Allò que en diem, conclusions?

Des de molt petita sempre he tingut al cap la idea que soc adoptada, primer era buscar els papers de l'adopció a casa, als armaris de la mare i quan m'enxampava em deia si estava ximple, però la veritat és que em portava massa anys amb els meus germans, i després no entenia massa per què aquella senyora que era molt més gran que les mares de les meves companyes de classe, m'havia tocat a mi, tirania de la inconsciència i la ignorància ho anomeno jo ara, per arribar aquelles conclusions tan bèsties.

Més tard, amb els anys, em preguntava que poc i res tenia jo amb els altres dos fills dels meus pares, només m'ha faltat que en xerrades amb algú molt proper em digues, "és que no tens res a veure amb ells, en res ni físic ni mentalment, sou nit i dia", i la meva ex cunyada, però eternament germana, em digui el mateix.

L'edat no té res a veure amb entendre's o no amb una persona, sempre poso el mateix exemple, la Reme, la meva companya de pis al Cairo, amiga, germana i tots els qualificatius emotius i de sentiments que se'l poguí donar a una persona. 

Ens portàvem 25 anys, i per mi sempre va ser un puntal imprescindible, amb les nostres estones d'emprenyamentes i discrepàncies, clar està, però amb tot per compartir, tant és així, que d'ençà que va marxar, una part de mi es va quedar buida, perquè la veritable amistat és un codi infinit que es porta a la pell.

Ara, amb els anys, les circumstàncies i tot el que ha anat passat, encara ho tinc més clar, els vincles de sang només serveixen si van lligats al cor, als sentiments, si no, només són un apunt en un llibre sense valia moral.

No cal rebolcar-se en preguntes, en dolor, en passats, en tots aquells interrogants que a vegades la vida et posa davant perquè et qüestionés el sentit de tot plegat, la vida és molt més senzilla que tot això, i et torna el que li dones, sense cap presa, és condescendent, irònica, fins i tot pot semblar freda, però no, és la que destapa la foscor, les mentides i ho col·loca tot al seu lloc, quan decidim allunyar-nos i romandre en la indiferència per ser nosaltres el que movem els fils de la nostra existència,

El meu bocinet de món

 Casa meva no és massa gran, de fet és petita comparada amb algunes cases i pisos que vaig viure a Egipte, i pel tipus de construccions que es fan avui en dia, però sempre m'he fet el meu foradet.

Un raconet ple de detalls de la meva vida, on escriure, escoltar música, trobar-me, rellegir cartes, tornar a percebre aromes, repassar pells i moments, i tornar-los a viure, atemporal i inviolable.

Un lloc fet a mida, imperible al temps, a les situacions, al meu estat d'ànim, quan vull carregar piles, desfer-me de superficialitats i aprofundir en mi mateixa.

On desconnectar, on fugir cada cop més de la voràgine quotidiana, perquè cada vegada encaixo menys, però qui vol encaixar en aquesta mena de societat plena de vanitats, d'egos, de submissió i de mentides?

Ahir al matí, em va trucar un bon amic meu des de Luxor, tenia un parell de grups allà, temps lliure i ven petar una d'aquestes xerrades que tenim molt sovint. És irremeiable retornat al passat, de fet, vàrem compartir moltes coses junts i ara ens queda una fantàstica amistat que hem sabut recuperar i reconduir amb el temps,

I parlàvem de les relacions humanes, dels moments viscuts i del poc conscient que érem llavors de tot el que teníem, era quotidià veure sortir el sol a Gizeh o en una faluca al Nil, anar a ballar, al teatre i sopar a les quatre del matí, també és cert, que si alguna cosa no existeix Egipte, és el concepte temps.

És un altra perspectiva del concepte vida, sense complicar-se-la massa, és l'aquí i l'ara del moment, de l'instant, del que et mou per dins sense necessitat d'esperar, i potser per aquesta percepció del moment i dels sentiments que vaig aprendre, és molt xocant com a les societats mal anomenades desenvolupades, ens perdem entre els laberints de l'establert, i del políticament correcte, sense aturar-nos a pensar que cada vegada ens queda menys temps.

Com costa la vida..., ho sé, però és més fàcil quan et deixes portar pel que ets, quan prescindeixes d'estereotips, quan el teu jo interior et governa, i et deixa desfer sencera, donar-te tal com ets, quan es desmoronen un a un els idols de fang en els que vam creure un dia, i ens adonem que la força més poderosa que tenim, som nosaltres mateixos.

No pretenc donar cap lliçó de res, és el meu pensament, però no cal ser massa intel·ligent per adonar-se que com a societat hem enviat aquest món a la merda entre uns i altres, ens han enganyat per no aplicar el nostre criteri, i encara som a temps de deixar que s'enfonsin sols, perquè al final, crec més amb la justícia divina de Karma, que amb la justícia terrenal...

 

Sempre Horus...

 Si, una pijada ho sé, però, però, m'encanta 😊

I parlant de records atemporals...

 Nits d'Hotel Ramada (El Cairo)

Perles intimissimes ...

 

El món dels sentiments no és complicat són les persones les que el fem complicat.

L'honestedat, la sinceritat i sobretot la lleialtat no és un valor a l'alça, no quan passat el moment hem obert la porta a nous sentiments.

Però em quedo amb el millor, perquè mentre va durar, he estat jo sencera posada al seu nom, i em sorprèn qui no sap estar a l'altura d'un record, i li resulta fàcil esborrar petjades de carinyo, només perquè diuen que ho ha de fer.

I no, no es tracta d'amor, i a més sense rancúnies, res embrutarà el que vaig viure, i ningú em farà esborrar el que és meu, és tracte de respecte pel compartit, potser perquè en el fons, el compartit era tot meu, amb mi mateixa, i malauradament, la meva intuïció sempre ha estat una molt bona companya de vida.

Retalls de temps...

 Des de sempre he passat els estius a París amb la meva àvia, ja he explicat alguna vegada que els meus avis paterns, del Taberno (Almeria), eren refugiats politics, i mai més van voler tornar a España, sempre van estar molt agraïts a la terra que els va acollir.

Primer Carcassona , després Toulouse i al final, un poble que està a 10km de París.

Recordo els meus primers anys, agafàvem un tren a l'estació de França, passàvem la Frontera Española i Francesa, i a Cerbère agafàvem el tren Francès fins a París.

Fèiem nit al tren, uns trens que ens semblàvem tota una aventura, amb departaments per 8 persones, i que a la nit podies tancar perquè no entres cap estrany a les diferents aturades que feia, tot i així, passàvem força estona als passadissos mirant des de les grans finestres l'horitzó, mentre el pare m'explicava sobretot la seva estada al camp de concentració d'Argelers, sense rancúnies, com menjaven dels horts i bevien aigua de mar, amb les corresponents diarrees dia si, dia també.

Trèiem els bocates, l'aigua, el preparat de vi i gasosa dels pares, el termo de cafè i el tub de llet condensada.

Per mi era fascinant, i quan viatjaven amb nosaltres els millors amics dels pares, argentí ell i aragonesa ella, era com sentir-se protagonista de les seves histories, de fins on els havia portat la vida, i tot el que havien passat, sobretot ell, fins arribar a Catalunya.

Les poques vegades que no van venir, doncs ja eren més família que altra cosa, pujava gent, obrien la porta i si estava mig buit, es quedaven allà, amb un "Il est occupé?" i la mare que era l'única que llavors parlava francès els contestava "non, allez-y et bienvenue".

Sempre oferíem el que menjavem, ells feien el mateix amb nosaltres, no sé, eren altres temps, altre concepte de vida, empatia pels altres i sobretot educació.

Els pares explicaven a cada estació la història dels meus avis, Narbona, Limoges, Normandia... tot el que van anar passant fins que es van poder establir definitivament.

I recordo tot allò amb nostàlgia, els preparatius del viatge, però sobretot el fet de poder tornar a veure la meva àvia, les seves batalletes, la seva lluita a Carcassona, el seu català-francès amb el Monsieur cartero, que cada dia li tenia preparat un cafè amb Chicoria, eren temps difícils, fins i tot com malgrat els meus tiets que es van fer una casa espectacular que eren dues comunicades per dins, ella els hi va demanar que a la planta de baix respectessin la seva cuina de carbó per poder cuinar el que ella volgues, i on escoltar tranquil-lament aquella ràdio tan vella, que durant molts anys havia escoltat "ràdio Pirenaica"....

Em queda pendent tornar a París, però m'agradaria fer-ho de la mateixa manera, en avió sí que hi he tornat, així i tot necessito un viatge retrospectiu sentimental, per reviure tot allò que cada any com si fos la peregrinació obligada feia amb els pares, aturar-me a cada estació i perquè no, baixar i conèixer els llocs on havien viscut els meus avis.

I aquesta setmana el meu amic Jordi que fa moltes escapadetes, em va enviar la imatge de les estacions de Portbou i Cerbère, les recordo majestuoses plenes de gent i bullici, ara estan buides, però quan les he vist m'he emocionat perquè encara que ja no siguin cap pas fronterer ple de Gendarmes, Guàrdia Civils, andanes ple de trens, formen part de retrobaments, de persones estimades que ja no hi són, de llargues converses, de coneixements, en definitiva de part de la història dels meus.

PD- Gràcies Jordi per les Imatges, i no només aquestes.

Res, coses meves

L'altre dia vaig tenir un somni estrany, somniava que anava amb el pare a l'enterro de la mare, parlàvem, i ell em deia que estigues tranquil-la, que me'n sortiria.

A la realitat és que el pare va marxar dos anys abans de la mare.

Són d'aquells somnis que et fan donar voltes a les coses, i que com no em passa amb la majoria dels somnis, recordo cada moment i cada paraula, tant és així, que fins i tot li vaig explicar el meu fill.

I he entès el que volia dir.

Igual que amb el pare no he tingut aquesta percepció, amb la mare sempre he tingut la sensació que part de la seva essència seguia a casa, no sé bé com explicar-ho perquè hi ha qui no creu amb aquestes coses, jo sempre he cregut que no marxen del tot, i que estan en una dimensió més enllà donant-nos la llum que necessitem.

Cert que he passat algunes situacions força complicades, i jo soc d'aquelles que sovint em dic que puc amb tot, pugui o no, però per tossudesa millor o pitjor me'n vaig sortint.

Quan algú que estimo marxa, sempre demano que no em manqui la seva llum, i no, no és per misticisme, ni per creences religioses, encara que tinc una relació molt especial amb la Moreneta, legat que em va deixar la mare, soc agnòstica.

Però he deixat de percebre totes aquelles senyals, que reals o producte de les meves ganes, la feien més a prop. 

Ara sé que el somni era una mena de comiat, encara que també sé, que l'essència d'una persona, no mor fins que s' extingeixin totes les vides que va tocar...