Parella, complicitat ...amor

Si poguéssim no sacrificar els nostres propis espais

que són la màgia de l'espai compartit.

Si poguéssim no intentar canviar aquelles coses

que són les que fan que ens apropem.

Si poguéssim deixar de controlar el que "ens amenaça"

darrere de falsos "ajustos".

Si poguéssim no desdibuixar lo més bonic que viu en nosaltres

per viure amb un altre.

Si per viure amb un altre

no calgués desdibuixar el més bonic que viu en ell.

Si poguéssim comprendre'ns des de la pell

sense deixar de ser pell.

Si poguéssim deixar-nos il.luminar

sense fer-nos ombra.

Si pogués ser jo...

simplement volent estar amb tu.

Si sapiguéssim acceptar el desafiament d'estimar-nos i respectar-nos lliurement tal vegada

seria bonic viure en parella.

( Cecilia Spangelberg )

I ho seria amb un cafè a mitja tarda, una bona conversa plena de rialles, una cervesa al vespre comentant el dia dur de feina descarregant-nos mutuament de problemes, ser amics, un passeig agafats, una mirada, un somriure ple de petons, compartir i compartir-nos i entre nosaltres com a única possessió, el temps.

Dies en què el desig es fa amo del cos i em desperto viva, plena d' aquest cumul de sentiments fets de tendresa i pell disposada, dies en els que miro a l' altra costat del llit on ell dorm i el desig s'escorre em gotes entre les meves cuixes.

Moments sense demanar on el despullo em presses, on les mans tenen ales i les boques una sola obsessió, moments per compartir el mateix aire quan el seu cos es el mes dolç dels refugis.

Complicitat beguda, llepada i mossegada, humitejant amb saliva tots els seus buits, tornant-me a enamorar cada vegada que em veig en els seus ulls i em sento entre els seus malucs profanant-lo sencer obert de bat a bat per vestir-me de vida.

Amor, estimar, no és omplir necessitats i manques, ni suplir-les, és donar-se sencer sense perdre ni substituir nostre JO mes íntim.

Ser parella no és rutina, no son els anys que passen acomodats, no es deixar-se de besar apassionadament sense motius, ni deixar les mans quietes en moments compromesos.

L' amor, la complicitat és perversió, es fa olor, es respira, es toca, s'assaboreix, s'aprèn, es té, es comparteix...es viu.

Ser parella no és nomes carinyo o estima, es estar enamorat sense limits, un plec de sentiments lligats al cor i a la pell que em fan tremolar tota sencera.

Que en penseu de la parella, es pot viure permanentment enamorat?

Personalment considero que i tant que si !! ...sempre que no deixem d' alimentar els sentiments perque com diu "El Petit Princep, l'essencial és invisible als ulls".

Divagant una miqueta amb mi mateixa ...



L' altra dia escoltant la musica que em transporta a nits de discoteques a El Caire on els guies sempre fem temps pels vols domèstics de matinada pensava en els casualitats i amb l' estranya sensació que he tingut sempre d' anar deu passos per davant en el temps, és curiós, però he recordat moments en els que m'ha faltat un espai intemporal en el que em podria haver estalviat no pocs maldecaps i un sense fi de dreceres en el que hauria estat l'arriba a temps en el que ha sigut el desprès de la meva vida.

Possiblement hi ha qui parlaria d' errors, qui ho sap, el que no son amb tota seguretat son arrepentiments però segons quina decisió, fa que la vida ens costi molt mes, i a mi m'ha costat molt tornar a col·locar-me en la meta de sortida perquè durant anys ha estat un estira i afluixa entre avançar i recular precisament per fer-ho tot al inrevés.

Sempre m' agradat mourem a ritme de batecs, és estimulant i crea addicció i amb els anys t' adones que l'important no és arribar, sinó sortir del lloc on no vols estar, i que sovint els objectius que ens proposem no són una fi en si mateixos, sinó una forma de seguir, d'estar, el permís moral que d' alguna forma ens permet perdre'ns i desviar-nos del camí tantes vegades com ho necessitem.

I en una època tan inconformista com la que estic visquen no em lamento pel succeït, penso que formen part del meu equip de vida els obstacles, les interferències i sobretot les equivocacions amb nom propi i amb majúscules.

Recordo que quan era petita recriminava a la mare que m'hagués tingut tan tard, de fet ja tènia 45 anys quan jo vaig néixer, la vaig poder gaudir poc perquè els meus nebots tenien pocs anys menys que jo i la meva germana que treballava la necessitava mes i de rebot jo que els tenia tot el dia a casa i no es que no m' els estimes, eren un cel, però tot sovint ens barallàvem per l'atenció de la mare.

Quan em vaig fer gran sovint li comentava el fet que mes que mare vaig tenir una àvia, i vaig pogué gaudir molt poc d' ella fins i tot el meu fill no va poder viure-la perquè el maleït Alzheimer es va encarregar de que ell no la pogués gaudir.

I penso que potser per aixo sóc tan desarraigada com diuen els meus, de fet quan vivia a Barcelona em refotien molt que les celebracions per Nadal es convertissin una diada de bones intencions, de petons i d' abraçades embolicades en paper de regal quan la resta del any amb gran part de la família ni tan sols ens trucàvem.

Desprès quan vivia a l' estranger jo ja procurava en aquesta època nadalenca tenir molta feina o inventar-la, perquè malgrat que mai m' han agradat aquest dies, no volia seguir sent l' eterna buscadora de raons i motius per estimar per tradició o per lligams de sang.

I aquesta setmana tan summament estranya, buida i fins i tot aliena, repassant la meva vida en una conversa de nou vaig pensar que sempre arribo tard a tot arreu, i que és molt complicat trobar qui pensi com jo, perque em dona la sensació de que la vida desprès d' haver passat per davant meu troba totes les respostes perquè la majoria eren qüestió de no fer-se preguntes, per incontinència de sentiments, fins i tot per covardia.

Hi ha un llibre que em fascina d' Àngel Gonzalez ,120 poemes que en una estrofa diu:

"Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras

 si todo en ese libro es de mentira?

Y él respondió:
Lo sé, pero lo que yo siento es de verdad."

I és que de vegades busquem alguna cosa i sense voler trobem molt més, perqué tot és viu dins nostre.

PD- Post alimentat de les meves mamarules que com quasi sempre no volen dir res.

La paraula viva ...

Potser perquè sóc una llunàtica i necessito sentir-me acaronada entre els seus dits, he triat aquesta paraula i he fet d'ella una descripció molt intima i personal:


Lluna

T' he viscut en nits buides de paraules, en mirades intimes que m'acaronen els llavis i em ressegueixen amb la punta dels teus dits humits.

Et contemplo i els meus ulls s' emborratxa'n de tu fonent-me els sentits, despullant-me de tot el que sóc  mullada en sensacions i perfum de nit.

Et miro i em fascina l'esbós que faig de la vida amb tu de la mà, on puc compartir alens i batecs, instants que es deixen portar pel desig que esborra limitis i confon pells, on torna la calma i es separen boques i llengües, es desacceleren cors i apareixes tu immensa com un oasi de pau on poder enfonsar-me per no sentir-me nua.

Gràcies Pep



Gràcies per la filosofia, gràcies pel lideratge, gràcies per els èxits, però sobretot gràcies per guiar-nos a tots en el camí dels valors i el saber estar junts davant les adversitats.

Gràcies per tornar-nos la fe i la consciencia de país , sé que et trobarem a faltar , a tu i les teves rodes de premsa, les teves paraules, els teus somriures i les teves emprenyament-es perquè ets autentic.

Ens has donat el que somiàvem, després més del que mai haguéssim somiat i encara mes perquè ens han ensenyat a somiar més enllà amb un possible futur meravellós que ni imaginàvem.

Ens has fet feliços, ens has fet més grans, ens has fet millors i ens has donat un futur amb esperança.

I no et dic adéu perquè tornaràs a casa, pertanys al Barça i dins de la tristor de saber que marxes amb queda la il.lusio de que la teva feina continua endavant amb el Tito i que el Barça net, digne i lluitador que tots estimem mantendrà per sempre mes la seva essència.

Mai cap titul haurà sigut tan important com la dignitat que ens han tornat i el lloc privilegiat en el que deixes al Barça a l'historia.

Amb el cinturó ben cordat com ens demanes i el cor humit , fins aviat Pep !!!

El pla infinit de vida



Per què no?  Deixa-la que plori  -va dir Silvana-

Plorar no és dolent, no passa res per plorar -va insistir-

Al principi ploraràs tot el temps

després ploraràs una estona cada dia per les nits segurament.

Després cada vegada que vegis alguna cosa que t'ho recordi

o de cop i volta sense més ni més

però un dia al ficar-te al llit t'adonaràs que no has pensat en ell

que ja no el trobes a faltar

 i tant és si aquest dia triga deu anys en arribar.
 

Carmen Amoraga

"Algo tan semblat a l' amor"

(Finalista del Premio Nadal 2007)

Que alguna vegada ens hagin trencat el cor és inevitable, tant de bo no ho fos i quan passa em de tenir el nostre temps de dol, deixar-nos cicatritzar com les ferides a la pell, poc a poc de dins cap en fora, amb recaigudes inesperades quan un color, una cançó o nomes una paraula ens fa tornar a records que ens fan mal.

A vegades ens pesa tant la vida que ens girem a observar si ha valgut la pena el que deixem enrere sabent que som part del recorregut, que no existeixen cels ni paradisos dissenyats a mida i que sovint ens venç la por a equivocar-nos i la incertesa del desconegut.

Ens queden absències disfressades d'indiferència per amagar el nostre costat mes feble i incomplet, aquell que no pot encaixar en cap buit estrany perquè ens coneixem tant i hem perdut tan que ja nomes volem el temps per viure i assaborir mirades, assajar picades d'ullet, aprendre somriures, forjar il·lusions, inventar paraules, riure sense parar, sentir el món sota els peus i en els peus sense rexistar tenir-hi al món.

I és llavors quan t' adones que tens entre les mans a un món inexplorat, nou, que ens obre les portes de la imaginació, on sempre hi ha la possibilitat que tot canviï i que ens passi allò que desitgem i ens atorgui el plaer de sentir-nos vius.

I ens entreguem avits al sentiment oblidat de fer l'amor sense principi ni fi, sense buscar un sol cim sinó molts repartits entre una pell i l' altra, entre una lluna plena i la següent, perquè el temps és un riu estrany que baixa i puja i en cada moviment ens mulla de desig sense esquerdes, sense rutines, caminant entre els nostres petons cada vegada que ens mirem i embriagats de nosaltres dos ens dona el plaer d' assaborir-nos.

Estimada Montse ...



Saps que des de fa molts anys tenim una relació molt especial, de fet ets amb l' única de la teva família que em parlo, i sé que la meva mare no et deixava de donar-te la pallissa quan em trobava perduda per aquests mons de Déu, que per cert, poques companyes de treball tens eh? per "Alà" poca paritat existeix!!.

Tots els anys vinc a veure't, sóc com la cosina que ve des de lluny, mes cosina que lluny però noia la fe i jo tenim un conflicte des que la Germana Emilià va amargar-me l' infància, però tu ets única per mi i t' estimo, ho saps perquè t'anomeno sovint quan et dic , Montse ostia ara això????

Aquesta carta és perquè t' enrecordis de nosaltres, dels catalans, bé avui dels cules, mira portem un any molt fotut, entre retallades, baixades de sou, PP al govern, ja no reposen "Verano Azul" i per si aixo fos poc a un paparra Portuguès tarat que ens puja els triglicèrids.

Avui necessito, t'imploro, et demano en aquesta setmana tan crucial per a la meva existència, que el Barça guanyi al Madrid i al Chelsea.

No és que no m'importin la resta de coses que li succeeixen a la humanitat, i tant que siiiii, de fet estic bastant preocupada per la reserva d'elefants que havia a Botswana i que la "cuchipandi" del Rey els reenumera a trets, pels ditets d'intel·lecte de Froilan i la neurona despendolada de son pare, per el "desmelene"de la reina i per la pujada de "Pimientos de Padrón" que amb faran mes complicat fer-los rellenos, perque els tinc ja rebotits.

Sóc molt conscient de la situació d' aquest país, del meu Pais Petit, l' altra me la rebufa bastant si no fos perquè entre "la morritos calientes" i el "cara de ciri" estan fent que Catalunya es converteixi amb una colonia Somali, mes que res per lo negres que ens tenen a tots plegats.

Be, de pas sis plau en Duran i Lleida que faci algun curset de retrobament amb si mateix perquè no sabem si va o be, te una crisis important d' identitat aquest xiquet.

Ah!! i la Feria d' Abril de Catalunya no la retallen oi?? aisss aquets vots, ai Montse que per les retallades hi han tisores que s' atontorronen segons a quin lloc i patinent segons d' altres....

Be, jo al que et deia, sis plau aquesta nit, vull un Barça Triunfant com diria en Nuñez, si pot ser que Messi no es faci la migdiada al camp com el partit del dimecres i vingui dormit de casa, sé que no ho fa casi mai, però ostres quin dia va escollir el noiet!!!!

També a poder ser que el Pepe no vingui de "nena del exorcista" o de "leñador asesino", perquè de pianista ja sabem que es passa el partit tocant els collons al contrari, envia-li  una rampa de 100 minuts sisplauet,d' aquelles que et deixen les cames agarrotades i la cara d'ui ui ui , i dic 100  perque segons con vagi la cosa allarguen el partit fins els Nadals si cal.

El neures del Portugues no ens preocupa, quan comencin a perdra s'entregara amb cos i anima a la teva companya de feina Fatima, o al mateix dimoni qui sap i els culers treurem la palanganeta per anar netejant-nos la merda que ens anira enviant mentre es caga amb tot el cagable, per aixo no cal que et preocupis reina, tu a lo teu, i jo et prometo que la setmana vinent anire a veuret amb un Ciri Pasqual i deixaré de menjar xocolate amb ametlles cada vespre durant un mes... valeeeeeeee 6 mesos, parauleta de nena bona.

Estem a les teves mans per tota la merda del voltant, per a sobre la gespa hi son ells, els millors, la nostra insígnia, un sentiment que no te paraules i que ens fa mes grans.

I per tu que ets la Fe del poble Català tot el meu respecte, ho saps oi?.

T' estimo montse

PD- Si pots fer algo amb la renovació d'en Pep t' agrairíem, que no ens cap el cul a la cadira reina!!

Carta a un imbecil de tans

Pilar Rahola

Señor Abdeslam Laarusi, imán de la mezquita Badr de Terrassa, permítame.

Le escribo como mujer libre que le mira a los ojos y le dice,

sin ambages, que usted no es superior a mí, ni a ninguna mujer.

 Ya sé que considera que las mujeres hemos nacido "de una costilla
 torcida", tal como dijo en un sermón reciente, y que debemos aprender
 las "obligaciones", aunque sea a base de golpes. Sin embargo, le diré
 que es usted el que tiene el cerebro torcido, carcomido por una
 ideología fanática que no es piadosa, sino perversa.

Permítame que le diga que son gentes como usted quienes ensucian el
 buen nombre de los dioses, y manchan la bondad de su fe. Ningún dios
 permitiría nunca estos discursos de dominio y de odio, porque sólo los
 seres humanos son capaces de vincular la trascendencia con la maldad.
 Usted debería ser un vocero de bondades, un puente entre la
 espiritualidad y la humanidad. Sin embargo, ha escogido utilizar un
 púlpito sagrado para llenar con ideas de esclavitud el cerebro libre
 de sus fieles. ¡Quién se ha creído que es, para usar a Dios como
 instrumento de ideas diabólicas! Haciéndolo deja de ser un hombre de
 Dios y pasa a ser un simple fanático, más preocupado de dominar la
 tierra que de ganar el cielo. El problema es que, por el camino de su
 fanatismo, arrastra a muchas personas.

Ha dicho también, en otro sermón, que nuestras leyes son contrarias al
 islam. Entonces, ¿por qué no se marcha corriendo de esta tierra
 infiel? ¿Qué hace viviendo en un lugar tan pecaminoso?


Me imagino que sus ideales en la tierra deben ser paraísos de libertad
 como las dictaduras del Golfo o Irán, o la actual Libia, con su bonita
 aplicación de la charia. Nada, estimado imán, haga usted las maletas y
 corra raudo a vivir en esas tierras tan fantásticas, con esas mujeres
 esclavas, y esas prohibiciones terribles, y esas simpáticas
 lapidaciones. Allí seguro que su ideal islámico se cumple. Por el
 camino, abandone las pérfidas ventajas de nuestra sociedad
 democrática, todas esas ayudas, esa libertad de acción y expresión,
 esa sanidad pública, esa escuela gratuita... ¿O es que resulta que
 somos malos, pero no lo es nuestro dinero? Ya debe ser eso, que somos
 malos y además nos considera tontos.

Por otro lado, señor Abdeslam, y en honor a las mujeres musulmanas que
 admiro y respeto, permítame una última cosa. No hay nada más patético
 que un hombre que se cree superior a una mujer. Como utiliza el nombre
 del islam para vender su machismo feudal, le recordaré que hay grandes
 mujeres musulmanas que luchan contra tipos como usted, que creen que
 amar a Dios es amar la libertad y no defender las cadenas. Quizás si
 las leyera, en lugar de esos panfletos radicales, aún entendería algo.
 Entendería, por ejemplo, que el pecado no lo cometen las mujeres
 libres sino los hombres que las quieren esclavas.

Nada más.

Le saludo atentamente desde mi desprecio.

Pilar Rahola
 La Vanguardia. Barcelona.
 24/03/2012

Estic molt d' acord amb aquesta carta de la Rahola, i com ella be diu aquest tipus i d'altres com ell independentment dels ideals i de les religions no representan a ningú.

Personalment jo dono fe perquè he viscut molt anys a Països Àrabs i mai m' he sentit rebutjada ni menyspreada com a dona, al contrari, des de el primer dia la protecció dels meus companys arabs va ser d' agrair i no em va suposa cap impediment per dirigir un grup de homes a la meva feina.

Soc de les que penso que les religions, totes, portades al seu extrems són nocives, cal diferenciar als malalts d'odi dels sans d'esperit, als enemics mortals dels amics lleials, saber com és el limit que ens fa irracionals.

Hitler i Torquemada, Mussolini i el Mufti no ho van saber o no ho van voler saber, i per això ens van deixar com a herència la barbàrie de les seves idees, la desvergonya dels seus actes, i pàgines de la nostra història escrites amb la sang innocent de les seves víctimes.

Jo des de el meu agnosticisme no vull entrar en les creences de ningú, cadascú utilitza la fe com creu, personalment penso que els diners de l' església anirien molt be per paliar una mica la fam de molt països i la deshumanització de moltes consciencies que es mira'n de lluny aquestes imatges on nens moren de malalties i fam, condemnats a no sobreviure molt abans de néixer i no per fer mes o menys Jornades de Joventut.

I m' emprenyo quan escolto que exemple de joventut son els que van a venerar al Papa, quan hi ha joves sanissims que fins i tot en les seves estones lliures col.labora amb ONG, joventut que anat a treballar a camps de refugiats, joventut que esta en grups de suport de la gent gran i que l' anar o no anar a veure al Papa no els condiciona per ser bones persones.

La fe va molt mes enllà que el creure o no creure amb els ídols que ens venen a la terra, la fe es creure amb un mateix i amb el demès, es no quedar-se impassible davant el patiment del demès i humanitzar-se davant els problemes aliens.

Les minories fonamentalistes islàmiques, joevas,cristianes, inclós extremistes hindús també,segueixen ensopegant amb la mateixa pedra, i caminen en direcció al mateix precipici.

El fonamentalisme islàmic amb els seus atacs suïcides no nomes maten innocents de la forma més covarda, sinó que esquitxen amb sang innocent l'honor i la imatge de la seva pròpia religió, quedant el nom d'Al·là associat a tanta barbàrie comesa.

El fonamentalisme jueu, organitzat en sectes religioses i civils, intenten imposar les idees d'un déu venjatiu i exclusiu i d'un Gran Israel bíblic al que es va renunciar en signar-se la partició de Palestina, usant no només el discurs i la propaganda, sinó les armes i l'assassinat dels líders de l'Estat d'Israel menys fanàtics , com aixi va passar Rabin.

Per qui no ho hagi viscut, els drets humans haurien de posar ma a totes les poblacions Palestines, son vejats i humiliats diàriament per part dels soldats Jueus, fins el punt de que els mateixos pares de criatures ens donaven els fills perquè els treguesim d' allà malgrat la possibilitat de no veure'ls mes perquè no hi ha futur, però es massa important el capital Jueu al mon perquè ningú intervingui.

El fonamentalisme cristià, incitant a l'odi cap a les altres religions i recolzant i aplaudint la tortura dels enemics del seu Déu totpoderós, transformant el conflicte en una guerra contra l'Islam, i a l'exèrcit dels Estats Units en Soldats de la Cristiandat (les noves croades).

Ja som grandets per deixar-nos arrossegar per consignes falses repetides fins a la sacietat i per pors manipulades dels que s' autoanomenen veus del més enllà i que la seva unica preocupació es el sexe dels demes perque el seu propi el gestionen com volen.

La solució és enfrontar-nos en aquest tot o res que ells proposen, fer la nostra construint un camí que condueixi a la concòrdia i no al naufragi, que és el que aquesta passant en l'actualitat quan individus de qualsevol ideologia o religió se sotmeten al fanatisme de les seves idees siguin quines siguin.

Qualsevol proposta que coarti la llibertat d' acció i pensament del esser humà , es un altra forma de feixisme.

IMÁN DE TERRASA

 "¡Amonestad a las que temáis que se rebelen, pegadlas!"

ARZOBISPO DE GRANADA

" Si la mujer aborta, el varón puede abusar de ella "

.
ARZOBISPO DE BRUSELAS
“El sida es un acto de justicia”

ARZOBISPO DE LA PRELATURA DE CANCÚN-CHETUMAL

“Hay que perdonar a curas pederastas; no sabían lo que hacían”  

OBISPO DE SAN SEBASTIAN

“Existen males mayores que los que esos pobres de Haití están sufriendo en estos días. Nos lamentamos mucho y ofrecemos nuestra solidaridad, pero deberíamos llorar por nosotros, por nuestra pobre situación espiritual, por nuestro materialismo, que es un mal más grande que el que esos inocentes están sufriendo”.

Fundamentalistas judíos profanan un cementerio cristiano y otro musulmán en Jaffa

Em quedo amb la frase de  Robert Charles Wilson:
Jo no poso la meva ignorància en un altar i li dic Déu.