diumenge

Pensades de mati de diumenge



Recordo quan era joveneta i escoltava als meus pares en converses amb els seus amics que parlaven del passat, sempre pensava que d' importants haurien de ser per ells totes aquests records estancats en el temps comparat amb la immensitat dels moments presents i futurs que ens quedaven per viure.

Però com gairebé res es el que sembla, a mesura que ens anem fent grans ens anem adonant de la gran mentida que és la vida, encara que cadascun des del seu humil racó pretengui fer de la seva la mes honrada i utòpica de les realitats venent veritats a interès variable.

Ens ensenyen des de petits una sèrie de principis oblidant-se d'ensenyar-nos també que conforme passa el temps aquests principis els adaptem a la nostra conveniència, transformant tot el que ens molesta en destemps que no entorpeixin les nostres prioritats.

Conscients de la nostra fragilitat, ens emboliquem en capes de supèrbia i les nostres pors es transformen en incendis que arrasen amb tot per amagar la nostra covardia obrint a vegades els ulls al mati en vides alienes que son enganyifes pel cor.

Amb una xerrada amb amics sobre la societat, la manera de viure i sobretot d'entendre aquesta societat tan subtil i tan deshumanitzada parlàvem de l' evolució del món occidental que ens ha conduit a estar immersos en un desastre materialista que ens buida les il·lusions i que ens esta fent tocar fons.

Es difícil saber tornar d'aquest món malenconiós i torbat que ens envolta, buits de vivències que ens transformin i ens encenguin la torxa de l'il.lusió , aquesta que vas mes allà del que veiem, la que ens ensenya a mirar-nos en altres horitzons on l'essencial són els moments que fem únics i irrepetibles sense deixar que el nostre pas per la vida sigui de puntetes i en silenci.

Em venen a la memòria les estones a la coberta del vaixell mentre navegava pel Nil, aprofitava per estudiar itineraris, rutes, etc erà com un ritual per a mi, un d'aquests moments que guardo per mi sola, on de tant en tant miro en el meu fons i em retrobo en cada bocinet de pell i m' esgarrifo perquè estic feta de les petites coses i sovint em superen les sensacions que em produeixen veure'm allà tan petita entre el silenci de la nit nomes subornada pel lleu so de l'aigua.

I entre les dues ribes i veig les casetes de fang perfectament alineades com si d'un pessebre es tractés, pensava en el plaer de despertar tots els dies i en obrir les finestres per respirar aquesta pau que va mes enllà del paisatge ,perquè és el Nil, però podria ser qualsevol altre lloc tan salvatgement natural,on per viure nomes es necessita una immensa pau interior i la certesa de que poc mes es necessita per ser feliç.

I llavors torno a mi perquè no són somnis de sorra, són somnis de pell que transformen sigil·losament el món, que ens ensenyen que després de mirades amorfes i fredes s'amaguen il·lusions, desitjos... però em d'aprendre a saber mirar, reconèixer-les i aprendre a observar el món amb ulls que retornin el color a les galtes i l' esgarrifança a la pell.

Potser el mal d' aquesta societat es que durant molt de temps hem fugit de l' essencial i ens hem amagat entre obligacions, potser ens hem disfressat de herois visquen altres vides que nomes son guions de la societat envoltats d' actors,penjats de somriures fràgils, paraules de paper i vanitat.

I tot es tan senzill quan es pense be , sense necessitat de galopar entre núvols per somriure, ni rebuscar entre somnis amagats, no fa falta viure dins de la nostra vida d'altres que aparquem en doble fila sense explicar els esglaons que ens separen de la realitat al nostre paradís particular.

No som llibres plens d'històries que ens encastellen als altars de la perfecció, on no passa el temps i els dies s'esvaeixen en l'aire sense deixar empremta en el cor de ningú, on encaixa fins a l'ultim detall de cadascun i és just quan amb els ulls tancats recorrem la vida a cegues i despertem nus al peu del nostre llit

Estem fets de sexe i boques extenuades, de carn i pell esgarrifada, de moments, de somriures, de picades d' ullet, estem fets d' abraçades i llàgrimes,de petons, de carícies humides, de cafès a mitja tarda,de tiquets d' autobús sense destí, estem fets de perversions i tendresa, de converses, som pell, desig i potser no es l' amor el que fa gira el mon, però si una mirada, un frec, una il.-lusió pot provocar tot un esclat, perqué no intentar-ho?.

Estem vius!!

26 comentaris:

  1. estem prou vius com per saber que no hem de deixar de fer-ho, que si cal tornar a començar es fa, però que només tenim una oportunitat de viure cada dia, tots seran únics, irrepetibles, especials......fem que tinguin el menys possible de dolent, per demostrar que som vius perquè val la pena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tornar a començar una i mil vegades fins que no sigui un martiri la vida com diu la canço.

      Elimina
  2. Estimada Nefertiti, a tu t'ha passat el que a molts, has baixat del somni meravellós de la teva piràmide i en arribar a baix has vist que només havia sorra.
    Aquesta globalització disfressada de mestissatge cultural en molts casos és mentida, ha portat moltes desil · lusions i perdudes d'identitat. Ens han robat els diners i els avenços de molts anys però la nostàlgia és un error i com dius molt bé: "Estem vius".
    Jo afegiria que ... el temps posa totes les coses al seu lloc.

    Bona tarda Marta.

    ResponElimina
  3. Quan una passa per l'experiència d'una mort segura i per algun misteriós encanteri torna, ho fa transformant les seves prioritats. El que abans era important, no és més que falsa il · lusió i la veritable pau està en una mateixa, en tot els fenòmens de la natura, en una caricia, una abraçada, una mirada, un bes.
    Llavors, una se n'adona de lo infinitament petita que és...

    Bessets Marta!

    ResponElimina
  4. Pere jo no penso mai baixar del meu somni meravellós, i no et pensis que és pedanteria, es que el meu reina no es d'aquest mon com diria ell, des de un bon dia que hi vaig fugir i encara no hi he tornat.

    Aquest post no és de nostàlgia, es un acta de fe en la vida, i una finestra a l' esperança pels que pensen que estem abocats a un sense retorn, perquè el temps l' únic que fa es passar y cada un de nosaltres te la clau de la seva vida.

    ResponElimina
  5. Marta, em quedo amb aquesta admirable frase teva: "...Un lloc (...) on per viure només es necessita una immensa pau interior i la certesa que poc més es necessita per ser feliç..." Qui tingués la joia d'assolir-lo! Certament, a les nostres mans està el fet d'intentar-ho, però de vegades costa tant...
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Costa molt i molt Montse i fins i tot a vegades s' ha de trencar amb tot ...pero val tan la pena!!

      Elimina
  6. Hola Marta!
    Em quedo amb la darrera frase: "Estem vius", amb tot el que comporta estar viu. La vida no és perfecte ni, en el fons, tampoc esperem que ho sigui (seria molt avorrida). Només esperem -bé, jo espero- viure-la amb un mínim de dignitat i amb una sola pretensió: ser feliç i intentar fer feliços a aquells que em rodegen.
    La resta? La resta importa ben poc!
    Un petó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vida es a vegades una gran putada depenen d'on has nascut per aixo podem considerar-nos uns privilegiats, la resta es cosa nostra.

      Elimina
  7. "Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida"
    Joan Brossa

    La vida com molt altres coses,
    no val el que costa.
    La balança de la vida, passant els anys
    de vegades i ara mes que mai
    me costa molt volgué viure-la.

    Un plaer llegir-te

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre immens en Brossa, jo sempre he pensat que la felicitat es un estat d' anim.

      Elimina
  8. Magnífica reflexió Marta! Magnífic escrit! Magnífics sentiments!
    Felicitats.

    PD: Magnífica música... de quin àlbum és? Moltes gràcies.

    ResponElimina
  9. Ona la música és de Adele i de Sara Connor, no son nomes d'un àlbum dons son part d'uns cd's que jo amb faig per els meus moments.

    ResponElimina
  10. Diguem perquè algunes de les teves entrades darrerament són com cops de puny directes als morros.
    Què passa quan la por no et deixa viure la teva pròpia vida, tot i reconèixer que estas viu...
    Un somriure, mentre pugui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Albert, en quin sentit son cops directes al morro?

      Mira no sé, jo sempre he pensat de la mateixa manera , de fet em va costar molt desvincular-me d'aquesta societat que no m'agrada i deixar darrera pares i família però la forma de vida d'aquesta societat tan superficial va ser la raó principal per la qual vaig marxar a viure a Àfrica.

      Aquestes ultimes entrades potser són una mica l'obrir finestres i deixar airejar els meus sentiments, la meva forma d'entendre la vida i viure-la.

      Jo no pretenc ferir la sensibilitat de ningú, sé que tu tampoc penses que ho faig, però d'a prop he viscut situacions en les quals m'he preguntat en infinites ocasions el perquè seguim arrelats a la vida que no volem amb lo faci'l que és obrir les finestres i deixar que entre el sol.

      És un tema molt llarg,complicat en el qual potser jo no sóc del tot objectiva perquè jo si en mes d'una ocasió he trencat amb la meva vida per no sentir-me plena, i cap obligació m'ha lligat a res que jo no vulgui.

      Penso que mai la por ha d'impedir-te viure la teva vida, no nomes la por, o per pena, o per qualsevol altra sensació o sentiment que no sigui la voluntat pròpia de viure aquest moment i en aquest lloc.

      Jo també he viscut un temps en l'altre costat del mirall per dir-ho d'alguna manera, perquè els demès no patissin i fossin feliços, i l' únic que vaig aconseguir va ser anar-me apagant a poc a poc, sentir una infinita tristesa i viure dels records del passat perquè el present era tan summament rutinari i gris que havia perdut la fe en la vida i en mi mateixa.

      La meva vida ara és el que jo vull que sigui i si faci el que faci surt malament, tan és perquè el que sóc i faig ara em fa feliç.

      Elimina
    2. Gràcies, com tot procés humà de mirar dins un mateix pot ser un procés llarg i dolorós.
      Un somriure.

      Elimina
  11. No baixis mai del teu somni nina!

    Bessets

    ResponElimina
    Respostes
    1. A cops d' escombra de tan en tan Lluna pero apa cap amunt un altra vegada!!!

      Elimina
  12. Respostes
    1. Uf!Marta l'altra nit estava tant cansat que no em vaig atrevir amb el teu texte. Perquè Deu ni do, TU també l'apnea que gastes, he?. L'ultim parraf dona la clau de TOT . "perque resulta que us estim començant per la carn..." estic molt d'acord amb TU , Si senyora de que sinò ens podriem relacionar, sense la pell .On comença tot i tot s'hi acaba també.Amb la seva absència de vegades...

      Elimina
    2. Apnea a les 11h del mati???? home potser que ens ho fem mirar eh senyor mestre!!!!
      Som pell entre altres moltes coses i tantes com infinites maneres hi han d' estimar, el realment important és coneixés un mateix i tutejar a la vida sense pors.

      Elimina
    3. Buenuuuuuu!! que jo ho vaig llegir a les hores de la son, i vaig empalmar son amb son , i apnea vol dir Profunditat també , que tu me les fots amb pa amb oli, que ja te conosco mia-Dama... Quant el demés, estic completament d'acord amb vos, la pell i el que ve darrera per la part del cor: osia tot .

      Elimina
  13. El teu escrit m'ha tocat, però encara ho ha fet més el teu comentari a l'Alyebard. Poques vegades tenim el valor de plantar cara a la nostra realitat, desafiar-la i abandonar-la per la vida que viuriem, si vulguéssim i sabéssim com ser lliures. No et conec de res, però en certa manera "envejo" la força que sembles tenir, si més no per intentar-ho.

    ResponElimina
  14. Gràcies Ferran, cada vegada tinc mes clar que la vida es molt curta i quan ens anem fent grans, mes curta encara, no perquè ens quedi menys temps,a vegades no es qüestió de temps, si no perquè som mes conscients de l' ingrata que pot arribar a ser i ens encanyona a situacions que ens fan adonar-nos encara molt mes del valor del nostra temps.

    Veus passar davant els teus ulls altres vides i és com si amb una dècima de segon et veiessis tu mateix en el que et podries convertir de seguir aixi, a mi em va passar, i vaig comprendre que jo no podia fer feliç a ningú si jo no ho era, i no es tracta de res material, sinó d' aquesta plenitud interior et fa viure cada moment com algo molt especial, la que et fa assaborir cada moment com si fos l' ultim o senzillament la que et permet viure sense convencionalismes i d' esquenes a tot alló que no neccesites per res per ser feliç.

    Val la pena intertar-ho.

    ResponElimina
  15. El present pot semblar minso, esquifit, pobre;
    I sovint mirem el passat amb tot el bagatge d’experiències enorme,
    i el convertim en referent, en pal de paller de la nostra vida.

    Però “tots aquests bocins de vida”, son els que escriuen el nostre llibre
    i al final, quan el llegeixes, dius:
    “ ostres, deu n’ hi do quina vida que he viscut”....
    Avet_blau

    ResponElimina
  16. Xavier el millor de la vida ès deixar-se portar sense necesitat de posar noms als sentimens i al mirar enrere veure amb un somriure que tot el que ens emportat.

    ResponElimina