diumenge

Retalls de temps...

 Des de sempre he passat els estius a París amb la meva àvia, ja he explicat alguna vegada que els meus avis paterns, del Taberno (Almeria), eren refugiats politics, i mai més van voler tornar a España, sempre van estar molt agraïts a la terra que els va acollir.

Primer Carcassona , després Toulouse i al final, un poble que està a 10km de París.
Recordo els meus primers anys, agafàvem un tren a l'estació de França, passàvem la Frontera Española i Francesa, i a Cerbère agafàvem el tren Francès fins a París.
Fèiem nit al tren, uns trens que ens semblàvem tota una aventura, amb departaments per 8 persones, i que a la nit podies tancar perquè no entres cap estrany a les diferents aturades que feia, tot i així, passàvem força estona als passadissos mirant des de les grans finestres l'horitzó, mentre el pare m'explicava sobretot la seva estada al camp de concentració d'Argelers, sense rancúnies, com menjaven dels horts i bevien aigua de mar, amb les corresponents diarrees dia si, dia també.
Trèiem els bocates, l'aigua, el preparat de vi i gasosa dels pares, el termo de cafè i el tub de llet condensada.
Per mi era fascinant, i quan viatjaven amb nosaltres els millors amics dels pares, argentí ell i aragonesa ella, era com sentir-se protagonista de les seves histories, de fins on els havia portat la vida, i tot el que havien passat, sobretot ell, fins arribar a Catalunya.
Les poques vegades que no van venir, doncs ja eren més família que altra cosa, pujava gent, obrien la porta i si estava mig buit, es quedaven allà, amb un "Il est occupé?" i la mare que era l'única que llavors parlava francès els contestava "non, allez-y et bienvenue".
Sempre oferíem el que menjavem, ells feien el mateix amb nosaltres, no sé, eren altres temps, altre concepte de vida, empatia pels altres i sobretot educació.
Els pares explicaven a cada estació la història dels meus avis, Narbona, Limoges, Normandia... tot el que van anar passant fins que es van poder establir definitivament.
I recordo tot allò amb nostàlgia, els preparatius del viatge, però sobretot el fet de poder tornar a veure la meva àvia, les seves batalletes, la seva lluita a Carcassona, el seu català-francès amb el Monsieur cartero, que cada dia li tenia preparat un cafè amb Chicoria, eren temps difícils, fins i tot com malgrat els meus tiets que es van fer una casa espectacular que eren dues comunicades per dins, ella els hi va demanar que a la planta de baix respectessin la seva cuina de carbó per poder cuinar el que ella volgues, i on escoltar tranquil-lament aquella ràdio tan vella, que durant molts anys havia escoltat "ràdio Pirenaica"....
Em queda pendent tornar a París, però m'agradaria fer-ho de la mateixa manera, en avió sí que hi he tornat, així i tot necessito un viatge retrospectiu sentimental, per reviure tot allò que cada any com si fos la peregrinació obligada feia amb els pares, aturar-me a cada estació i perquè no, baixar i conèixer els llocs on havien viscut els meus avis.
I aquesta setmana el meu amic Jordi que fa moltes escapadetes, em va enviar la imatge de les estacions de Portbou i Cerbère, les recordo majestuoses plenes de gent i bullici, ara estan buides, però quan les he vist m'he emocionat perquè encara que ja no siguin cap pas fronterer ple de Gendarmes, Guàrdia Civils, andanes ple de trens, formen part de retrobaments, de persones estimades que ja no hi són, de llargues converses, de coneixements, en definitiva de part de la història dels meus.
PD- Gràcies Jordi per les Imatges, i no només aquestes.



Res, coses meves

L'altre dia vaig tenir un somni estrany, somniava que anava amb el pare a l'enterro de la mare, parlàvem, i ell em deia que estigues tranquil-la, que me'n sortiria.

A la realitat és que el pare va marxar dos anys abans de la mare.

Són d'aquells somnis que et fan donar voltes a les coses, i que com no em passa amb la majoria dels somnis, recordo cada moment i cada paraula, tant és així, que fins i tot li vaig explicar el meu fill.

I he entès el que volia dir.

Igual que amb el pare no he tingut aquesta percepció, amb la mare sempre he tingut la sensació que part de la seva essència seguia a casa, no sé bé com explicar-ho perquè hi ha qui no creu amb aquestes coses, jo sempre he cregut que no marxen del tot, i que estan en una dimensió més enllà donant-nos la llum que necessitem.

Cert que he passat algunes situacions força complicades, i jo soc d'aquelles que sovint em dic que puc amb tot, pugui o no, però per tossudesa millor o pitjor me'n vaig sortint.

Quan algú que estimo marxa, sempre demano que no em manqui la seva llum, i no, no és per misticisme, ni per creences religioses, encara que tinc una relació molt especial amb la Moreneta, legat que em va deixar la mare, soc agnòstica.

Però he deixat de percebre totes aquelles senyals, que reals o producte de les meves ganes, la feien més a prop. 

Ara sé que el somni era una mena de comiat, encara que també sé, que l'essència d'una persona, no mor fins que s' extingeixin totes les vides que va tocar...


Bocinet d'un dia quotidià ...


De vegades la vida et diu "espera", s'atura, i asseu al teu costat, et mostra el veritablement important, creant un caos, trencant les teves regles, les teves formes, les teves normes, la teva veritat.

T'allunya del poc rellevant, per acostar-te al lloc i a les persones que no serveixen per tapar buits, sinó per omplir-los.

Ara està mol de moda la filosofia Zen, el Yin i el Yan, deixar en mans d'aquest presumpte deu que ens regeix, el bé i el mal, i totes aquelles filosofies de manual, que no són més que estereotips de fatxada, del "quiero y no puedo" com diria la meva àvia.

L'altre dia vaig parlar amb un home, un esportista que havia participat amb la seva selecció Italiana, i havíem coincidit moltes vegades a altres llocs, però només ens miràvem, i ens saludàvem per educació.

Estava molt desmillorat, té 52 anys i mentre esperàvem el Bus li vaig preguntar si es trobava malament, em va dir, que si, però no només en aquell moment, que li havien detectat un càncer de pàncrees, i que no s'ho podia creure, perquè ell com a exesportista feia la vida molt sana.

Després de parlar una estona, li vaig dir que no s'espantés, que fes cas al metge; no obstant això, que no descartes cap altra tipus d'alternativa, vàrem estar parlant molta estona, de fet fins i tot vàrem anar a prendre un cafè per continuar xerrant.

Al cap d'un parell de dies ens vàrem tornar a veure, i li vaig donar una bosseta d'Artemisa Ànnua, una de les plantes de les quals li vaig parlar, com dels col·loidals, etc, molt agraït em va preguntar, perquè et preocupes tant per mi?, tens algun familiar en la mateixa situació?
No que va, li vaig contestar, però si veig que puc fer alguna cosa per algú que ho està passant malament, perquè no?

Ens hem anat veient sovint, i una de les darreres vegades va venir amb la seva dona, de fet quan ens veiem al Bus abans de començar a xerrar, a vegades anava amb ella, és un encant de dona, culta, elegant, moderna, però molt sobrepassada amb la malaltia del seu marit, perquè ella treballa i a vegades pensa que no arriba a tot..

Ni que dir, que hem congeniat molt bé, que pot comptar amb mi pel que vulgui, que l'important és saber gestionar bé les emocions sense recórrer a cap mena de fàrmac, perquè llavors no hi ha marxa enrere.

I aquest post va perquè en la societat en la qual vivim semblem màquines, autòmats on els sentiments dels altres no ens importen, enamorats de nosaltres mateixos i amb un ego que forada el cel.

Doncs no, estem fets de carn i ossos, de pell, d'emocions, de sentiments, de sexe, de vida...
I si continuem amb aquesta vanitat i mala hòstia que hi ha avui en dia en aquesta societat, on no hem après res i tot és superficial, sense aprofundir en els altres. Podem decidir com viure, si amb por, amb resignació, o mirant-la als ulls amb valentia, i no obrint el paraigua abans que plogui....

Avui també.

No soc de dates especialment rellevants, sóc de dates sentides, estimades, de moments que es poden dibuixar a la pell, perquè allà els mantinc vius. Moments addictius, on  el rellotge només és un objecte capritxós, i la vida un parèntesi diví...





Converses

 L'altre dia en un sopar entre amics va sortir el tema de la relació amb els ex, uns ensanyats amb ells mateixos, altres encara dolguts, i els que com jo pensen que cada relació és diferent, com també són diferents els adeus i això incideix molt en els després, encara que el temps tot ho suavitza i recol·loca.


Mai he mirat enrere per res, sí que durant un temps vaig estar dolguda, però al final com li vaig dir a una amiga que ho està passant fatal ara mateix, qui vulgui estar amb tu, ho estarà malgrat tot i per damunt de tot, quan no s'ha quedat al teu costat és perquè la resta de la seva vida té més pes que tot el que tenia amb tu, acceptar-ho i mirar-ho tot des d'una perspectiva d'indiferència, és essencial per fer net.

Comento que sovint parlo amb amics meus d'Egipte, i hi ha un que en el seu moment va ser un rotllet de dos o tres mesos, tampoc ho recordo massa, millor dit no recordava res de cap situació en concret, fins que ell en va anar explicant situacions que vàrem viure junts, per mi només va ser sexe, sortia d'una separació de quatre anys i m'importava tot més aviat res, tenia una mica més de vint anys i moltes ganes de tocar els pebrots, encara que no ets massa conscient que certes actituds no serveixen per res més que per fer-se mal un mateix, però allà anava jo, empoderada i disposada a menjar-me el món caigues qui caigues, no sé ben bé perquè, suposo que per demostrar-li a l'altra de què era capaç jo sense ell, pobra il·lusa, oi?.

Parlem de tot, recordem moments, ens enfotem de tot el que vàrem viure, de les preses, de la situació i de com dues persones que van compartir sexe, perquè jo mai vaig involucrar els sentiments, ara seria incapaç de no fer-ho, ara comparteixen passats, presents, i la vida de tots dos per separat, ell amb la seva dona i els seus dos fills i jo la meva independència personal i sense ganes de lligams.

Li volia fer entendre a la meva amiga que no calen pantomimes a les xarxes socials, qui et vulgui trobar, et buscarà, afortunadament hi ha vida més enllà, i la majoria exhibeixen un món fet a mida, on és la utopia de la seva realitat.

No cal exhibir-se ni provocar en públic, les nostres perversions són nostres i de la nostra parella, tampoc necessita l'acceptació de ningú ni en el físic, ni en l'emocional ni en l'intel·lectual, els lligams de la vida són tan immensos que surten d'un cos i d'un llit, només cal prendre distancia i estimar-se una mica més ella mateixa.

Però no us penseu, per arribar aquesta pau interior i emocional actual, he tingut moltes baralles internes, molta lluita d'egos personals, que un a un han anat circulant per les meves venes, moltes preguntes sense resposta que al final vaig deixar en l'oblit selectiu de la memòria, perquè sí que tenia les respostes, però no m'agradaven.

En aquest moment on la deshumanització i desnaturalització de l'ésser humà, del poder de la por, de l'alegria de viure ens la volen robar, i intenten que deixem de relacionar-nos amb l'entorn i entre nosaltres, no oblidem la necessitat de moments, de raconets on perdre el món de vista, espais de solitud i reflexió com a respir de tanta merda, sense queixa ni ràbia, sense victimisme, apel·lant el dret a viure de manera intel·ligent fora de tots els estereotips convencionals i socials que ens volen vendre per la "la nostra salvació", i que si ens deixem anar, poden arribar a ser la nostra condemna.




Coses del cole...

 Normal que a la mare li diguessin quan jo tenia 5 anys que estava tocada del bolet, m'avorria solemnement a les classes, no m'importava res, ni les mates, ni la plàstica, ni la geografia, a mi només m'agradava escriure, fins i tot a les parets cosa que em va costar un nombre incomptable de càstigs i fregalls per netejar-ho.

Ningú sabia treure el millor de mi, jo només volia reflectir emocions, sentiments, vomitar el cor i deixar-me anar tota nua i sense filtres en un bocí de paper.

Els pares també escrivien, el pare llargues cartes als meus avis exiliats a França, recordo com embovada observava els seus ulls plorosos i la seva lletra,, per mi era perfecta, i que dir de la mare, professora, llargues cartes a les amigues de la infància que sempre em llegia i explicava, si havia fet la pàgina de cal·ligrafia sense rexistar que em posava cada dia i oju, que no hi hagués "borrons" com deia jo, o em tocava repetir-la.

Sempre he escrit, no sé ben bé com anomenar-ho, si diari, o "retalls de pell",com vaig decidir fer-ho quan vaig marxar a Egipte, ho volia retenir tot, no perdrem res, i vaig fer bé, perquè després la vida m'ha ensenyat que l'ésser humà té la memòria molt selectiva afortunadament, i sempre ens quedem amb el millor del viscut, amb la tendresa del moment, la mirada, aquelles paraules dites a temps o a destemps, que qui sap ho podríem haver canviat tot i que a vegades no hem sabut pronunciar o llegir entre línies.

I la setmana passada em vaig trobar casualment a Don Gonzalo, el professor de literatura que vaig tenir després que m'expulsessin de les monges a 8è d'EGB, a una conferencia al Museu Egipci de Barcelona, llavors era un noi de 30 i pocs, i han passat un munt d'anys, però ha canviat poc, em sonava la cara i li vaig preguntar si era ell, i si, amb un enorme somriure ens vàrem abraçar, i ens vàrem posar al dia.

Vàrem recordar com la mare va anar a demanar plaça aquell col·legit perquè pogués acabar l' EGB, els informes de les monges, i la poca confiança en mi de tots plegats.

Ell li va donar la mà i em va estendre a mi tot el seu suport i confiança en mi mateixa, devastat per totes les paraules que va dir de mi aquella monja.

I si, vaig poder escriure, exterioritzar, compartir, i guanyar el premi de Catalunya de Redacció que feia cada any Coca-Cola, era un premi més que per mi pels pares, per tot el que els havia fet patir.

Per mí va ser ser sentir-me lliure sense necessitat d'atacar o defensar-me, de passar els filtres que em van imposar per considerar-me valida, anar cada dia a missa de 8 del matí a l'escola, era un d'ells....

Al final, ben mirat no necessitem més catecismes que la nostra consciència. 



Conceptes ...

Ahir parlava amb un amic de tota la vida, d'aquells que es coincideix de tant en tant, un anti sistema, lligat al sistema, encara que no ho vulgui reconèixer i qüestionava, el tema Covid, vacunes, etc, i em preguntava per què la gent menteix per quedar bé quan en el fons han passat pel haro com la majoria.

Doncs no ho sé vaig contestar, i si ho dius per mi, tens un problema i jo un altre, per estar en el lloc equivocat, ara i aquí.

Jo no estic vacunada, però soc summament respectuosa amb les decisions dels altres, encara que no sempre estic d'acord, és més, amb aquest tema de les vacunes fins i tot he tret ferro a gent que s'ha vacunat i de sobte li han entrat els dubtes i les pors perquè el seu cos ha donat senyals.

Quina avantatja em dona alimentar patiments quan ja ho han fet? i per ser sincers, la meva opinió no és cap decret llei, soc jo i el que penso sense cap mena d'intenció d'extrapolar-ho als altres.

Però els anys et fan més savi, i clar que et deixes continuar sorprenent perquè la vida també va d'això, i mantenint les ganes, el desig i la il·lusió, però t'allunyes dels qui et deixen amb les mans obertes, perquè la confiança és el dogma de tota amistat.

I m'adono que he fet bé en moltes situacions de deixar anar aire, en prendre distància, la vida és una casualitat plena d'intencions, i ni per amistat, bategar entre dubtes i paraules buides entra en el meus plans..