Image and video hosting by TinyPic
Lluna, Venus i Mart ...

diumenge

Reunions amb ex companyes



Fa uns dies vaig rebre una invitació per assistir a una festa d'antigues alumnes de les Dominiques del meu col·legi, després d'haver-hi anat una vegada vaig arribar a la conclusió que el fet d'haver compartit un passat no para el temps ni ens deté a nosaltres, possiblement perquè creixem en direccions diferents i a vegades les conseqüències d' una vida i el que esperem d' ella faci que no existeixin punts on retrobar-se.

No sóc molt donada a aquest tipus de reunions i especialment poc sociable en entorns que no em sento còmoda, ho reconec, és algo innat que no puc evitar, potser perquè considero que las coses que es fan per obligació no son mes que lligams dels que es pot prescindir.

I em va venir al record la trobada del any passat on nomes aparcar el cotxe vaig preguntar-me on m' havia fotut?? i obrint la meva caixeta dels records va sortir la fotografia d' aquella ultima i única nit amb les meves ex companyes d' EGB.

L' imatge de unes Sres, si Sres, perfectament vestides, extraordinàriament maquillades i encara millor pentinades acabadetes de sortir de la perruqueria i el meu "ai" al cor meu per si es fotien de cap entre pedres i herba mullada amb aquelles plataformes.

La veritat és que en aquell moment vaig pensar en donar-me mitja volta però desprès de la típica reflexió de " ostia on m'he fotut" vaig seguir caminant i vaig dir-me "Marta amb dos collons"!!

No vaig analitzar una per una a les meves ex-companyes, però si les nostres converses, mirades i sobretot els nostres discrets "repassos" mutus.

La majoria estaven feliçment casades, amb marits ben situats, amb mes de dos fills totes, la majoria amb tres, perfectes mestresses de casa que han estat a simple vista ben tractades per la vida, sense necessitat de treballar i dedicant-se a fer "obres socials" inscrites en totes les associacions que existeixen i si no les inventen per estar mes distretes.

Amb vaig retrobar amb Maribel, la companya amb la que ens trucavem de tan en tan, un cel de nena, però clar lesbiana ella i separada jo no érem un bon exemple i si el centre de totes les preguntes.

Va ser molt bo perquè una vegada a taula, una d' elles va dir-me si jo també portava les pròtesis PIP, amb va agafar la rissa, i li vaig dir que les úniques pròtesis que portava era les dentals, amb va mirar estranyada i vaig pensar "a que m' agafa les mamelles???,ben mirat jo no encaixava en tota aquella pantomima de famílies perfectes.

Jo, feliçment divorciada i amb un fill, sóc a ulls del PP una família desestructurada, amb un treball brutal sense normes, horaris, ni temps, sense un marit que em mantingui ni m'amargui i havent de bregar sola amb un preadolescent.

Per les meves ex companyes totes molt creients era impensable la meva vida, el meu tarannà i sobretot el sentir-me feliç amb tan poc i trobant pau en països tan poc glamurossos com els Africans,aixi que sense comentaris.

La trobada consistia, en aperitiu, sopar, tertúlia i una espècie de xou, al principi no sabia sí era mes adient a un comiat de soltera que a un retrobament escolar, però clar, veient després el panorama vaig pensar que aquestes aprofitaven la "escapada" per almenys mentalment donar-se alguna alegria.

I no em vaig equivocar, la veritat és que no vaig arribar ni a estar una hora, estava atabalada perquè no encaixava allà, parlant les unes de les altres malgrat l'estupenda relació que suposava mantenien on es posaven a parir discretament i d'aquestes "confessions" ens assabentem d'infidelitats, borratxeres, reconstruccions de pit, infiltracions de botox, i altres cosetes que anaven de la jugular d'una a l'altra.

A la mitja hora passada, ja m' havia menjat el llapis de llavis, fet una "cua" i tret el ventall perquè era asfixiant, i comprovat tota la flora del jardí, no sé si la calor, la situació o l'ambient, el cas, és que Maribel va venir a rescatar-me amb un " que et sembla si ens anem a sopar tu i jo i ens posem al dia" ?

Val a dir que no qüestiono la vida de cap d'elles, a la vista dels altres la meva pot semblar bastant mes sinistra, és el contrast de mentalitat en persones de la mateixa generació i educades de la mateixa forma però amb diferent evolució.

No tinc l' instint familiar convencional, sóc una desarrelada ho reconec i per a mi és brutal aquest concepte de família tradicional perquè l'he viscut i no hi crec, no almenys en l'establerta per l'església de "fins que la mort ens separi" aquesta on els sentiments s'evaporen i nomes queda l' aparença, el costum, la necessitat o la pena que comporta carregar amb aquesta creu.

Seran mes feliços que jo segurament, tampoc és alguna cosa que em plantejo, però no m' agrado en aquest mirall de vanitats en els que probablement de no haver marxat en el seu moment em veuria reflectida també, i sé que som alguna cosa mes que tot això que ens venen, aquesta felicitat en pildoras imprescindibles per sobreviure i que tant danyen a l'ésser humà malgrat engrandir el seu ego.

Suposo que el "ésser" en la vida, és una circumstància de lloc i sobretot de saber el lloc al que vols arribar, no com a meta, sinó com a camí a escollir , que malgrat haver de deixar moltes coses enrere, val la pena detenir-se i contemplar-ho.

És molt difícil saber que ens passara, i a més és un risc inútil nomes pensar-hi, però tot consisteix a buscar un punt de partida sense mirar enrere tenint ganes, intensitat i entusiasme.

Amb Maribel parlem de passats, de fracassos, d'assoliments, d'amor, desamor, il·lusions, amb tot el que és la vida, normal de dues persones de la generació dels 80 que els queda poc per arribar a la meitat de la seva vida, perquè sé el temps que he viscut però desconec la resta que em queda per viure..

I ni ella ni jo ens vam amagar d'explicar-nos la vida, amb les nostres misèries i les nostres conquestes que han fet el que som, dues dones en sintonia amb elles mateixes veient passar una vida per davant i una altra vida per darrere.

I faig meva aquesta frase de Borges:

"Si d'alguna cosa sóc ric és de perplexitats i no de certeses" potser perquè les certeses que ens fan felices no són les mateixes per a tots".

Aixi que aquesta setmana quan he rebut un mail amb una nova trobada no ho he pensat dues vegades i he dit que estava a l' altra punt del món i era impossible anar-hi perque pensó que a vegades , nomes a vegades hi han parts d' un mateix on ens sobre la mitat.

15 comentaris:

  1. I això és el millor, et mantingueres ferma a tu mateixa a pesar d'aquell ambient i açò diu molt de tu.
    Enhorabona!

    ResponElimina
  2. Tots som com som Maria i millors o pitjors sempre nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  3. Venint d'una escola de les religioses Dominiques tot això té una certa lògica.
    Però tu hauries ser mes comprensiva amb les teves antigues companyes, encara que ja no compartiu res, el panorama que descrius és un aparador de la vida ... inclosos els personatges que representeu la Maribel i tu.
    No sempre som com volem sinó tal com ens deixen ser.
    I no tornis mai més a una festa d'antigues alumnes!!

    Bona tarda Marta :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, viure i deixar viure aixó es el que faig, la qüestio es que els demés també ho facin.
      I no , no hi tornaré mai mes!!, parauleta de nena bona

      Elimina
  4. Segur que no els has mentit, Marta; estàs en un món que és exactament a l'altra punta del seu...
    Coneixia la historia (procedim tots dues del Windows live), però cada vegada la trobo més lúcida i divertida.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse i tant que la saps, per aixó aquesta vegada m' he inventat una excusa per no anar-hi, reconec que amb els pas del temps m' he tornat molt selectiva i no faig res que no senti de veritat, és una de les avantatges de cumplir anys i posar morro a la vida.

      Elimina
  5. A mi m'agrada dir que als éssers humans ens connecta un "fil de plata" molt prim... Quan aquest fil
    es trenca no hi ha res a fer (si és que mai hi va ser) i el cert és que allò que ens relaciona amb
    els altres no deixa de ser un intangible, en certa mesura un bell misteri. El temps no passa en va...

    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Jordi jo estic segura que hi han persones amb les que no em connecta cap fil, ni de plata ni d' espardenya, es així i el temps no passa en va pero l' essencia del que una és perdura sempre.

    ResponElimina
  7. Per cert abraçadetes a tots!!!!

    ResponElimina
  8. JO volia esguerrar una trobada així, però al final tampoc m'hi van convidar :D :D
    Ser un mateix requereix temps i dedicació. Jo, amb el panorama de casa, en tinc més que suficient. I endavant les atxes, encara que siguin mudes.

    Petons, nena, i bona revetlla (o solstici d'estiu, com prefereixis).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo mai mes Cantireta perque al final sé que a la meva vida hi han els que jo vull que hi siguin sense necessitat de remoure passats.
      Petons guapa

      Elimina
  9. de vegades sota tanta perfecció s'amaguen moltes misèries, en alguna ocasió m'ha passat el mateix i efectivament estàs en un altre món, un món real, on les incerteses són ben certes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert Xelo pero hi ha qui els hi agrada mes viure de les seves il.lusions que no pas de les seves realitats.

      Elimina
  10. Quan he començat a llegir-te he pensat que tot això ho coneixia jo, més tard m' he adonat que si.
    Trobo que la teva decisió fou la millor. Per no estar a gust ja tenim prou situacions forçades tots els dies que no ens podem escapar.

    No crec que sigui tan difícil viure i deixar viure ... mira què complicat ho tenen algunes persones, tan fàcil que és!!

    Aferradetes bonica!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vist des de el temps nomes puc dir que el mes trist de tot es no sapiguer tirar endavant cadascú amb la vida que ens ha tocat i per aparençes alimentar-se de mentides.
      Aferradetes guapa

      Elimina