diumenge

El meu Karesansui



No sé si heu anat alguna vegada a un "Karesansui" és el nom dels jardins secs ( zen ) japonesos, però no aquestes imitacions on es mira més l' estètica, que el propi sentit de tot el que vol dir.

Un Karesansui, es un lloc molt íntim, i l'hem de fer molt nostre per poder aprofundir en el significat de cada element del entorn, roques que simbolitzen muntanyes, l'estabilitat i la força de la natura, petites pedres circulars representen l'aigua i la fluïdesa de pensaments o la sorra l'univers.


El meu gran Karesansui exterior, es l'esplanada de Gizeh, ho té tot, la sorra blanca, la grava, les pedres ondulades, les roques en la figura de la Esfinge i les muntanyes.

Molt s'ho prenen com un lloc turístic més, però quan realment trobes el sentit de totes les coses, és en la teva solitud, a primera hora del matí, quan tot just ha sortit el sol, o al vespre quan es va amagant per darrera les guardianes del Nil.

La vida és el que volem fer d'ella, i si no ens imposem ens va agafar dreceres que no ens deixen aprendre a mirar les coses, de tant veure-les, no mesurem el temps, ni les sensacions, ni gestionem les emocions perquè formen part de la nostra quotidianitat.

Recordo quan acababa la feina i anava a asseurem a una pedra allà davant d'elles, no sabría explicar les sensaciones, però si podría descriure un per un els silencis, i aquella pau tant buscada.

A casa meva també tinc el meu "karesansui", no és cap jardí espectacular, ni es un bocinet de Giza a la meva terrassa, més voldria jo !!, és el meu raconet de vida, aquella habitació feta de bocins de mi mateixa, de mobles restaurats, parets velles, que vaig fent poc a poc a la meva mida.
Un raconet fet de notes adormides en el temps, del ressò de paraules vives a la pell i a la memoria, de aromes de Padmini, de la calidesa i energia de un lampara de sal, i de melodíes atemporals...

Potser el món canvia massa ràpid, però en aquesta altra dimensió del meu racò passa de llarg de rutines, de superficialitats, de buits i fa que la font d'energia del meu jo més íntim, em retorni a la meva essència sense la necessitat de perdrem per laberints.


2 comentaris:

  1. Me encanta lo de ese jardín seco tan especial donde la humedad, el agua, lo verde que se mantiene y florece, está en el alma de quien lo visita y lo razona.

    ResponElimina
  2. No sé tu, pero a mi las plantas me encantan, me relajan y tengo que tener un entorno verde para estar en armonía.Ojala un dia pueda tener mi Karensansui.

    ResponElimina