dissabte

Clar i Català



A la vida hi ha persones de molts colors, i quan vaig començar el meu caminar sola i lluny de casa ,em vaig topar amb essers que destil·laven a la seva mirada tots els colors impossibles de l'arc de Sant Martí.

És innat de qui tria la solitud, el mirar amb certa objecció a la vida, als altres els hi semblem a simple vista que son gent solitària i de breu estada com la sorra que tantes vegades han trepitjat els peus, però aquests éssers singulars com diu un bon amic meu tenen la capacitat d'estar sense cridar, d'ensenyar a mirar el món des d'aquest horitzó tan ampli que permet a l'ésser humà no ser presoner de cap pensament.

No sé vosaltres jo entec l' amistat com el punt de llum d'un univers d'extrema saviesa on en els horitzons es reflecteixen tots els llocs i els temps, deixant d'existir el moment, fent etern un batec i mes suportable un dolor.

Estic feta d'una altra pasta ho sé i admeto no encaixar gens en aquesta societat nostra perque vinc de més enllà, on s' enfoten de les bajanades d' avui en dia i on el realment important es sobreviure a les penalitats d' haver nascut en un mon on el sol nomes surt per uns quants.

De vegades coneixes a persones i penses que no han de mirar molt lluny per trobar al seu pitjor enemic, perquè encara que es passin la vida fugint el seu enemic seguira sent incondicionalment la seva ombra.

Quan arribes als 30, comences per passar dels estereotips, del que realment pensen els altres i del que diuen pensar, nadem contra corrent moltes vegades, arriscant-nos amb o sense necessitat de fer-ho, fins i tot de vegades primer ens piquem i després, per suportar la ficada de pota ens embriaguem i enfonsem en un altre merdè que distregui a la nostra consciència durant una estona.

Però els anys apart d'arrugues et porten saviesa, a uns mes que a uns altres també és cert i t'ajuden a entendre el feliç que seria la humanitat si visquéssim i deixéssim viure.

Un bon començament seria el respecte, la tolerància, dedicar-nos temps assaborir-nos i conèixer-nos sense màscares i sobretot no fotre'ns en la vida dels demés.

Descobrir-nos a poc a poc, sorprenent-nos en moments i potser horroritzant-nos en uns altres però acceptant-nos tal com som sense judicis.

Semble que estem rodejats de "clons" imbuïts del do de l'originalitat, aprenents de Rodolfos Valentino, sense temps, perquè per l' estupidesa no existeix l'edat, nomes les ganes d'aparentar el que no sé és, famolencs d'aventures i del sexe tàntric, plens d' incongruències i confirmant allò de que el sentit comú i intel·ligència no esta a l' abast de tothom.

Mestres d'una moral venuda a terminis administrada per ells mateixos, mes enllà del diví i de l'humà, amb dots d'oradors quan critiquen les incongruències dels demés i no s' aturen a les barbaritats pròpies de jugar i manipular la veritat per fer-la a mida de la seva imaginació corrupta.

M'hagués donat absolutament igual si me'ls hagués creuat pel carrer un dia normal qualsevol, de fet semblen estar fets en sèrie, però resulta que quan em venen a tocar la moral en totes les seves infinites possibilitats em carrega una mica i mes per un mail ple d' improperis i nick fals.

Entenc que per aquest mitja coneixem gent i ens formem una idea, de vegades encertada i d' altres de que res és el que sembla i en aquest món surrealista encara menys. La nostra finestra és un món obert a la vida, on uns es presenten tal com són, i uns altres s'amaguen en la identitat del que realment els hagués agradat ser.

No hi ha temps ni distàncies, no hi ha colors ni edats, nomes la intenció sincera o no...de cadascun a ser com és o com l agradaria que el vegin els altres.

Pero per sort també hi ha gent a la qual coneixes per transcriure sentiments, amb la que t'identifiques perquè molts dels seus conceptes i els seus valors són els propis , gent que ofereix la seva amistat i amb la que t'uneix una espècie de connexió de la qual saps poc perquè tampoc vols vulnerar els limitis de la seva intimitat, però gent que un dia em van entrar de ple i que és tant el que m'he emportat d'ells que sempre formaran part del meu equipatge de vida.

Aixi dons per aquest llepadorclitoria@yahoo.es , aquest fantasma ridicul li faig saber que jo escric el que em rota, tan és si de política, d' amor, d' amistat, del Barça de sexe o de qualsevol cosa que amb passi per la barretina en aquell moment, sense missatges subliminars i sense saber si els altres llegeixent entre lineas el que jo no pretenc ni busco.

I pel "il.luminat", el clítoris el pot anar llepant a sa mare que jo j' estic ben servida, la pobra dona deu ser una santa pero ha tingut la desgracia de parir un brètol d' intel·ligència distreta i potser fins i tot amb halitosis.

He dit.

16 comentaris:

  1. APA QUIN DESPATXCHU!!DIS-ME QUI T'HA FET ENFADAR I QUI T'HA DONAT UN DISGUST , QUE LI ENVIO PREST UN PARELL DE PINXOS A TRENCAR-LI LES CAMES VALE?

    ResponElimina
  2. Enfardar no mestre, deixar les coses clares per aquests aprenents de la santissima p... providencia que tenen l' intel.ligència justa per passar el dia i no s' adonen tu!!!

    Ep i no va per Mourinho eh?

    ResponElimina
  3. Ostres, Marta, això t’ha passat? Doncs quasi que m’alegro d’haver superat en escreix “la edad de merecer”; almenys no hi ha perill que em trobi amb res semblant…!
    Les noves tecnologies són una arma de doble tall; possibiliten amistats molt maques i enriquidores però també ens exposen a aquesta altra mena de gentussa. Ja ho sabem que hi ha de tot al món, que en la vida en directe també passa el mateix, però en un entorn virtual que garanteix l’anonimat hi ha persones sense escrúpols o malaltes que s’envalentonen i que s’atreveixen a tot. Dic persones malaltes perquè precisament es tracta d’un tema molt preocupant, motiu de múltiples investigacions científiques en el camp de les addicions; el tema engloba persones addictes al sexe amb problemes molt greus, que lluny de considerar-se malalts estan orgullosos de ser com són, i que moltes vegades, gràcies a les noves tecnologies, es converteixen en addictes a la xarxa, i la combinació resultant pot ser explosiva, altament destructiva. Afegeix-hi, en alguns casos, un individu amb problemes bipolars i/o de TDH, i el perillós combinat es materialitza en alguns d’aquests impresentables que es presenten com a llepadors íntims. En realitat, no són més que mascles que mai arribaran a ser homes, en part perquè mai s’han plantejat les diferències que hi ha entre aquestes dues paraules, i que potser si els veiéssim actuar quedaríem esparverades de la quantitat de “latigazos” que prefereixen no tenir en compte...
    Et felicito, Marta; has fet un article molt, molt, molt valent. Una forta abraçada!

    ResponElimina
  4. No sé que ha passat però ... molt bona resposta!!

    Bona nit Marta.

    ResponElimina
  5. Hola guapa, més que persones malaltes et diria persones sonades, enamorats d' ells mateixos, amb la sola ambició de "recolectar", ja m' entens oi? victimes d' ells mateixos i que van tirant la canya a veure qui pica, i aixo em seria indifarent sempre que la canya no pululi pel meu ganyot perque amb sembla que hi han espais que convidan aixo i persones predisposades i em sembla perfecta pero haurien de respectar una mica mes als que sense cap anim de res mes escrivim per compartir, i escrivim del que sigui inclós de sentiments i sexe perque els nostres moments estan fets de tot aixo,de mes i molt mes, pero ells no en tenen que fotre res.

    Tens raó deu ser un problema de bipolaritat pero els demes no en tenim cap culpa.

    Petonet

    ResponElimina
  6. Pere, res un bretól reprimit amb l' intèl.ligencia justa per passar al dia que no te prous "cascabells" per dir-me les coses sense amagar-se i amb el seu nom.

    ResponElimina
  7. Dons si,
    clar i català.
    Es de esperar que,
    qui sigui el element
    per qui van aquestes lletres
    s'adoni del que fa.

    Con sempre te dit un plaer llegir-te.

    ResponElimina
  8. Desgraciadament sempre hi haurà gent d'aquesta a la xarxa.....però val més oblidar-los i deixar-los estar i aconsellar que es canviin el correu per un més adient com: matatapalles@hotmail.com.
    De totes maneres....molt bona resposta

    ResponElimina
  9. Xarnego de tot hi ha a la vinya del senyor i aquest ha confos la vinya amb un hort.

    Garbi, m' has fet riure i molt original el correu nou a veure si pren nota.

    Gràcies a tots dos

    ResponElimina
  10. Quin escrit més profund. Llegir-te fa ganes de coneixe't. Gràcies per aquestes paraules, no perdis la teva autenticitat.

    Cal ser sense esperar.

    Bon dia de diumenge.

    ResponElimina
  11. Gemma una és com és malgrat el que pensin els demés i la veritat es que ben pensat mai estarem fets al gust de tothom, però aquest ja no és problema nostra.
    Bon diumenge per tu també

    ResponElimina
  12. Hola Marta,
    Em sap greu que hi hagi persones que atemptin contra els sentiments; no podem permetre que ens fereixen, malgrat no poder-ho evitar.
    Sortosament tenim moltes persones que ens demostren la seva vàlua, i això és el que compta-
    I qui no vulgui pols que no vagi a l'era, i si no li agrada el que dius, doncs, és molt fàcil el que ha de fer. Però pensa que som molts a qui sí ens agrada sentir les teves paraules.
    Una abraçada i aquest pobre ignorant, amb el teu permís "que el bombin"!!!

    ResponElimina
  13. Uf, t'has ben desfogat!. Però amb segons quin tipus de "gent" no val la pena perdre-hi el temps. Tu segueix endavant sent com ets. Com et diuen més amunt, "que el bombin". Un somriure.

    ResponElimina
  14. Dafne "homenets" hi han a tot arreu i de tota mena, passo pagina perquè aquest brètol no mereix mes temps del necessari.Una abraçada

    Albert desfogadissssssima i ara que esta localitzat mes que mes.Un somriure

    ResponElimina
  15. hi ha tant amargor dins alguns cors, que a vegades penso que no tenim prou sucre. Pero nosaltres tenim les paraules, i les engranem en poemes, i aquests porten sensibilitat i sentiments, i aqui no hi arriban les animes orfes d' estimacio. En el seu cami nomes deixen odis i enveges, son vides sense albades ni projectes, penoses.

    ResponElimina
  16. Gràcies Anònim la veritat es que hi ha gent tan desencantada amb la seva vida que necessita descarregar en els demés la seva infelicitat enlloc de encarar-se amb si mateixos i reconeixes el pobres d' esperit que son.

    ResponElimina