Doncs si, desmarcar-se del món.

Si sóc jo, amb totes les meves contradiccions i incongruències, i fa temps vaig decidir cuidar el meu micromón, començant per mi mateixa, perquè si no estic bé, sana, i plena d'energia, no puc fer res pels altres.

Aquesta situació aberrant que viu l'actual societat ens ha obert els ulls a uns quants, hi ha d'altres que encara estan dins la voràgine de la por i el patiment a morir vestits com hagués dit la mare.

Fa temps que aplico la lògica a la vida, ens volen entregats i submisos i si no pot ser amb violència explícita i visible, buscaran qualsevol altra manera, i la trobaran sempre perquè la gent no s'atura a pensar, a sortir dels mitjans orquestrats que venen el relat que els hi ha sigut estipulat.

Per salut mental cal fugir de tot allò que ens intoxica, una gran veritat és que el cervell és més del 90% de la salut del cos, vinculant en tot allò que som i en el que ens convertim, no podem viure d'esquena a la vida, ni als sentiments, ni convertir-nos en autòmats del dia a dia quotidià perquè les pors se'ns mengin els somnis i tot el que som.

No soc de deus, ni de confiar a l'univers la meva sort, ni de "namastes", ni de pau i amor, soc de carn i ossos, amb els meus dimonis, les meves nits en calma, i els meus dies emprenyada amb la vida, i de preguntar-li que... encara no en tens prou?, però d'això es tracta, oi?

De deixar-se arrossegar per tot el que ens mou, perquè demà és avui, el minut immediat després d'ara, quan ens bull la sang i la pell, quan plou i no saps si demà farà sol, quan casa teva és el teu temple, i el teu llit un mar de perversions on desfogar-te de tu mateix.

M'ha servit molt aquesta situació atípica que estem vivint, de la intolerància, de qui val la pena i qui no, però sobretot de saber com soc jo, i no, no m'he perdut pel camí com havia pensat alguna que altra vegada, hi soc, però no per tothom, no necessito que m'afalaguin ni que em condemnin, ni reivindicar la meva feminitat, la meva intel·ligència o la meva mala hòstia.

Estic aquí disposada a l'ara, al demà, al quan calgui, tossudament alçada contra tot allò que no em deixa ser lliure, amb la convicció definitiva de no voler canviar a les persones, però amb la certesa també, de què sé qui és qui, de no fer les coses per quedar bé i perquè s'han de fer, si no perquè vull.

Al final, el món està ple de valents plens de ferides, i de covards intactes, però cada ferida explica una història que ha valgut la pena...

Com diu un llibre que m'encanta de Emilio Leiva, "Cuando la vida se puso en serio"

"El que passa i el que podria passar, és l'enigma de qui ha viscut i somiat. I aquí vivim"...

Sense pors ...

 

Com ens ha canviat el concepte de vida oi?

Personalment, és com si m'haguessin donat un toc d'atenció, com quan a casa em feia la remolona i la mare em deia, Marta espavila que és per avui!!.

Acabar les coses que he deixat a mitges, i tot allò que volia fer sempre, fer-ho ara, sense un perquè sí, perquè em ve de gust, sense plans d'un demà passat, d'un som-hi!!, aquí, ara i amb tu, i ja.

I no és per tenir preses, ni perquè s'acabi el món, sinó perquè tinc una acceptació molt clara de què la vida és cíclica, i estem al final d'un període.

Mai ens haguérem pensat que tot seria tan estrany, encara que ho havíem llegit a llibres que semblaven combinacions de distopies imaginades, Ballard, Verne, de prediccions de Malaquies, Nostradamus, o de Peter Turchin més recent, inclòs de polítics visionaris com Kissinger per exemple.

No fa massa he recuperat la lectura de 1984 de George Orwell en 1984 on ja es parla d'una societat manipulada a conveniència dels qui governen.

I és el que està passant, varem començar empassant-nos el que ens deien per la manca d'informació, per por, en una lluita quotidiana amb els dubtes, un cara a cara amb la incertesa, sense abraçades ni petons, tot el que ens humanitzava ens ho van prohibir, per fer-nos més febles.

Dies estranys, ni millors i pitjors, en una roda infinita de seqüències que no deixava de girar per enverinar-nos, i acollonir-nos més i més, sense temps a reaccionar, i a imposar que les pors paralitzen i cal tenir-les lluny dels nostres batecs, necessitem omplir-nos de tot, buidar-nos de pell i reconstruir l'animà.

No donar res per fet ni sentenciar-nos, aprofitar el moment i aprendre d'aquests parèntesis d'egos i vanitats, on som res, i davant les impertinències de la vida, sempre tan capritxosa, posar-nos en peus i abraçar-nos fort contra les seves tempestes...

Percepcions de vida ...

És diferent i additiu començar el dia en un país com Egipte, és deixar-se desbordar per la vida que brolla en cada cantonada, sense pautes, esperes ni temps, omplint els pulmons de mirades, d'alens, de sensacions noves que es deixen portar i atordeixen cadascun dels sentits. 

 És no buscar res i trobar-ho tot, més enllà d'itineraris, mapes, i sorolls, són somriures, aromes, postes de sol i matinades, és el Nil, és el so d'un banjo, són nits de Ramadà i Nadals, és un té amb menta, un Saglab, un Karkade, o una copa de vi.... 

 Senzill oi?, i és que a mesura que ens fem grans, t'adones que l'edat només és un estat d'ànim, que vius, sents, desitgés, i estimes com sempre, que el temps potser passa pels altres, però tu el fas insignificant, com una data com qualsevol altre, perquè el teu jo es queda, i es queda amb la teva essència, amb el que ets, amb el que vols i amb el que et va feliç, no cal buscar paradisos fets a mida, ni cels estelats, la màgia del senzill, d'aquesta birreta de matinada escoltant el Nil, dels llençols mullats de passió i risses, de matinar havent dormit poc, però obrir les finestres i carregar-te de vida, sense necessitat de viure entre ombres, o de maquillar-te la realitat per fer feliç als altres. 

 I no, no és qüestió de pandèmies, és qüestió de prioritzar els sentiments davant la manipulació social i quotidiana que ens vol engolir a tots.

Barcelona...

 

Com trobo a faltar la meva Barcelona, la de les botigues centenàries, les petites llibreries del cas antic, la dels carrerons estrets i humits de flors als balcons, amb tota la diversitat de colors, llenguatges i pells.

Una ciutat amb cor, on la diversitat quotidiana es conjugava amb la monotonia de les responsabilitats, com si el rellotge s'hagués aturat i intentés recuperar el seu ritme natural amb el pas canviat, en un món aliè on tot era possible i no existien les presses i si les ganes de compartir-nos.

Pintors, músics, bohemis, homes estàtues, ciutadans del món posaven una nota de color i cultura a aquesta Barcelona cosmopolita que tan gran li va ara a algunes....

La utopia que el temps no t'atrapava sinó que eres tu qui l'atrapaves, i el convidaves a beure un altre cafè amb tú, mentre observaves passar la vida i els seus canvis de ritme.

Caminar entre carrerons i tornar a la infància, a tardes de compres i suïssos amb la mare, i anys després amb amics, a nits de cabaret a "La Bohemia" o al "Barcelona de nit" fins a veure sortir al sol al Maremàgnum, amb una xocolata amb xurros.

Racons emblemàtics amb vida, on t'oblidaves de l'euríbor, els deutes, les manipulacions polítiques, la teleporqueria, els mòbils, la premsa rosa, la llei de memòria històrica, la Monarquia, la Santa Inquisició, i la mare que els va parir a tots plegats....

Cada dia es fa més complicat situar-se en aquesta Barcelona bruta, buida i estressant, on una analfabeta, s'ha carregat l'essència de la ciutat, donant pas a una modernitat mal entesa que ratlla la grolleria i el mal gust, però que evidentment li ha suposat molts diners.

Però sempre hi ha un racó on no s'han perdut les formes, on el paisatge segueix ple de llibres, petons, música, mirades, abraçades, generositat, senzillesa i món.

Vull tornar a viure la Barcelona de sempre, la d'ànimes bessones fugint de pensaments globalitzats d'occident i gastats amb mentides, fullejar les pàgines d'un llibre, sentir el so d'un banjo del carrer, els aromes d'un bon cafè, mirades de complicitat dels que ens trobem a gust en aquesta Barcelona antiga, de carrers plens, rialles i vida, que fugim de l'oblit i la desmemòria, i contra tot allò que ens vol convertir en éssers buits i solitaris, deshumanitzant-nos cada dia una mica més.

Reme

Hi ha persones que són infinites

i sense saber el que tenen,

ho tenen tot, i et fan millor persona

i encara que no venen embolicades,

són un regal de la vida

atemporal i etern.

NO cal titol, filosofia de vida només

Si alguna cosa té l'edat, és que desapareix aquella necessitat imperiosa de quedar bé amb tothom, és com si es trenquessin tots els miralls i només quedés el "tu" més íntim i real. 

Vivim en un moment estrany, més superficial que autèntic, on per no haver d'entrar en aquesta voràgine de consum, d'egoismes, de rutina, de mentides, has de fugir cada dia de tots els entrebancs sense mirar als costats. 

M'he perdut en algun esglaó, i sóc una inconformista com deia la mare, però tinc clar que cada dia hi ha més gent disposada a no formar part del circ que és aquesta societat, i aquest món que ens han anat modelant a mida, per només convertir-nos en titelles del sistema. 

Des de la meva ignorància en vers a molts temes, científics sobretot, he optat per llegir, llegir, llegir i escoltar i després fer meva la lògica de tots els continguts, i cada vegada som més els que hem obert els ulls i subtilment ens apartem dels guions i estereotips que ens imposen. 

Mireu, a mi em rellisca bastant el que és coherent o el que no és, el que és políticament correcta del que no, un pot equivocar-se cada dia, i dels errors que comet prendre decisions, no cal preocupar-se més temps dels innecessaris per res. 

Cadascun és amo del que té i del que regala, i no hi ha res com lliurar-se amb els ulls tancats, o marxar en direcció contrària del que tens davant i et buida.

La vida, la felicitat, l'alegria, sovint no és un on ni un com, és tan sols un amb qui, encara que a vegades el qui que esculls ets tu, no tothom qui arriba a la teva vida, es queda i no tothom marxa, però hem de saber col·locar a les estanteries de la nostra història tot el viscut com a part de nosaltres deixant anar les cordes, perquè amb els anys vas esborrant els "això mai". 

El món està ple de valents ferits i de covards intactes, però cada ferida explica una història que ha valgut la pena, és la sensació d'estar viu, i encara sort, perquè aquestes alçades de la vida on tot sembla tan irrellevant menys els egos propis, tu poses les normes, però sense oblidar que si vas acompanyat hauràs de saber alternar el timó. 

I possiblement, ens seguirem fent més preguntes que respostes, però l'important és no conformar-se ni romandre apocats en l'apatia i els silencis.

Pensaments

 La vida són seqüències, unes t'agafen despentinada i altres vestides de nit, però no cal ser prudents amb la passió o l'alegria, no hi ha temps...