Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

dissabte

Divagant una miqueta amb mi mateixa ...





L' altra dia escoltant la musica que em transporta a nits de discoteques a El Caire on els guies sempre fem temps pels vols domèstics de matinada pensava en els casualitats i amb l' estranya sensació que he tingut sempre d' anar deu passos per davant en el temps, és curiós, però he recordat moments en els que m'ha faltat un espai intemporal en el que em podria haver estalviat no pocs maldecaps i un sense fi de dreceres en el que hauria estat l'arriba a temps en el que ha sigut el desprès de la meva vida.

Possiblement hi ha qui parlaria d' errors, qui ho sap, el que no son amb tota seguretat son arrepentiments però segons quina decisió, fa que la vida ens costi molt mes, i a mi m'ha costat molt tornar a col·locar-me en la meta de sortida perquè durant anys ha estat un estira i afluixa entre avançar i recular precisament per fer-ho tot al inrevés.

Sempre m' agradat mourem a ritme de batecs, és estimulant i crea addicció i amb els anys t' adones que l'important no és arribar, sinó sortir del lloc on no vols estar, i que sovint els objectius que ens proposem no són una fi en si mateixos, sinó una forma de seguir, d'estar, el permís moral que d' alguna forma ens permet perdre'ns i desviar-nos del camí tantes vegades com ho necessitem.

I en una època tan inconformista com la que estic visquen no em lamento pel succeït, penso que formen part del meu equip de vida els obstacles, les interferències i sobretot les equivocacions amb nom propi i amb majúscules.

Recordo que quan era petita recriminava a la mare que m'hagués tingut tan tard, de fet ja tènia 45 anys quan jo vaig néixer, la vaig poder gaudir poc perquè els meus nebots tenien pocs anys menys que jo i la meva germana que treballava la necessitava mes i de rebot jo que els tenia tot el dia a casa i no es que no m' els estimes, eren un cel, però tot sovint ens barallàvem per l'atenció de la mare.

Quan em vaig fer gran sovint li comentava el fet que mes que mare vaig tenir una àvia, i vaig pogué gaudir molt poc d' ella fins i tot el meu fill no va poder viure-la perquè el maleït Alzheimer es va encarregar de que ell no la pogués gaudir.

I penso que potser per aixo sóc tan desarraigada com diuen els meus, de fet quan vivia a Barcelona em refotien molt que les celebracions per Nadal es convertissin una diada de bones intencions, de petons i d' abraçades embolicades en paper de regal quan la resta del any amb gran part de la família ni tan sols ens trucàvem.

Desprès quan vivia a l' estranger jo ja procurava en aquesta època nadalenca tenir molta feina o inventar-la, perquè malgrat que mai m' han agradat aquest dies, no volia seguir sent l' eterna buscadora de raons i motius per estimar per tradició o per lligams de sang.

I aquesta setmana tan summament estranya, buida i fins i tot aliena, repassant la meva vida en una conversa de nou vaig pensar que sempre arribo tard a tot arreu, i que és molt complicat trobar qui pensi com jo, perque em dona la sensació de que la vida desprès d' haver passat per davant meu troba totes les respostes perquè la majoria eren qüestió de no fer-se preguntes, per incontinència de sentiments, fins i tot per covardia.

Hi ha un llibre que em fascina d' Àngel Gonzalez ,120 poemes que en una estrofa diu:

"Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras
 si todo en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
Lo sé, pero lo que yo siento es de verdad."

I és que de vegades busquem alguna cosa i sense voler trobem molt més, perqué tot és viu dins nostre.

PD- Post alimentat de les meves mamarules que com quasi sempre no volen dir res.

19 comentaris:

  1. És molt curiós... però a vegades aquestes converses funcionen per donar sentit al conjunt, quan tu penses, des de dins, que no hi han respostes i des de fora els teus ulls hi veuen millor! petons i encantada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, a vegades les respostes estàn en aprende a mirar les coses des de fora i sense involucrar massa els sentiments.
      Gràcies a tu

      Elimina
  2. Marta: El temps és tant relatiu que no hi ha ni ahir ni avui ni demà. cadascú viu les coses al seu ritme personal i interior. No fas tard ni d'hora: simplement vius cada moment al teu ritme personal que justament és únics per aquest motiu.
    Les teves reflexions sempre són interessants. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume son formes de veure les coses, jo pensó que molt del que he viscut ha sigut a destemps i a vegades segons quina situació ha sigut un detonant pel que ha vingut despres.

      Una abraçada

      Elimina
  3. Trobo molt interessant el teu escrit d'avui. Quan dius que l'important no és arribar sinó sortir del lloc que no t'agrada, o bé quan parles d'aquesta mare-àvia de la qual no vas poder gaudir tant com volies.
    Però no et pensis que sempre arribes tard a tot arreu ... jo ho veig al contrari.
    Aquest poema d'Angel Gonzalez que no coneixia és fantàstic.

    Bona tarda Marta.

    ResponElimina
  4. Si Pere, el mes important és sortir del lloc on no vols estar,tan és en el moment que ho facis,mai es massa tard o massa aviat si pel cami pots recuperar o avançar el temps.
    Angel Gonzalez te parrafs realment impressionants, encantada de que t'agradi.

    ResponElimina
  5. Benvolguda Marta,
    Hi ha coses que venen com venen i no es poden canviar. Inexorablement hem de conviure amb elles i només podem intentar minimitzar-ne els efectes. Arribar tard als llocs? No ho crec. Potser és que el temps de les coses i el teu temps no està sincronitzat (moltes vegades, potser millor que sigui així).
    Jo no m'hi escarrassaria massa.
    Un petonàs ben fort!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni voldria canviar-les, nomes que a vegades pensó que realment hi han moments on el temps ha sigut un detonant pel que ha vingut mes endavant per aixó tot plegat han pesat el doble.

      Elimina
  6. Tot al que has viscut, absolutament tot, han fet la Marta d´avui.
    Si s'esborrés qualsevol cosa, fins i tot la que potser no li donis importància, ja no series com ets... no sé si m'he explicat bé.
    Molt bona reflexió Marta, Sempre és un gust passar per aquí.
    Una aferradeta!

    ResponElimina
  7. Si Lluna, sóc molt consciente de que tot el que sóc es el que he viscut i tots els meus moments m'han convertit en aquesta Marta. No, no canviaria res pero com he dit mes amunt si pensó que alló que diem d' estar en el moment oportú moltes vegades es arribar a temps al temps.
    Res noia mamarules meves com he dit en dies que em transporten més enllà.
    Una abraçadeta

    ResponElimina
  8. Discrepo cordialment del teu darrar paràgraf: i tant que les teves mamarules volen dir coses! Ens en diuen moltes i molt profundes, i ja voldrien molts tenir la teva capacitat de reflexió. Suposo que tots canviaríem algunes coses que ja no tenen remei, però és que dels errors només ens n'adonem quan ja ha passat molt de temps i ja no hi som a temps... Però tot plegat , com diu Sa Lluna, ha fet de tu la persona que ets ara, i això és únic, personal i intransferible.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse les meves mamarules a vegades nomes son pensaments amb veu alta, d' aquells que no tothom esta disposat a escoltar perque foten i foten molt. Pero ja saps que no canviaria res de la meva vida encara que segueixi pensant que molts moments els he viscut a destemps.
      Petonet guapa

      Elimina
  9. tots som el que som i volem arribar més lluny del que de vegades podem....potsere val més la pena centrar-nos més en el que tenim i gaudir-ho al màxim

    ResponElimina
    Respostes
    1. No te res a veure amb el que som o deixem de ser i molt amb les circunstancies que ens fan ser i la satisfacció de tenir que lluitar el doble per conseguir el que sempre hem sommiat perque de res serveix gaudir del que tenim si no ens omple el suficient.
      Respecto els conformismes pero jo és un lloc on no hi penso tornar.

      Elimina
  10. Hola Marta,
    m'agrada el post. Sovint, en els darrers mesos he pensat en coses semblants a les que tu comentes avui.
    Fa un temps vaig "perdre" el confort d'una vida familiar i preciosa. Vaig passar molts mesos preguntantme a diari a on havia fallat jo.
    Ara, després de molta siceritat per part meva i acceptació de moltes coses, dono les gràcies per aquell fet, que m'ha portat allà a on no volia anar. I per sort ara em sento més forta, més independent i m'estimo molt més.
    No crec en les equivocacions, sino en camins que ensenyen a avançar de manera diferent, en quan a ritme, acompanyants i paisatge...Però tot té un perquè i l'important és com estàs "ARA", el present que és la única cosa que de veritat tenim.
    Un petó guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T' entenc Ona, quan em vaig divorciar vaig pensar el mateix, no on havia fallat jo, no es pot parlar de fallar quan no s' esta enamorat però si em vaig plantejar si estava fent be sobretot pel meu fill.

      Els anys m' han donat la raó, jo era a un lloc on no volia estar i vaig aprendre a tenir-me a mi mateixa cosa que quan estava amb parella havia perdut perquè em sentia perduda en aquella relació i me l'adornava perquè fos mes suportable.

      Ara sé que mai em conformaré amb menys, que estimar no es patir, ni que ningú que t' estimi et farà mal i que el meu ARA és ple de llum perquè m' estimo i sé el que vull.

      Un petonàs bonica

      Elimina
  11. El sumarí groc del Prof. Cousteau va endinsar-se fins sl fins de la gran vall de les muntanyes del mar i en arribar quasi a tocar terra. Ell estava mig desmayat perque s'havia quedat sense oxigen , llavors una sirena dels mars d'Arabia, va mirar per l'ull de bou i en veur'el tan apurat es va posar a bufar pel periscopi per tal de que l'aventurer de les profunditats pugues tonar a respirar i elevar-se d'aquella vall profunda de tenebres submarines...i tal.. i a traves de cristall gruixut de l'ull de bou el capiatà va donar-li un peto a la sirena que ba quedar marcat al baff del vidre i no va desapareixer mai més...

    ResponElimina
  12. la vida es com una excursio, mig planejada i organitzada, repleta de somnis i utopies,
    i que despres " els Guies o l' atzar?" ( perdona l' atrevimemt) et porten per altres camins molt diferents als somiats, i no tens marxa enrera, i treu el maxim profit del que veus, i coneixes persones i llocs increibles i d' altres tristos i desagradables, pero vas escrivint el teu llibre, inexorablement....i no pots arrancar cap fulla.
    Avet_blau

    ResponElimina
  13. No coneixia aquest conte mestre, però resulta ser tan reial com la mateixa vida, a vegades necessitem obrir les finestres i que entri el sol perquè l' escalfor ens arribi a les galtes i ens faci sentir vius.

    ResponElimina