser de professió comentava la seva odissea amb la cartilla de racionament i pa negre ,quan ell repartia d'amagat pa blanc, aquest que ara ja amb prou feines valorem i les gestes que van tenir patir els de la seva generació per subsistir i el meu pare si afegia explicant els seus patiments a Argelers quan va haver de marxar amb tans d' altres quan nomes tenia 12 anys i van subsistir menjant el que trobaven pels horts i la platja.

Estic acostumada a tractar amb gent gran, a vegades coincideixo amb avis els matins prenent un cafè, al costat del treball hi ha un casal de cultura per a la tercera edat i des de primera hora del matí esmorzen allà.

Alguns de mirada trista i cansada, prenem un cafè junts, bromejant amb les seves ganes de menjar el que no els deixen.

Els observo quan riem , els miro des de la seva tristesa solitària, i confio que els nostres somriures compartits, siguin per ells la nota alegre d'aquest instant que per desgràcia no puc allargar molt mes.

I penso amb els meus pares, i amb tota aquella gent que estimo que ja no hi és, amb totes les converses que vaig evitar perquè pensava que em quedava temps, amb els moments que no vaig saber esgarrapar, instants per retrobar-nos en alguna mirada i els enyoro i tinc la convicció de que la vida ens hauria de donar una segona oportunitat per ser conscients de que tot allò passara un dia, i nomes ens quedarem amb els records i amb el buit de paraules mai dites.

I cada dia veig aquests avis, impassibles al que passa al voltant, conformant-se amb el que tenen, per aquesta por que pesa com una llosa que és la solitud.

Han estat l'espatlla en el qual ens hem recolzat, les mans que ens han aixecat, ni ombres, ni molèsties... nomes éssers humans plens de cicatrius, de manques i amb la necessitat que tenim tots d'estimar i ser estimats.
No podria explicar amb paraules el que m'han aportat a la meva vida, ja no és el fet que em demostrin l' agraïment pel poc que faig de mil formes, formes precioses que em reprenen a la meva infància, productes dels seus horts, canastrell de ganxet fets amb les seves mans ...detalls que no tendrien perquè tenir però que m'omplen d'orgull per poder aportar a les seves vides sempre que puc una mica de llum.

La solitud en la vellesa és una de les malalties mes doloroses i llargues, gairebé eternes, que no té remei , nomes comprensió i una espatlla on recolzar-se.

Em fan sentir una immensa tendresa aquests pous de saviesa que ja ningú escolta, aquests petits mons que ho contenen tot i a tots, i m'omple d'orgull que els dies que sóc fora es molestin a preguntar als meus companys el perquè de la meva absència.

Sense necessitat d'aprofundir mes en les seves vides sento el fil que ens uneix, uns són mes fins, altres gruixos, emanen una llum especial des d'un sentiment potser invisible per a alguns , però em sento enormement feliç i agraïda als ulls que em miren i a tots aquells que endinsant-me en el seu món em permeten mirar.

17 comentaris:

  1. Sempre he pensat que no saber (o voler) escoltar la veu de l'experiència és un dels motius del declivi de la nostra societat. Perdem el temps cometent uns errors que altres ja van cometre i dels que ens podrien prevenir.
    Tens raó: una de les coses més tristes i que ens desqualifica com a societat és l'abandonament -no només físic- que alguns fan d'aquell pou de ciència, experiència i sentiments que són les persones més grans.

    ResponElimina
  2. Es el gran problema de aquesta societat valorar tal com es mereixen les experiències dels qui ja venen de tornada de la vida i donar-les el nostra reconeixement.

    ResponElimina
  3. "Las manos que nos han levantado", me quedo con esto Marta, hermoso y verdadero.
    Un abrazo

    ResponElimina
  4. son el nostre passat més present i no els hauriem d'oblidar tant fàcilment i tenir més responsabilitat envers ells.
    Sempre que mantinc una conversa amb una persona gran em quedo amb el sentiment d'agraïment que deixen anar quan veuen que algú els està fent cas.
    Sempre penso que potser nosaltres i gràcies a les xarxes socials no estarem tant sols.....i posarem una foto de perfil de quan teniem seixanta anys....per semblar més joves.

    ResponElimina
  5. Se'n van els pares i llavors ens adonem que encara ens quedaven moltes converses endarrerides i moltes preguntes per fer-los.
    Jo vaig parlar molt amb els meus pares però ... tot i així em va faltar temps.

    Bona tarda Marta.

    ResponElimina
  6. Roigbalterra, cierto una frase de gran contenido.

    D' acord amb tu Garbi, son tot un pou de savieses, i sobre la foto seria com enganyar-se un mateix encara que no fa falta arribar al seixanta hi ha qui ho fa a qualsevol edat, mai saps qui hi ha darrera un teclat, ja no nomes per l' aspecte físic que seria el de menys, sinó per altres molts aspectes , però aixo seria per un altra entrada que farè mes endavant.

    Pere sempre ho he dit, mai s'és prou gran per deixar de necessitar als pares.

    Gràcies per ser-hi

    ResponElimina
  7. T'ha quedat una entrada plena de tendresa. Un consol llegir-te en un dia de pluja. Un somriure.

    ResponElimina
  8. A vegades penso en la sabiessa infinita que tenen els avis, i com la malmetem en l'oblit.
    De jove tothom evita enmirallar-se amb els pares, els hi fa recança i potser vergonya, pero amb els anys ens hi apropem tant fisica com mentalment i llavors els valorem...just quan ja no hi son.
    Avet_blau

    ResponElimina
  9. Albert, els nostres grans s' ho mereixen, aquí no plou de moment, encara que amb la patacada d' quatre anys de PP que ens va caure ahir ja en tenim prou.

    Xavier quina alegria retrobar-te, encara que mai he deixat de llegir-te i tens raó a vegades no som conscients de la grandesa que es tenir al costat l' experiència de quins ens porten molta avantatge la vida.


    Gràcies a tots dos.

    ResponElimina
  10. Marta, als teus vellets els dónes amor i és aquest mateix amor el que reps d'ells; perquè tu ets rica en amor ells t'enriqueixen també amb el seu amor i amb tota la seva gratitud. Estic d'acord amb tot el que s'ha dit aquí sobre la gent gran i la seva saviesa, i en com és de trista la solitud i l'abandó a què es veuen condemnades en massa ocasions... Però potser també cal recordar que no tot és tan idíl·lic, i sento trencar aquest bon rotllo. Abans que vells són persones, i al món hi ha bones persones però també n'hi ha de dolentes. I així mateix hi ha persones grans que han fet la vida impossible als fills i al seu voltant i que ara tenen el que ells mateixos s'han buscat. No vull generalitzar, potser aquest cas que esmento és d'un 1 per 1.000, o per 1.000.000, però penso quee no perquè quedi políticament correcte hem d'homenatjar-los a tots sense condicions si no s'ho mereixen. Disculpeu-me si us semblo massa dura o insensible, però estic pensant en algun cas concret que he viscut molt de prop i no hauria estat honesta amb mi mateixa si no ho hagués esmentat.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  11. Has escrit des del cor un relat ple de records i tendresa. La vida té una cara amarga, nosaltres també envellim, el temps no s'atura. Per això és tan important viure amb la consciència oberta.
    Gràcies per acompanyar-me. Et segueixo.

    ResponElimina
  12. El temps és quelcom meravellós i al qual no donem gaira importància fins que ha passat i ja no hi podem fer res per a que torni... Hem de viure el moment i no pensar en allò que hagués pogut estar o en allò que esdevindrà. Costa.... i jo sóc la primera que l'espifio cada dos per tres i m'arrepenteixo de mil i una coses...
    He treballat tres anys amb padrins, amb gent gran i aprens moltes coses d'ells, però també aprens que amb el temps les generacions canvien i quan nosaltres serem vells no serem iguals que els vells d'ara... segur que no! però segur que també serem sabis... sabis d'haver viscut tota una vida.
    M'ha encantat llegir-te Marta! Passaré sovint per aquí! Salut i abraçada!!

    ResponElimina
  13. En de cada dia que passa trobut que escriu millor Misenyora...I al seu cor hi habita la compassió dels qui han triat el camí difícil. M'agrada que seguis com ets !!

    ResponElimina
  14. Montse i tens tota la raó del mon, però es que jo sóc d' una manera de fer i de pensar que per mai recordo les males experiències, no sé com explicar-ho quan que acabat de passar-les les aixo i penso que no mereixen res de mi ni el meu temps ni que jo pateixi i ho passi malament, es una actitud que tinc davant la vida, em costa molt passar pagina perquè tinc molta paciència, però una vegada ho faig no hi ha volta enrere i les persones que m' han fet mal ja no existeixen, i reconec que el fet de ser gran, avi o ancians com voler dir.ho no implica ser bones persones, com qualsevol altra condició a la vida però potser el veure'ls sovint fa que m' adoni de la solitud de molts d' ells. Petonet bonica

    Maijo per mi el pitjor no seria envellir, si no el fer-ho sola, el adonar-me que no he sigut important per ningú, de fet hi han moltes formes d' envellir i per mi la millor es arribar sempre de la mà de la gent que t' estimes sense interferir en les seves vides i buscant també nous horitzons a la meva.Benvinguda i gràcies.

    Alba, tu l' espifies?, si t' expliques!!!jo sóc la del "pronto de collons" com deia el meu pare, però noia es el que hi ha, i penso que si que som diferents als nostres avis o pares perquè la societat també ho és, i que segurament arribarem a l' edat d' ells amb unes condicions diferents perquè ho porta la vida, però també crec que aixo depèn de nosaltres de la forma d' enfocar-la si sobretot de no pretendre viure d' esquenes al que som. Benvinguda i gràcies ets a casa teva.

    Miguelàngelet, que faria sense el bon humor de vostè i desprès dius al teu bloc el que dius i ens preocupa's a tots, m' agrades mes aixi ho sàpigues, i la resta deixa que passi i et doni tres voltes que tu li donaràs vint i cinc.
    Va Petonás i espavila!!!!

    ResponElimina
  15. Coincideixo, Marta, en això que dius del temps perdut per sempre. Aquelles converses que mai no seran. Com un dolor. El més profund potser.

    ResponElimina
  16. Jordi tu ho has dit amb converses que mai no seran, no sé si dolor, però sempre penso que a la vida hauríem de tenir sempre una segona oportunitat en tot per ser capaços de fer les coses be i no cometre els mateixos errors.

    ResponElimina
  17. LA vida ems regala instants i sorpreses que sabem l'importancia que tenen quan ja han passat.
    Saps valorar aquest instants i això creu-me és imprescindible per ser cada dia més fort.
    Tens la saviesa per entendre el que et dona la gent. Els pares són el nostre far en un mar de dubtes,i els avis i la gent gran ens poden oferir una gran experiència, ens ajuden a copsar la naturalesa de l'existència.
    Segueix així, respira la tendresa de una mirada, qualsevol sentiment que t'aporti tranquil·litat espiritual serà bo per la teva ment.
    Felicitats per entendre la vida.

    ResponElimina