Una de tantes converses

Aquest matí parlava amb un dels meus amics a El Cairo i una vegada mes penso en el curiós que resulta la nostra amistat que malgrat la distància i els anys (quasi 30)  segueix sent com una espècie de fil invisible on una trucada mai és inoportuna i aquests dies que Catalunya viu un moment impredictible, estan tan pendents com nosaltres de l' actualitat.

L' explico la situació d'una manera tranquil·la, sense pors ni angoixes, de com estem vivint aquest període que pot anar del mal al pitjor, o resoldre's per sempre, però la meva forma de ser no és delectar-me en les pors, les penes o les dubtes, vaig passant pagina segons arriba la situació i mai penso el pitjor de res perquè seria un sense viure.

M' enviat una imatge del Desert Blanc, (no és aquesta doncs ell no vol sortir) on ell ha passat la setmana amb un grup, i he tornar a descobrir emocions sense necessitat de posar nom, a delectar-me en moments que m' han embargat sencera sense airejar llençols o obrir finestres perquè és l'ànima la que tinc estesa sobre el llit, en una implicació rotunda d'emocions plenes, paradisos emocionals on els sentiments sempre pernocten per quedar-se.

I hem parlat de nosaltres, d' un amic en comú que va morir la setmana passada tant jove com nosaltres, dels nostres pares que ja no hi son, dels nostres fills que ja han volat, de la vida que com a procés total no existeix perquè els projectes son substituïts pel dia a dia i els seus vertiginosos canvis arriben sense el més mínim indici i marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència, la vida ja no és una carrera de fons, sinó una seqüència de moltes situacions.

Hem parlat d' amor també, tots dos divorciats, i fent conya per que quan compartiem pis a El Cairo  no havia qui l' aguantes i ara que som mes grans anem a pitjor li he dit, pero era una forma de que sortis una mica del pou de confusió, pel que passem tots quan decidim començar de nou.

I m' explicava que té la sensació de que l' amor es substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es difama, el treball va i ve o no torna, l'alegria es dosifica, i el futur és aquesta expectativa que mai arriba, sense un fonament que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè quan comenci el nou dia se les emportarà.

I que contestar-li?, doncs que aixì sembla però que la realitat és un altra i que hi han altres mons paral·lels al nostre, on l' amor és realment amor, la feina és la que omple, el futur es incert però si el camines agafat de la ma la pujada no es fa tant complicada i que no és conformi amb menys perquè sempre trobarà gent  privilegiada que s' atreveixen a deixar-se travessar sencers, desinhibint l'ànima sense pors perquè el món passi el que passi sempre serà nostre.

I ben pensat no he dit res que no sigui veritat, la societat és la que és però que bonica, desinhibida i dolça es torna la vida en les mans adequades...

Despullada...

Si, aquesta és la paraula amb la que m' he sentit aquests darrers dies, despullada i com si em faltes l' altra mitat de mi, del meu passat.

La setmana passada em van atracar, ja no només és el susto, el sentir-te desprotegida és tot allò que no suposarà res per qui ho hagi llençat i que per mi eren les restes d' un tot i que mai podré tornar a tenir.

El diners encara que important, només son diners , la targeta s' anul.la, el DNI es torna a fer, encara que suposi temps i maldecaps, pero fotos petites dels pares dedicades per darrera des de que vaig marxar de casa, les notes plenes de sentiments d' una Rosa de Sant Jordi, d' un dia d' aniversari, tot allò que forma part d' una vida.

I m' indigna pensar que part dels meus moments, els bocins de vida, de tot el que sóc han acabat a una paperera o perduts a l' oblit.

Meroe ...

Vaig descobrir aquestes Piràmides fa anys quan vaig fer la ruta del Nil Blau que comença a Etiòpia, per alguns son les piràmides oblidades en un semidesèrtic paisatge de Sudan, on el riu Nil discorre entre illes, s'alça la necròpoli de Meroe i les seves famoses piràmides, que van començar a ser excavades pels arqueòlegs a principis del segle XX.

Meravelles arquitectòniques erigides en el continent africà, la cultura Kush o la més coneguda, la Nubia, que s'estenia des d'Aswan, al sud d'Egipte, fins al Khartum, a Sudan, al llarg del Nil, només a la illa de Meroe, l'antiga capital d'aquesta civilització que va conviure amb egipcis i romans, s'han compatibilitzat prop de mig centenar d'aquestes construccions.

Pero tota història té la seva part fosca, i seria molt llarg d' explicar la codicia de Ferlini, un metge italià esdevingut en explorador i arqueòleg, que va contractar a nombrosos treballadors locals i els va ordenar demolir les piràmides de menor grandària. Després va destruir la part superior de la piràmide mes gran on tot el que va trobar s' ho va emportar en camells i va fugir en direcció a Berber, on va embarcar en el Nil. Una trista història de cobdícia humana que ha minvat significament el patrimoni històric, arqueològic i artístic de Meroe.

Pero a mi no m' agrada embrutar la historia o la memòria de tot el que m' estimo, i Meroe, Sudán, o Egipte no és un destí, de fet cap lloc on anem mai serà un destí, si sabem omplir l' anima d' aromes, de sabors, de pols, vent, sorra...deserts que atordeix els sentits i evoquen moments d'una història que malgrat els anys em segueix esgarrifant la pell.

I m' enamoro tant de carrers replets de gent, d'aparadors vestits amb colors extravagants com d' horitzons de sorra i dunes que rellisquen entre els meus peus i m' emboliquen en els tons ocres d' una matinada.

I recordo les piràmides de Meroe molt més petites però igual d'impressionant com les de Gizeh, inclinades de forma més pronunciada que les egípcies sense superar cap d' elles els vint metres d'ample a la seva base, per la qual cosa, des de la distància, semblen sepultades sota els plecs de les dunes de tons vermellosos conformant una de les vistes més espectaculars de Sudan.

Una ciutat recordada per ser un dels punts de referència utilitzats per Eratòstenes per calcular el diàmetre del nostre planeta i per les set dones que van governar les seves terres sota el nom de Kandake, esmentades en el Nou Testament de la Bíblia com Candace, la reina dels etíops.

Haig de tornar-hi ....

Seran el que fem d' ells ...

Sovint em pregunto si els pares no som culpables de certs comportaments dels nostres fills, de la permissibilitat amb la qual els estem criant.

Fa un parell de setmanes va ser la reunió de primer de batxiller del meu fill en l'institut, és la reunió de principi de curs que es fa amb el director i després amb la tutora i tots els pares alhora, després ja es realitzen individualment.

Des d' primer d''ESO tenen una professora de matemàtiques molt dura, que els estreny, de l'antiga escola, on no nomes es limita a ensenyar el que els ve en el llibre sinó que sempre va més enllà, quan el meu fill en aquella època em va comentar tot emprenyat el complicat que era la matèria per l'insistent que era la professora li vaig dir que era el millor que li podia passar i que no es queixés que amb el temps l'agrairia.

Doncs bé aquesta setmana passada, hi ha alumnes que han passat de la privada en l'ESO a la concertada de batxiller i les queixes de les mares d'aquests alumnes eren descomunals contra la professora de mates la qual els havia suspès a la meitat d'ells per no estar a l'altura, es deia a la tutora que demanés a la professora que baixés el nivell.

I  allà és on jo i tres pares més, tres!!!  de 32 ens plantem i vam dir que ni parlar-ne, baixa el nivell, estem bojos o que?

M'agrada aquesta professora, m'agrada que els estrenyi, m'agrada que sigui damunt de l'alumne, m'agrada que quan l'hem necessitat hi sigui en persona, telefònicament o per mail es pugui comptar amb ella, es preocupi per cadascun d'ells i ens orienti als pares, però això actualment està en decadència per a alguns pares que nomes busquen la comoditat dels seus fills i que no els donin massa treball a l'hora de plantejar-se un futur o de no complicar-los el present.

Que voleu que us digui, la selectivitat és la mitjana entre 1º i 2º de batxiller , mes la nota de l'examen, el meu fill en la preevaluacio de primer te un 9,8,  li costa, clar que li costa, hores d'estudi a la tarda i a la matinada però aquí estem, i jo al seu costat sense compadir-li, però donant suport en el què necessiti i fent-li entendre que la vida et retorna el que li dónes, que res és fàcil i que ara està construint-se els fonaments per demà i que si té la sort de comptar amb una professora que s'ha bolcat tant en ells que ho aprofiti perquè les lamentacions nomes serveixen per perdre el temps.

Una obligació moral ...

He recordat als meus avis que van haver d'emigrar a França i mai van tornar, al meu pare que amb 14 anys va estar retingut al camp de concentració d' Argelers i a tants i tants que van lluitar per la llibertat i els drets.

Jo no que no entenc de política i que ser catalana és un sentiment que va més enllà d'un mapa de geografia o d'una situació de naixement, repasso d'un a un els moments aquells en els quals la meva mare emocionada m'explicava el dolent que va ser la postguerra, com part de la seva família van quedar en el "altre bàndol" d'aquesta Espanya fosca i casposa on ens van ensenyar a odiar-nos.

I els meus avis paterns, andalusos ells, emigrants a Catalunya, van aprendre a parlar català en la França que els va acollir, en el Perpinyà que es va ser construint amb els trossos que a cadascun de nosaltres se'ns anaven marxant.

I quan anys després camí a França per veure el avis, en creuar la frontera de Portbou per canviar de tren passàvem per Argelers el meu pare m'explicava les nits de lluna plena amagats a les platges, bevent aigua del mar i recollint el que bonament podien dels camps que hi havia per menjar, una Espanya negra de misèria, gana i abandó.


Per tot això i molt mes perquè cadascú de nosaltres té la seva pròpia història de melancolia, els hi devem a tots ells i a tots els que ens vénen darrere, dignitat.

L' educació com a principi ...



No és el mateix educar que instruir, recordo que a BUP teníem una assignatura anomenada Ètica que res tenia a veure amb la religió però que tocava temes de condició social i humana que ens preocupaven a tots.

Era una època complicada i la nostra una edat difícil, els de la meva generació érem uns idealistes, precursors de vagues que ens portaven a tallar en aquells diez la A-7 per reivindicar els drets dels treballadors, dels estudiants i tot el que vulnerés la llibertat de les persones.

Va ser la meva època hippy,de faldilles llargues, de "macutos" destenyits dibuixats amb el símbol de la Pau i l'amor lliure, la dels porros en els passadissos de les aules i les de les "campanes" a ultima hora de la nit dels que com jo acudíem a classes del nocturn perquè treballàvem de dia.

En aquella època com a totes les altres  sempre hi ha hagut el mateix als carrers, però ens educaven fent pinya pares i profesors, cada edat té el seu, però amb el diàleg com a major exponent d'una educació que havia de ser ben entesa per part de tots.

Portem un temps en aquest país discutint d'educació, segons quina autonomia és un problema o un altre, si més classes de llengua castellana, de religió , d'història d'Espanya...etc

Però i l'educació en l'ampli sentit de la paraula?
I l'ètica?

On estan els fonaments que ajuden als nostres fills a convertir-se en bones persones?, a racionalitzar i a convertir les intransigències en diàlegs buscant opcions en comú .

El respecte als grans i les bones maneres, on queden quan estem farts d'escoltar paraules dèspotes de menors cap als seus progenitors o cap als seus amics que espanten,com no espanten menys les dels seus progenitors cap als seus fills, amb una falta de respecte considerable per les dues parts.

Jo no entenc de codis del menor, entenc de formes i del que es deu o no fer davant la indisciplina dels nostres fills, la manera amb les quals poder tractar les seves diferents etapes .

D'una banda els professors de la Facultat es queixen que cada vegada els alumnes arriben a les seves aules amb pitjor nivell d'estudis.

Els professors de secundària fan la mateixa queixa per referir-se als extralimitats i violents adolescents que arriben a l'ESO.

Els mestres de primària es queixen dels nivells dels alumnes que arriben de l'Educació Infantil... i els d'infantil de l'excés de manyagues i consentiments als petits.

Són problemes que han existit sempre, però la societat ha canviat i el fonamental és que ara els uns i els altres fem front comú,que l'educació sigui alguna cosa bidireccional, el professor instrueixi a l'alumne i alhora aprengui d'ell escoltant-li,solament es tracta de dedicació i temps.

El carrer pot ser un mestre terrible sense una bona estructura ben assentada, sense una estabilitat familiar correcta o sense una disciplina per part de tots, pot conduir als nostres menors a llocs dels quals els serà difícil tornar, compartir aquests objectius entre tots i assumir el rol que a cadascun li correspon.

No valen xantatges emocionals, (que n'hi ha) com tampoc serveix etiquetar als fills de famílies monoparentals com a conflictius, en l'educació cal fer un front comú tots, independentment de la condició familiar perquè estem educant als ciutadans del futur i ensenyar-los a afrontar la vida és tan valuós com que treguin un màster en astrofísica.

En algun lloc es defineix a la cultura com la manera en què les persones aprenen a organitzar el seu comportament i el seu pensament en relació amb l'entorn físic en què habiten.

I no és més que això, d'aquí la precisa frase que "viatjar és cultura" perquè pel camí et vas trobant situacions en les quals has d'anar aprenent com passejar per aquests mons sense el suport de cap manual d'instruccions.

S'educa més que abans però no sé si en l'adreça correcta, és un cercle viciós, la vida puja, els pares treballen més hores i el nen esta sol mes temps.

La poca estona que estan amb els fills els satisfan de capritxos i són molt permissius sense corregir els defectes o les males actituds, i sense inculcar-los que tot té les seves conseqüències, amb la qual cosa s'arriba a adolescent sense valors, sense apreciar el veritable sentit de les coses i tenint  responsabilitat en tot allò que els interessa pero poc mes.

Recordo quan em vaig separar, el pare del meu fill l'omplia de regals, un dia el vaig castigar no recordo per quina raó i el vaig enviar a dormir sense veure els seus dibuixos preferits en la tele.

Es va posar dret davant meu i desafiant-me em va dir que s'anava a viure amb el seu pare perquè ell l'hi deixava fer tot,i no era la primera vegada que m'amenaçava amb allò, li vaig dir que d'acord, li vaig preparar la maleta i la hi vaig posar a la porta...


Ni que dir l'angoixa que em va entrar perquè jo sóc tossuda però aquest fill meu esta fet a la meva imatge i semblança, així que vaig simular una trucada al seu pare perquè vingués a recollir-lo.

Li vaig preparar algunes de les seves joguines i les seves coses i les vaig posar en el replà de l'escala, al cap de dos minuts es va asseure al meu costat en el sofà i em va dir que no volia anar-se que ho havia dit de broma i que no pensava que ell m'importés tan poc, li vaig dir que sí que m'importava però que no volia viure amb un nen del qual tothom em digués que era un maleducat.

Es va agafar al meu coll, ni que dir que desprès vaig passar la meva estoneta plorant per la tensio de la situació mateixa, però des d'aquell moment vaig respirar perquè vaig marcar jo les pautes que van acabar per sempre amb la ximpleria desmesurada i els xantatges emocionals d'un nan de 6 anys.

La formació és molt important, l'educació ho és mes, perquè som simples models d'una societat que ens perfila, sense reparar que mai dos llenços puguin encaixar de la mateixa forma ni ser dibuixats amb el mateix traç.

Sense definicions

Ahir en una conversa amb la meva ex cunyada, ex dona del meu germà i mes que amiga, germana perquè donada la diferència d'edat amb els meus germans, va entrar a casa quan jo tènia amb prou feines 3 anys, varem parlar d' amor i per primera vegada de les seves pors, i de la seva poca valentia per afrontar una nova relació.

Esta enamorada d'un ex company de treball casat, però la relació de parella d' ell és de simple convivència i ella l'únic atreviment que té és aparcar el cotxe davant de casa seva per poder fer que s'el ha trobat per casualitat, el far de riure els dies que tenim que caminar mig poble perquè ella deixi el cotxe davant la casa de l'altre, perquè es cert, les tonterias per amor no tenen edat.

Em demanava consell de com actuar, com comportar-se, !! consell a mi !! que tinc ple el cúmul d'estupideses d'aquesta vida i d'alguna mes d'existir, però només li vaig preguntar, l'estimes de veritat?, doncs molta paciencia, comprensió i que fes d'aquest món un micromón on poder viure els dos sense preguntes.

El meu concepte de parella ara mateix no te res que veure amb el que tenia anys enrera, ningú neix ensenyat i amb el temps t'adones que el sentit de la vida, és una vida amb sentit, sense anar mes enllà de res perquè el futur com a procés total no existeix i els projectes són instants compartits plens de nosaltres mateixos, sense pensar en aquests vertiginosos canvis que arriben sense el més mínim indici i es marxen sense deixar més petjada ni excusa de la seva presència.

Jo l' únic que vaig poder fer és obrir-li el meu cor i que no faci els mateixos errors que he comès jo, perquè potser com a mi no li donaran tampoc l'oportunitat de rectificar.

Des de el meu jo mes intim i per expèriencia li vaig recomenar que no perdi el temps en preguntes, que no surti d'aquest espai construït pels dos i s'aferri als moments, que visqui, disfruti, assaboreixi aquest immens sentiment de pertanya a algú i que algú ens pertany perquè és molt complicat trobar la part incomplerta d'un mateix en una altra persona, perquè l'amor en el seu ampli sentit de la paraula és únic, i tota la resta ens vindra poc a poc, quan el que hem viscut són un altre tipus de sentiments disfressats en aquesta carrera de fons que és la vida en una seqüència de diferents situacions.

De vegades l'amor se substitueix per qualsevol altra necessitat, es canvia, es modifica i es maquilla, els moments van i vénen, l'alegria es dosifica i el futur és aquesta expectativa del que pot passar en no més enllà d'unes hores, perquè cada dia és una vida diferent, sense precedents, sense un senyal que doni seguretat, fràgil, rutinària, sense preocupar-se de les seves conseqüències perquè la posta del sol se les emportarà, sense història perquè l'horitzó que s'albira ni tan sols és proper sinó immediat al que ens resulti més útil en aquest moment.

Però quan t'enamores t'adones de la privilegiada que ets deixant-te travessar sencera per un sentiment que et deshinibeix cos i ànima sense por al fracàs perquè per fi has arribat al teu lloc.

I el reconeixes quan encara que començant sent amics, t'enamores i segueix sent el teu millor amic, perquè no només t'uneix una pasio desenfrenada al llit i a la vida, sino que un immens sentiment ho omple tot, des del sexe més brutal i salvatge a la tendresa més dolça i afectuosa, perquè ho és tot per tu, amic, amant, i la persona per la que t' enfilaries amb una escala al firmament per posar-li el seu nom a un estel, perquè la lluna només aconsegueixes tocar-la enfonsada en el seu cos.

Quan t' adones que ets una apassionada d'ell tot sencer, de la seva boca, de les seves cuixes, del seu sexe, de les seves perversions, quan pinta, quan toca la guitarra, quan et desborda la seva tendresa, et fascina la seva intel·ligència, t'enamora la seva sensibilitat, et desfà la seva veu, et rendeix una trucada a destemps i que no esperes, t' emociona aquell sms de complicitat quan mes desasperat estás i quan et diu " Eres como el arcoiris en un charco de gasolina sobre la calle mojada" poses cara de ximple perquè no saps si somriure o plorar.

Deia ell, que els somnis són la prolongació del desig que es formula al Còsmic, i com deia Coelho "quan algú demana un desig l'Univers conspira per aconseguir-ho", aixi sigui i que puguem aconseguir un nou punt de partida per anar construint-nos mentre caminem, aixó és amor, la resta son prejudicis dels qui posen limits a les formes d' estimar.

Campus Ítaca



El dijous passat va la cerimònia de cloenda del Campus Ítaca organitzat per la UAB, un campus on els alumnes són escollits per la mateixa universitat i els fan un seguiment per valorar no només el seu rendiment escolar sinó també les seves actituds personals.

Aquest any va ser escollit el meu fill, ni parlar del que he sentit, potser perquè com diem tots els pares, estan en una edat molt difícil, 14 anys, edat fonamental on resulta tan fàcil anar cap a una adreça com cap a l'altra.
Em va emocionar veure centenars d'alumnes de tots els IES de Catalunya amb una mentalitat tan sana, solidària, comunicativa i tolerant.

En aquests temps on sembla que la joventut només es dedica al botelló, als valors merament físics, encaminats als NINI, estem preparant gent amb futur.

Van fer les seves exposicions sobre els mitjans audiovisuals, arqueologia, vida en altres planetes, la ceguera, fecundació invitro, etc.

I ho van fer brillantment malgrat que la majoria no arribaven als 15 anys.Va ser una tarda-nit memorable on vaig enrecordar-me molt dels meus pares i els vaig trobar a faltar, una tarda plena d'absències però amb el somriure còmplice del meu fill i d'altres pares que com jo els han criat sols amb moltes pors i dubtes.

Pero de moment fins aquí hem arribat, amb un homenet de quasi 1'80, que vol ser científic, amb la seva part infantil que em treu de polleguera, però molt orgullosa de fer poc a poc d'ell l'obra d'art de la meva vida, encara que com a mare sé que em queda molt per fer i mai l'acabaré del tot.

Tossudament alçats ...



Es cert, la vida t' ensenya que no hi han somnis, nosaltres som els somnis, la nostra lluita, la fe en nosaltres mateixos i en els altres, el respecta i el record dels qui hi ha no hi son i van tenir un dia els nostres mateixos somnis.

Catalunya té poques coses a fer-se perdonar, ni amb mordassa perquè aquest país no té per què callar quan l' agredeixen ni amb por perquè els fantasmes son vius i no tenen ni la nostra alçada.

En llibertat, amb el cap ben alt però sense trepitjar a ningú, a la manera d' aquí, en català i en castellà, i lluny de la camisa destenyida del feixisme.
Ara si volen poden tapar-se els ulls o fer el sord, però el concert, l'imatge i el missatge ja són historia pel mon sencer, la pell humida amb "els segadors", les veus trencades amb el "boig per tu", no podia faltar, encara que Dyango no fos en Carles i Pep Sala també se'l mires ensimismat, ahir els catalans érem un país, un mirall de llibertat i seny, la fe d' un poble que creu en ell mateix i en els demès, que plegats fem pinya sense mirar mes enllà del voler ser lliures.

El clam d' una societat que ni és una província ni un virregnat en decadència. Ho diguin o no ho diguin els estatuts o les constitucions, tinguin o no tinguin valor els preàmbuls o els articulats, Catalunya és una nació i reclama que se la tracti com una nació, és igual el que diguin els demés, ni totes les campanyes de desprestigi que es facin des dels mateixos llocs de sempre, ahir Catalunya va parlar i va parlar com sempre, amb moltes veus, molts idiomes i un sol crit unitari de seny, pau i tolerància, on catalans d'arrels i bons catalans vinguts de qualsevol part es van agafar de la má per continuar plegats.

No som un somni, som un futur que ahir va començar a caminar

Reunions amb ex companyes



Fa uns dies vaig rebre una invitació per assistir a una festa d'antigues alumnes de les Dominiques del meu col·legi, després d'haver-hi anat una vegada vaig arribar a la conclusió que el fet d'haver compartit un passat no para el temps ni ens deté a nosaltres, possiblement perquè creixem en direccions diferents i a vegades les conseqüències d' una vida i el que esperem d' ella faci que no existeixin punts on retrobar-se.

No sóc molt donada a aquest tipus de reunions i especialment poc sociable en entorns que no em sento còmoda, ho reconec, és algo innat que no puc evitar, potser perquè considero que las coses que es fan per obligació no son mes que lligams dels que es pot prescindir.

I em va venir al record la trobada del any passat on nomes aparcar el cotxe vaig preguntar-me on m' havia fotut?? i obrint la meva caixeta dels records va sortir la fotografia d' aquella ultima i única nit amb les meves ex companyes d' EGB.

L' imatge de unes Sres, si Sres, perfectament vestides, extraordinàriament maquillades i encara millor pentinades acabadetes de sortir de la perruqueria i el meu "ai" al cor meu per si es fotien de cap entre pedres i herba mullada amb aquelles plataformes.

La veritat és que en aquell moment vaig pensar en donar-me mitja volta però desprès de la típica reflexió de " ostia on m'he fotut" vaig seguir caminant i vaig dir-me "Marta amb dos collons"!!

No vaig analitzar una per una a les meves ex-companyes, però si les nostres converses, mirades i sobretot els nostres discrets "repassos" mutus.

La majoria estaven feliçment casades, amb marits ben situats, amb mes de dos fills totes, la majoria amb tres, perfectes mestresses de casa que han estat a simple vista ben tractades per la vida, sense necessitat de treballar i dedicant-se a fer "obres socials" inscrites en totes les associacions que existeixen i si no les inventen per estar mes distretes.

Amb vaig retrobar amb Maribel, la companya amb la que ens trucavem de tan en tan, un cel de nena, però clar lesbiana ella i separada jo no érem un bon exemple i si el centre de totes les preguntes.

Va ser molt bo perquè una vegada a taula, una d' elles va dir-me si jo també portava les pròtesis PIP, amb va agafar la rissa, i li vaig dir que les úniques pròtesis que portava era les dentals, amb va mirar estranyada i vaig pensar "a que m' agafa les mamelles???,ben mirat jo no encaixava en tota aquella pantomima de famílies perfectes.

Jo, feliçment divorciada i amb un fill, sóc a ulls del PP una família desestructurada, amb un treball brutal sense normes, horaris, ni temps, sense un marit que em mantingui ni m'amargui i havent de bregar sola amb un preadolescent.

Per les meves ex companyes totes molt creients era impensable la meva vida, el meu tarannà i sobretot el sentir-me feliç amb tan poc i trobant pau en països tan poc glamurossos com els Africans,aixi que sense comentaris.

La trobada consistia, en aperitiu, sopar, tertúlia i una espècie de xou, al principi no sabia sí era mes adient a un comiat de soltera que a un retrobament escolar, però clar, veient després el panorama vaig pensar que aquestes aprofitaven la "escapada" per almenys mentalment donar-se alguna alegria.

I no em vaig equivocar, la veritat és que no vaig arribar ni a estar una hora, estava atabalada perquè no encaixava allà, parlant les unes de les altres malgrat l'estupenda relació que suposava mantenien on es posaven a parir discretament i d'aquestes "confessions" ens assabentem d'infidelitats, borratxeres, reconstruccions de pit, infiltracions de botox, i altres cosetes que anaven de la jugular d'una a l'altra.

A la mitja hora passada, ja m' havia menjat el llapis de llavis, fet una "cua" i tret el ventall perquè era asfixiant, i comprovat tota la flora del jardí, no sé si la calor, la situació o l'ambient, el cas, és que Maribel va venir a rescatar-me amb un " que et sembla si ens anem a sopar tu i jo i ens posem al dia" ?

Val a dir que no qüestiono la vida de cap d'elles, a la vista dels altres la meva pot semblar bastant mes sinistra, és el contrast de mentalitat en persones de la mateixa generació i educades de la mateixa forma però amb diferent evolució.

No tinc l' instint familiar convencional, sóc una desarrelada ho reconec i per a mi és brutal aquest concepte de família tradicional perquè l'he viscut i no hi crec, no almenys en l'establerta per l'església de "fins que la mort ens separi" aquesta on els sentiments s'evaporen i nomes queda l' aparença, el costum, la necessitat o la pena que comporta carregar amb aquesta creu.

Seran mes feliços que jo segurament, tampoc és alguna cosa que em plantejo, però no m' agrado en aquest mirall de vanitats en els que probablement de no haver marxat en el seu moment em veuria reflectida també, i sé que som alguna cosa mes que tot això que ens venen, aquesta felicitat en pildoras imprescindibles per sobreviure i que tant danyen a l'ésser humà malgrat engrandir el seu ego.

Suposo que el "ésser" en la vida, és una circumstància de lloc i sobretot de saber el lloc al que vols arribar, no com a meta, sinó com a camí a escollir , que malgrat haver de deixar moltes coses enrere, val la pena detenir-se i contemplar-ho.

És molt difícil saber que ens passara, i a més és un risc inútil nomes pensar-hi, però tot consisteix a buscar un punt de partida sense mirar enrere tenint ganes, intensitat i entusiasme.

Amb Maribel parlem de passats, de fracassos, d'assoliments, d'amor, desamor, il·lusions, amb tot el que és la vida, normal de dues persones de la generació dels 80 que els queda poc per arribar a la meitat de la seva vida, perquè sé el temps que he viscut però desconec la resta que em queda per viure..

I ni ella ni jo ens vam amagar d'explicar-nos la vida, amb les nostres misèries i les nostres conquestes que han fet el que som, dues dones en sintonia amb elles mateixes veient passar una vida per davant i una altra vida per darrere.

I faig meva aquesta frase de Borges:

"Si d'alguna cosa sóc ric és de perplexitats i no de certeses" potser perquè les certeses que ens fan felices no són les mateixes per a tots".

Aixi que aquesta setmana quan he rebut un mail amb una nova trobada no ho he pensat dues vegades i he dit que estava a l' altra punt del món i era impossible anar-hi perque pensó que a vegades , nomes a vegades hi han parts d' un mateix on ens sobre la mitat.

Sóc mare pero també m'equivoco...



Des del moment en què tenim un fill ens adonem del valor transcendental dels sentiments, és la condició de l'ésser humà elevada a la perfecció.

Un fill és com un full en blanc que anem omplint de colors, de formes, de matisos, al que des de ben petit parlem i a la seva manera ens respon, instal·lant-se en nosaltres des del moment en què neixen aquest sisè sentit que ens alerta.

Ningú ens ensenya a ser pares, com tampoc ens van ensenyar a ser fills, i personalment quan vaig ser mare vaig prendre consciència del valor d' aquesta paraula, recopilant instants en els quals potser no havia estat del tot justa amb la meva i vaig aprendre a corregir-me i a mirar-la encara mes amb els ulls que es mereixia.

Cert és que no tots ho vivim de la mateixa forma ni a tots se'ns desperten els mateixos instints, i mes quan es trenca una parella i s'intenta per tots els mitjans no trencar als fills el seu nucli familiar.

Però això és qüestió de la parella, dels dos, de pare i mare intentar que els fills ni es converteixin en moneda de canvi ni en centre de frustracions, intentar que la relació personal entre tots canviï el menys possible i fer-li mes suportable la seva nova vida.

Els fills som el que fem d'ells sense lloc a dubte, és cert que l'entorn d'amistats pot arribar a influir, però amb uns fonaments morals apropiats, llargues xerrades i la disposició sempre d'escoltar-los, són formules per fer d'un fill una bona persona amb plena capacitat de diferenciar el be del mal, del que és ètic al que no ho és i sobretot a respectar a si mateix i als altres .

I no parlo de rebel·lies , perquè tots hem tingut les nostres, parlo d'aquestes etapes en les quals es converteixen en adolescents plens de força, il·lusions, dubtes i ganes de descobrir i obrir-se al món.

I ahir en una conversa al seu institut entre el seu tutor i la psicòloga , als que haig de donar les gracies de tot cor, sobretot perquè amb el seu tutor hem tingut els nostres desencontres en diverses ocasions, em vaig adonar de l' equivocada que estava volen protegir un sentiments que ell mateix ja sabia com gestionar sense intermediaris, sense necessitat de fer-li les coses mes fàcils, i sense voler adonar les coses que ja tenien nom propi.

El meu fill es un nen dels que diuen superdotats i aixo implica ventatges però també inconvenients perquè son persones que viuen les situacions molt intensament i a vegades el seu interior es una olla expres i  es molt difícil arribar als seus pensament mes íntims.

Però ahir tots plegats ens varem sincerar i vaig aprendre que a vegades un excés de protecció ens pot abocar a un túnel llarg i mes profund que la mateixa realitat.

I a la reunio el meu fill va parlar i va parlar molt i sobretot em va demanar que el deixes decidir el que li feia mal i el que no, que no l' amagues res perquè ell havia pres una decisió que el feia feliç i era el no voler tornar a saber res del seu pare, que li havia donat moltes oportunitats i les havia desaprofitat totes i a mi sobretot amb va dir que el tractes como a tots els altres, dient el que cal en el moment que cal sense amagar veritat ni dir mitges mentides per no fer-li mal, perquè ell no el necessitava a la seva vida, perquè sé pare o mare no es qüestió de sang i si de tots aquells lligams que anem forjant a cada instant i ens fan imprescindibles a les vides dels demès i els necessitem a la nostra pròpia..

I jo no vaig reparar en els moments en els que el meu silenci va pogué arribar a ser un arma perillosa que va permetre seguir gestionant sentiments aliens sense pensar conseqüències ni danys ,i vaig necessitar d' aquella xarrada a quatre per vomitar tot allò que tènia enquistat i que per respecte a no influir en els sentiments del meu fill havia obviat i va ser llavors quan ell en un acte de maduresa brutal per a la seva edat em va exposar els seus sentiments i es va sentir alliberat. 

Ara sé que l' edat no vol dir res, ell amb tretze anys m' ha donat una lliçó de cordura, i sobretot d' entendre que protegint-lo no l' estava fent mes fort, si no mes vulnerable davant la vida per negar-li el dret a enfortir-se sabent que sempre tindra la meva ma per agafar-se en el moment que ho necessiti.

"Tot el que fem en la vida té el seu ressò a l'eternitat" ...deia una frase a la pel.licula Gladiator i ara n'estic plenament segura.

La meva odissea





Des de sempre hem tingut gos a casa, recordo la meva infància envoltada de animalots entre gossos, gats, tortugues de terra i peixos d'aigua freda en una peixera de pedres que el meu pare va fer al jardi de casa, això sense parlar de les tortoles, gallines, conills, etc.

La meva ultima gosseta va ser Popsie, un Pomerano blanc que em va regalar una ex parella meva quan viviam junts i a la que tractàvem com a un fill, tant és aixi que quan ens vam separar vam posar una espècie de regim de visites perquè tots dos li teníem molt d'afecte i compartiem els seus cuidados, això pot semblar una estupidesa però quan estimes a un animalet la possibilitat de no tornar-lo a veure resulta summament dolorosa.

Al final i despres de molts anys la vaig haver de sacrificar perquè tènia una malaltia molt dolorosa que hagués acabat fen-la patir molt, em vaig prometrà llavors a mi mateixa no tornar a tenir cap mes animalet, sóc summament pesada quan els tinc i m'encapritxo fàcilment i la veritat em va deixar molt tocada la seva mort tant que no estava disposada a tornar-ho a passar malament.

Després va venir la gosseta del meu pare que es va escapar de casa seva desprès de morir ell i que ens van avisar els Mossos d'Esquadra per informar-nos que la havien atropellat i ens van localitzar gràcies al xip

El meu fill i jo ens vam passar hores,dies buscant-la, tant és aixi que encara no he estat capaç de dir-li que està morta perquè la seva desaparició afegida a la mort del seu avi l'hi van fer passar realment malament.

Ara des de fa uns mesos el meu fill em va insistint amb la possibilitat d'adoptar un cadell, portem "negociant" des de fa mesos, de fet no puc coaccionar-li amb el tema de les notes perquè les té immillorables, aixi que li he anat donant llargues, fins a fa un mes aproximadament.

Vaig començar el meu peregrinar a la recerca d'un cadell, des de les protectores, fins a anuncis via web, l'opció que mes li agradava era Carlino o Pomerano, dos races força carinyoses pero que evidentment això complica la recerca ja que no son facils de trobar en cap protectora, però és cert que són dues races que creixen poc són molt afectuosos i s'adapten bé.

La història és que a les poques hores de penjar un anunci en algunes web d'animals, em van contestar molt amablement teòricament amos d'aquestes mascotes en les quals m'indicaven que encara que s' els tenien que treure de damunt perquè el seu treball no els permetia mantenir-les, i que les despeses que em sol·licitaven eren para tramit de paperassa i enviament, ja que la majoria eren fins i tot de fora d'Espanya.

A totes aquestes adjunt l'interrogatori que en tots eren mes o menys el mateix:

Hola,gracias por el mensaje y por el interes que tiene en la adopcion de mis cachorros.

Raza ..... pomerania (pura raza)
Edad.......2 meses y medio de vida
sexo.......machos y hembras
salud......están en buen estado de salud
socialidad ....están bien socializados.
color..........diferentes colores
Nuestros cachorros se entregan con la siguiente documentación:
- INSCRIPCIÓN EN LA CANINA (L.O.E).
- MICROCHIP.
- CARTILLA SANITARIA ACTUALIZADA.
- VACUNADOS.
- PEDIGREE
- DESPARASITADOS.
- CERTIFICADO VETERINARIO DE BUENA SALUD.
Los cachorros que tenemos son machos y hembras de pura raza,están bien educados y vacunados,vienen con todos sus papeles veterinarios y les encanta jugar con los niños y otros animales de companía,los cachorros no estan en venta,son para adopcion ya que por cambios de trabajo no podemos cuidarles.
Todo lo que necesitan  es un buen hogar y alguien que  pueda darles el cariño del que siempre han gozado,que es todo lo que necesito de usted.Yo pongo a mis cachorros en adopcion ya que me veo incapaz de cuidarlos y no quiero verlos sufrir porque son como mis hijos,si puede cuidar de los cachorros no tengo problema en dartelos,solo debe  confirmarme que cuidara muy bien de ellos.perdone por mis pregunta

-¿Que sexo le interesa?
-  Cuantos quiere?
-  Donde se encuentra usted?
-  Cual es su profesion?
-  Esta casada?
-  Que edad tiene?
-  Tiene hijos?

 Te adjunto fotos recientes de los cachorros con sus nombres para que escojas el que quieras y me envies todos tus datos personales también: Nombres y apellidos, DNI, Dirección, Localidad, Telefono esperando recibir lo antes posaible noticias tuyas.


Aixo es un "copia i enganxa", al  principi vaig pensar que al final hauria de passar un examen psicotècnic d'actitud per saber si jo era apta per a l'adopció, fins i tot en alguns altres correus em pregunten per la meva actitud personal, és a dir si sóc o no afectuosa.

La primera vegada com una beneïda vaig contestar il.lusionada, era un tal Kelvin i em deia que era com una espècie de diplomàtic i volia que l' envies totes les meves dades personals perquè el seu advocat tramitaria els papers del gosset al meu nom.

Em va semblar molt amable però m'ho vaig pensar perque un sexte sentit em deia que no envies cap dada meva en aquest paio, aixi que li vaig contestar que moltes gràcies pero que havia conseguit un gosset i a mes a prop de casa cosa que no era veritat pero es que aquesta historia no em lligaba per enlloc.

Per situacions que no vénen al cas es van desbaratar les meves il·lusions de conseguir el Carlino que gairebé ja tènia per un altra costat, aixi que davant el plom del meu fill que diàriament em dona la pallissa sobre el tema, aquesta setmana de nou he tornat a posar diversos anuncis en pagines web de adopció d'animals.

La meva sorpresa va ser que va tornar a contestar-me entre altres el tal Kelvin, aquesta vegada no era un Pomerano el que oferia, sinó un Carlino, però igual hagués estat un Dogo o un Dalmata, el xaval té de tot, amb la mateixa cantinela que és la seva mascota de tota la vida però que com és investigador es veu obligat a viatjar a cada moment i no el pot cuidar.

Evidentment les preguntes eren les mateixes i suposo que ell no s'enrecordaba del meu correu però jo si del seu amb la qual cosa em va fer pensar que tot allò era un frau o millor dit un negoci a gran escala, perquè la resta de persones que em van contestar eren també de Portugal i a mes tots amb les mateixes fotos dels cadells.

Com sóc un cul inquiet que m'agrada arribar al fons de qualsevol situació sigui quin sigui el final em vaig posar a investigar i la meva sorpresa va ser quan vaig descobrir una llista important d'il·lusos com jo que han confiat en aquestes persones fins al punt que no van parar a temps com vaig poder fer jo i al final, desprès de reiterar que no era una venda i nomes demanaven 180euros pel trasllat i paperassa del gosset rebien una trucada demanant 500 euros mes perquè estava retingut en l'aeroport i si algun d'ells va decidir pagar-los i decidien seguir endavant amb l' adopcio el tornaven a trucar demanant 400 euros mes per impostos i taxes d'entrada a Espanya, total, hagués sortit el gos NO VENUT per un ull de la cara d'haver-ho rebut perquè al final cap d'ells va rebre res.

Jo no sé fins que punt això és denunciable perquè suposo que els noms, correus, etc no pertanyen a persones reals però haurien de començar a legislar el tema de les compres d'animals aixi com castigar aquest tipus de fraus que juguen amb les il·lusions de les persones i fins i tot amb la salut dels animals perque hi havia un cas que finalment van rebre el gosset desprès de pagar molts diners i va morir a les dues setmanes perque estaba molt malalt.

 Segueixo sense gos pero el pitjor es que m'han fet sentir realment estúpida.

Clar i Català



A la vida hi ha persones de molts colors, i quan vaig començar el meu caminar sola i lluny de casa ,em vaig topar amb essers que destil·laven a la seva mirada tots els colors impossibles de l'arc de Sant Martí.

És innat de qui tria la solitud, el mirar amb certa objecció a la vida, als altres els hi semblem a simple vista que son gent solitària i de breu estada com la sorra que tantes vegades han trepitjat els peus, però aquests éssers singulars com diu un bon amic meu tenen la capacitat d'estar sense cridar, d'ensenyar a mirar el món des d'aquest horitzó tan ampli que permet a l'ésser humà no ser presoner de cap pensament.

No sé vosaltres jo entec l' amistat com el punt de llum d'un univers d'extrema saviesa on en els horitzons es reflecteixen tots els llocs i els temps, deixant d'existir el moment, fent etern un batec i mes suportable un dolor.

Estic feta d'una altra pasta ho sé i admeto no encaixar gens en aquesta societat nostra perque vinc de més enllà, on s' enfoten de les bajanades d' avui en dia i on el realment important es sobreviure a les penalitats d' haver nascut en un mon on el sol nomes surt per uns quants.

De vegades coneixes a persones i penses que no han de mirar molt lluny per trobar al seu pitjor enemic, perquè encara que es passin la vida fugint el seu enemic seguira sent incondicionalment la seva ombra.

Quan arribes als 30, comences per passar dels estereotips, del que realment pensen els altres i del que diuen pensar, nadem contra corrent moltes vegades, arriscant-nos amb o sense necessitat de fer-ho, fins i tot de vegades primer ens piquem i després, per suportar la ficada de pota ens embriaguem i enfonsem en un altre merdè que distregui a la nostra consciència durant una estona.

Però els anys apart d'arrugues et porten saviesa, a uns mes que a uns altres també és cert i t'ajuden a entendre el feliç que seria la humanitat si visquéssim i deixéssim viure.

Un bon començament seria el respecte, la tolerància, dedicar-nos temps assaborir-nos i conèixer-nos sense màscares i sobretot no fotre'ns en la vida dels demés.

Descobrir-nos a poc a poc, sorprenent-nos en moments i potser horroritzant-nos en uns altres però acceptant-nos tal com som sense judicis.

Semble que estem rodejats de "clons" imbuïts del do de l'originalitat, aprenents de Rodolfos Valentino, sense temps, perquè per l' estupidesa no existeix l'edat, nomes les ganes d'aparentar el que no sé és, famolencs d'aventures i del sexe tàntric, plens d' incongruències i confirmant allò de que el sentit comú i intel·ligència no esta a l' abast de tothom.

Mestres d'una moral venuda a terminis administrada per ells mateixos, mes enllà del diví i de l'humà, amb dots d'oradors quan critiquen les incongruències dels demés i no s' aturen a les barbaritats pròpies de jugar i manipular la veritat per fer-la a mida de la seva imaginació corrupta.

M'hagués donat absolutament igual si me'ls hagués creuat pel carrer un dia normal qualsevol, de fet semblen estar fets en sèrie, però resulta que quan em venen a tocar la moral en totes les seves infinites possibilitats em carrega una mica i mes per un mail ple d' improperis i nick fals.

Entenc que per aquest mitja coneixem gent i ens formem una idea, de vegades encertada i d' altres de que res és el que sembla i en aquest món surrealista encara menys. La nostra finestra és un món obert a la vida, on uns es presenten tal com són, i uns altres s'amaguen en la identitat del que realment els hagués agradat ser.

No hi ha temps ni distàncies, no hi ha colors ni edats, nomes la intenció sincera o no...de cadascun a ser com és o com l agradaria que el vegin els altres.

Pero per sort també hi ha gent a la qual coneixes per transcriure sentiments, amb la que t'identifiques perquè molts dels seus conceptes i els seus valors són els propis , gent que ofereix la seva amistat i amb la que t'uneix una espècie de connexió de la qual saps poc perquè tampoc vols vulnerar els limitis de la seva intimitat, però gent que un dia em van entrar de ple i que és tant el que m'he emportat d'ells que sempre formaran part del meu equipatge de vida.

Aixi dons per aquest llepadorclitoria@yahoo.es , aquest fantasma ridicul li faig saber que jo escric el que em rota, tan és si de política, d' amor, d' amistat, del Barça de sexe o de qualsevol cosa que amb passi per la barretina en aquell moment, sense missatges subliminars i sense saber si els altres llegeixent entre lineas el que jo no pretenc ni busco.

I pel "il.luminat", el clítoris el pot anar llepant a sa mare que jo j' estic ben servida, la pobra dona deu ser una santa pero ha tingut la desgracia de parir un brètol d' intel·ligència distreta i potser fins i tot amb halitosis.

He dit.

Cony d'estiu!!!

És que no hi ha més,mullat i suat...

El poble treballador ens aixequem al matí xops de suor... et dutxes...just els dos minuts abans de vestir-te i ja tornes a estar xop... i no precisament dels fluids que dignifiquen cos i ànima...

Et poses la roba i sembla que s'hagi encongit perquè et queda enganxada semblant una botifarra de Camprodón.

Et passes el dia amb el nas sota aixella per si fas olor...

Del pèl ja ni parlar...

Si el deixes sense agafar se't enganxa al clatell... si et fas una cua de cavall et prenen pel tirador d'una porta i si et fas dues trenetes...sense comentaris...

Una altra són les postures al sofà...quan estas de cap amunt se t'escalfa el cul... de costat les orelles se't enganxen al coxi... de cap per avall el meu fill em pren per un pony...

Vaig caminant pel carrer i penses... m' estarè fent pipi????

Perquè notes les gotetes de suor cames avall i et dius, si jo no he suat en la meva vida!!!... i ara perdo liquit per tot arreu...

Arribo a casa i em poso fresqueta... és a dir en calces, això si baixant persianes perquè llavors és el veí que surt a fumar el que sua...

I cada dia fuma mes el cabró!!!

Però és que és igual al cap d'una estona tornes a estar igual i sembla que tot et pesa mes...

Et fiques al llit suada... dorms xopa i t'aixeques de mala llet...

Si vas a la compra et passes l'estona en els congelats llegint fins i tot i amb tot detall les etiquetes dels pèsols

Si estic de ruta ja és la pera... el sombretet, el ventall, l'ampolleta d'aigua, i la senyera del Barça perquè no se'm perdi el bestià...

Amb el vent del desert el sombreret a prendre per sac... el ventall per 30 perquè acaparo l'unica ombra que queda i tots enganxats a mi.

L'ampolleta d'aigua recalentada i la senyera del Barça com fa tanta calor sembla la de la final de Sevilla... entre les cames amagada...

Ja és la ostia si el grup que m'ha tocat és el de la "Jese" ( o sigui Jet set) t'amenacen amb denunciar a la teva agència perquè no se'ls obre la finestra de l'avió cami a Abu Simbel perquè passi l'aire.

Jo...suada, cabrejada...cansada...amb les sandàlies desintegrades per la sorra del desert...amb ganes d'una cerveceta gelada i un "il·luminat" et diu que no se li obre la finestra de l'avió!!! quins ous!!

Plores? rius? o et cagues en la seva santa mare que no té culpa o li dónes dos mastegots i el fas seure d'un clatellot al seient de l' avio.

Seient d'altra banda fet a la mida de la Barbie ...perquè sembla que estiguem encastats...

El "perdo... s'ha assegut vostè en el meu cinturó" ja és un clàssic i mes calor... i el cul recalentat i tu acollonida perquè dos seients mes endavant hi ha un tipus moda Bin laden... i notes per primera vegada que el cul et cap perfectament en el seient perquè en veure'l se t'ha encongit sense saber com.

No m' agrada l'estiu...no suporto la calor i m'he convertit en el surtidor natural dels mosquits talibans del pais.

I a tot això...penso cony de Zapatero!!!!!

Bon estiu a tothom i seny eh? que ens hem de veure a la tornada

El do de la distracció

 

Les nits de treball donen per a molt, les esperes en els aeroports també i desprès d'arreglar el país, de bavejar amb el Barça d'en Pep, d'intercanviar-nos notícies de tots els amics repartits pel món, l'altre dia ens va donar per parlar dels nostres defectes mes aberrants.

El meu, qui em coneix bé sap que és la distracció.

La primera vegada que vaig sortir de casa desprès de néixer el meu fill va ser a la farmàcia, vaig "aparcar" el nen que dormia plàcidament en el seu Maxi Cosi, vaig comprar el necessari i m' en vaig anar, quan havia tancat la porta de l'establiment vaig tenir la sensació de deixar-me alguna cosa...

M' havia deixat al nen!!

El farmacèutic que em coneix de sempre, em mirava esperant quants passos mes donaria sense adonar-me, nomes vaig atinar a dir "noi és que no estic acostumada" !!

I no és per sentir-se orgullosa pero un dia el vaig anar a buscar a la guarderia i al sortir tot emprenyat em diu ¡¡ mama no m' has posat calcetes!! encara no tenia tres anys, l' havia posat la roba sense els slips...

És habitual en mi que sí algú em truca al mòbil i haig de marxar segueixo parlant per ell sortint de casa i quantes vegades tancant la porta de baix dic que esperin un moment que m'he deixat el mòbil dins, però el pitjor de tot és que com els interlocutors ja em coneixen, callen com a putes.

O quan aturada en un semàfor escoltant la radio s' en va el mon de vista i des de darrera m' haig d' escoltar allò de ... "nena!! no et va be cap color o que"????

La setmana passada intentava obrir l'oficina amb les claus de casa meva, però és que a mes emparrada i maleint a tots els déus perquè s' havia "inflat el pany" i no obria, encara sort que hi havia gent dins, els vaig dir que deixava la meva clau perquè la canviessin, però al arribar a casa em vaig adonar que estava intentant obrir amb la clau de la feina i llavors vaig atinar en el fet de que no era el forat el que estava inflat.

Un desastre si però és que va mes enllà de mi , ho prometo.

El mes sonat i de mes repercussió entre els meus, va ser un dia que em vaig trobar en Paco, feia molts anys que no el veia, era un programador informàtic del primer lloc on vaig treballar, el vaig veure a l'aeroport, jo asseguda a la cafeteria parlant amb un company mentre esperàvem per embarcar.

La qüestió és que vaig veure com a uns metres de mi s'apropava mirant-me i amb una rialla d' orella a orella,jo discreta com sempre, Paaaaaaaaaaaaco que fas aqui??? quina alegria nanu!!!! quan de temps!!! no has canviat gens, mes rodonet potser però la mateixa carona !!...

Amb la meva efusivitat habitual vaig sortir a buscar-lo, em vaig abraçar amb ell i li vaig plantar un parell de petons, vaig preguntar-li per la família, i el teu fill Dimas com està?, haurà crescut molt no?, el vaig tornar a abraçar i el vaig fer asseure's amb nosaltres.

Paco va asseure's una micona acollonit, i jo a la meva sense deixar parlar ,agafant les seves mans entre les meves, estava emocionada, m' havia trobat en Paco!!!, l'home que em va ensenyar a conviure amb el números binaris i les IBM la temporada que vaig treballar per la Generalitat, el vaig agafar per les galtes de pa i li vaig dir que estava canviat però les galtes eren les mateixes.

Ens varem intercanviar telèfons per quedar per sopar qualsevol nit i posar-nos al dia, quan ens van cridar per embarcar i em vaig despedir de nou amb mes abraçades, mes petons i molt emocionada, em va dir, "un plaer coneixet Marta però em dic Oriol i avui vaig de pilot reserva d'un vol, aixo si ,salutacions al Paco, però escolta sopar, soparem oi?

No era Paco!!

La qüestió és que havia deixat que jo continués amb la confusió, però com em va dir el company que estava davant, tal emotivitat i expressions d'afecte qualsevol em portava la contrària.

Em vaig posar vermella com un titot, em va donar un atac de riure , vaig ser la conya de tot Déu durant una bona temporada, i sempre se'm recorda l'incident quan em dóna per dir, "escolteu aquest no és ...."

Cert és que ser observadora no és la meva principal virtut , però em fa viure moments memorables que donarien per escriure un llibre, això si una confessió, ja m'he hagut de sentir dir del meu fill " aquesta no és la meva mare eh, jo vaig sol" quan vaig perdre el cotxe en un aparcament del Ikea i vaig haver de passejar-me per tots els pàrquings amb el comandament a la mà a veure a quin cotxe se li encenien les llums, tres quarts d'hora desprès, vaig donar amb ell i amb els ulls del meu fill mirant-me per damunt les ulleres com si alló no estigues passant de veritat, pero es el que hi ha ...

Col.laboració Ciutadana ...

Recorro a la vostra saviesa, intel.ligencia, amabilitat i estima perquè m' il.lumineu els que heu passat pel mateix...

Protagonistes:
Marta - mare d' un pre adolescent amb les neurones crispades

Nil- Fill pre adolescent de 12 anys molt preocupat perque no li creixen "els coconauts"
(segons les seves paraules)

Escenari:

Dins transport public cami de Les Rambles per viure la Diada

Pregunta:

Mare- Aquest pantalons et quedan una mica curts

Fill- No sé pas, es que no ho entenc

Mare- Que no entens? 

Perque em creix tot menys la titola???

Mare- (Atac de risa)

Fill- Mamaaaaa para, aixo no es una resposta, cada dia que sóc més alt més petita la tinc!!!!
Mare- ( vermella com un titot sense poder parar de riure), es que la miras de mes amunt ...
Fill- Noooo ho he provat i sentat també es petita!!!

I no, no és una pel.licula de Torrente, és una petita part de les grans preocupacions del meu fill aquests ultims temps. 

Amics s' escolten totes les sugerencies i sobretot queda per gaira?. Gràcies.  

Seduïts per la vida



Podria dir que el que més m' agrada de la meva feina son les nits de desert, tan és que siguin escandalosament estrellades o nits fosques de tempesta de sorra, l' escenari convida a despullar l'ànima i encara que quan surti el sol tot segueixi  igual i tots els buits és reconverteixin en la rutina de sempre, ens haurem deixat portar per les sensacions que es remouen dins de cadascun de nosaltres.

I asseguts sota l'anonimat del no coneixes d'abans reparem en els pocs moments en els que ens aturem a compartir vida amb els altres, i on les nostres vivències són el mirall que mai esgota les ànsies de llibertat, saber encaixar al lloc al que pertanyem o saber escapar d'ell.

Fa poc vaig llegir una entrevista amb l' actor Ramon Madaula al diari ARA on feia una reflexió força interessant, deia entre altres coses que amb els anys afortunadament es perd la por, el tenir que estar demostrant, o agradant com si la vida fos un examen constant, quan del que es tracta es de ser un mateix i acceptar-se i acceptar a qui es te al costat tal com és.

La sensació de viure en llibertat és un ànima que obre les ales per embolicar-se de picades d'ullet, d' instants, recerques, troballes,tot el que no es veu i que és imprescindible per ser feliç i que no cap a la maleta.

Saber volar quan l'aire es torna irrespirable, obrir les finestres i deixar que el sol ens il·lumini la cara, buscar en un mateix l'autentica necessitat d'estimar-se, de difuminar-se entre mil cels escampant-se en tots ells sense carregar responsabilitats en esquenes alienes.

No conformar-se amb tapar buits, omplir-los, embriagar-nos d'aromes, de colors, de pells, de mirades, de vides que transcorren paral·leles a la nostra i que assaborida en la seva intensitat pertorba els fonaments mal assentats de les obligacions.

Creuar a l'altre costat de l'apatia i descobrir com són d'immenses les avingudes, com treuen el cap per l'horitzó cadascun dels punts suspensius en els quals durant anys hem deixat penjades les il·lusions, els projectes, les ganes ... deixant enrere tots aquests barrancs que ja formen part del camí i agafar-nos fort a les mans on no tenim la necessitat d'ocultar les nostres cicatrius.

Lliurar-nos sense regles, sense normes, arribar a aquest lloc tan intim i personal al que tantes vegades hem posat traves per accedir i viure'ns en tempestats de passió, tempestes d'humitats i pell, fosos en llengües deslligades i cors que van mes allà de cossos assedegats de sexe.

Lope de Vega va dir: "Som un moment de llum entre dues foscors eternes" , jo afegeixo que som passos lents i ferms en la voluntat de veure cada vegada mes a prop aquesta ombra de llibertat que s'endevina en l'horitzó.

Una nit d' aquestes dona per conèixer-nos una mica mes tots plegats i acceptar que uns som el que som perquè no ens permeten ser mes, altres som el que volem ser sense el permís dels demés, i alguns som nomes una cara amb ulls sense miralls sincers on reflexar-se però tot i que existeix un abisme entre tots, hi han nits que sota un mateix cel aprenem que l' important a vegades no és llegir els silencis,és saber omplir-los.

Sense embuts



Vaig anar a la presentació d' un partit polític fa uns dies perquè em va convidar un amic del meu pare, i vaig pensar que en certa manera que era una forma de que ell hi fos present.

Em vaig quedar sense paraules quan vaig veure les llistes electorals, amb un poble es coneixem quasi tots i sabem el tarannà d' un o l' altre sobretot si es fan notar.

En un acte social dies despres vaig tenir l'oportunitat de canviar impressions amb molta gent d'altres partits, conèixer gent anònima i uns altres no tant...

Ídols de fang alguns, aquesta és la sensació que sento quan veig les pancartes d'alguns polítics prometent la lluna perfectament encorbatats i embotits en un Armani.

Em va fer gràcia saber com tenen après el guió a l'ombra d'aquests altres feixistes que ja ens van governar un dia i que no volen deixar de governar en el regne dels cecs on ells segueixen sent bornis.

No sé, jo no em considero una cafre, ni el meu tarannà es passar-me les lleis pel forro de l'estupidesa, però de tant en tant m'agrada saltar-me alguna norma, aixecar-me sobre les misèries de la vida, per sobre del quotidià i les seves rutines i somiar lliurement, sense lligams de cap tipus i per descomptat sense que ningú em digui el que tinc o no que dir per quedar be.

Clar que m' agradaria un món a la meva mida, i a qui no? però sense manipular, gestionar o involucrar les il·lusions de centenars de milers d'innocents.

M'agraden els somnis sense cadenes, la llibertat sense necessitat de donar explicacions, m'agrada saber trobar i descobrir oportunitats en l'adversitat, i no m'agraden les etiquetes des que m'he adonat que sóc capaç de prescindir d'elles.

No confonc valor amb preu, perquè potser com diu un refrany " el meu regne no és d'aquest món" però la llibertat vol dir responsabilitat, per aixó hi ha els qui li segueixen tenint por.

Em fastiguegen molt aquests polítics amb normes carregades d'hipocresia que ens imposen el políticament correcte o el trascendenment incorrecte, crec que ser un mateix en tota circumstància concedeix suficient crèdit de llibertat personal com per deixar d'hipotecar-se amb conveniències socials.

El preu del poder, de la lleialtat, de l' ideologia, no hauria d'estar en alça ni valorar-se en la borsa de la vida, però cada vegada hi ha mes addictes que acaben per creure's les seves pròpies mentides, aprenentes de Déu que creuen estar per sobre del be i del mal, tan capaços d'inventar-se armes de destrucció masiva per provocar cortinas de fum, com de manipular a tota una opinió publica en nom de l' unitat del país.

No es pot jugar amb els morts ni coaccionar als vius, no es pot gestionar la veritat segons ens convingui, posar preu al vot i girar el món contra direcció per fer creure als pobres ciutadans il·lusos que queden que estem en mans de Satán.

Aquest país segueix amb el complex del toro i la pandereta al que va estar durant anys i encara aixi no aprenem de la història i tornarem a donar de menjar als mateixos gossos que ara vesteixen amb altres collarets.

Nomes veuen conspiracions, nacionalismes, manipulacions i com a projecte electoral enfonsar a l' oposició,sense cap mes idea, i al final em permeto l' impertinencia de arribar a la conclusió de que si cardessin mes... ens fotrien una mica menys.

I perdoneu eh! però estic una miqueta fins la barretina de que ens prenguin per ineptes

Parla el cor



- Que fas després?
- Dinem junts?

Per un segon vaig estar temptada de dir que no. Em sentia insegura, pero al final ...
D'acord anem , per què no?

Un escenari acollidor, rustic com a mi m' agrada i en l'ambient el murmuri d'altres converses amb prou feines perceptibles.

- Que vols beure?
  Vi del Priorat o Penedès

Notava les meves galtes cremant i com clavant la meva mirada a la seva se'm feia difícil traspassar aquest mur infrangible que havíem construït entre els dos.

Amb la copa a la mà i assaborint el primer glop li vaig dir :
Suposo que no m'has portat aqui per parlar del temps oi?
- No Marta, saps que no

La conversa va ser llarga amb una sobretaula de mes de tres hores i una tarda passejant pels carrers mullats d'un dia plujós i gris.

Em va parlar d'ell, de mi, de sentiments, de moments, de com dues vides paral·leles mai han acabat de creuar-se.

- És per l'edat, em va dir ell, ens portem vint anys quasi be

Bajanades vaig dir jo, precisament jo que mai he trobat masses vincles de connexió amb els de la meva generació i tinc tremends llaços afectius amb generacions anteriors dels quals no podria prescindir.

- Vas marxar molt aviat de casa i ens vam perdre
   Vaig tornar sempre i vaig seguir sense trobar-te

Però jo no volia retrocedir en el temps, no volia obrir nous fronts plens de retrets. Fronts mentals que ens impedeixen veure i pensar des de la raó, fronteres morals fetes amb pors, amb culpes, amb duels, amb frustracions i prejudicis.

Situacions teixides amb fils prou feines perceptibles però no per això menys dolorosos quan s'intenta travessar-les.

Aquestes fronteres que ens impedeixen ser nosaltres mateixos, avançar amb els passos del cor, deixant ressentiments i fent que les paraules siguin el fidel reflex de tot el que ens queda per dir.

Anar mes allà d'aquests murs que ens semblen inassolibles, saber que podem travessar-los excavant un túnel per sota o buscar una porta. 

Tan es el temps que aquest mur hagi estat en peus, cap resisteix la força dels quals decideixen derrocar-ho.

Però era un dia especial, estàvem junts i capaços de parlar-nos sense fissures, mirant-nos als ulls i reconeixent-nos en ells, parlem del seu divorci, del meu, del meu fill, dels seus, de totes aquestes petites i senzilles coses que se'ns havien escapat als dos.

Quan va arribar el moment d'acomiadar-nos el vaig abraçar, no em calia fer res mes, em parlava el cor.

Mentre caminava cap a casa sola pel carrer, vaig pensar que segurament no hauria servit de res, que a la vida no se la pot forçar i que les persones a vegades seguim caminant sense tornar la vista enrere evitant ombres que enterboleixen tot allò en el que creiem.

Em van quedar moltes coses per dir-li, però davant la seva sentència final

- És normal que no tinguem molts llaços afectius per la diferència d'edat ...

Vaig pensar que en aquest instant no m'importava massa el que ell digués perquè durant aquella tarda se'm van esvair una a una totes les escletxes de dolor i incomprensió i nomes vaig veure a qui tenia davant ...el meu germà, la resta allà cadascú.

Una mentida per amor



Fa anys vaig haver de sacrificar a la meva gossa de 13 anys, perquè un càncer no la fes patir més.

No sabia com dir-li al meu fill així que vaig buscar una raó per pal·liar una mica el dolor que sabia li suposaria la notícia.

Ell estava passant una etapa difícil intentant assumir la separació dels seus pares, bolcat en la gosseta quan imprevisiblement li va aparèixer la malaltia.

Sempre he pensat que els nens no vénen amb manual d'instruccions i tots els llibres que es puguin comprar sobre pedagogia infantil no serveixen absolutament de res, perquè la realitat és completament diferent i cap nen és igual a un altre.

Jo mai he pogut dir al meu fill SI o NO sense raons, sempre li he hagut d'explicar el "perquè" de les coses, potser perquè jo sóc igual i a tot li haig de trobar-li la seva lògica, sigui coherent o no.

En les meves nits de desert, m'agrada contemplar la nit, el silenci, aquest color que té el cel quan es reflecteix a la sorra, aquest aroma de terra que penetra en la pell i ens estremeix fins a les entranyes, el tu a tu entre l'home i la naturalesa, despullats de tot.

Em perdo en el seu cel i em faig totes aquestes preguntes que em fan sentir indefensa davant la força de la naturalesa, davant aquesta vida que és molt més profunda del que aconseguim a sentir i que les poques vegades que ho aconseguim és en solitud i és allà on vaig trobar la resposta.

Vaig pensar en la gosseta i en la possibilitat d'explicar-li al meu fill la situació, sense necessitat de enganya-lo perquè jo mateixa estic convençuda que darrera de cada estel hi ha un ànima i el firmament està ple d'elles.

El matí que vaig haver d'agafar a la gosseta li vaig explicar que la portava a un estel, que allà la curarien i que quan jo tornés a casa li senyalaria l'estel escollit perquè cada nit poguéssim explicar-li les nostres coses.

Al tornar amb tota la serenitat que vaig poder li vaig assenyalar l'estel que en aquell moment era el que més brillava en el firmament, li vaig dir que cada nit abans de ficar-se al llit mirés al cel i li expliqués a "Popsi" tot allò que havia fet durant el dia, i que si no li venia de gust dir-li res simplement li digués "bona nit" com havia fet sempre.

No oblidaré mai l'escena, tots dos asseguts a terra, abraçats, només em va preguntar quan temps estaria allà i li vaig dir que fins que estigues bona , però que mai oblidés que ella estava allà dalt mirant-lo, protegint-lo, perquè igual que ell pensava en ella, ella el recordava sempre i no deixarien de tenir-se mai.

Han passat els anys i fa dos mesos va morir el meu pare, una mort molt sentida, una mort que com totes no tocava en aquell moment, una mort que el meu fill va sentir especialment perque li va marxar no nomes l' avi  sinó també el seu confident i amic, volcant tota la seva tristesa a cuidar la seva gosseta tal com ell li va demanar.

El nen molt trist va dir-me que volia dir unes paraules l'enterrament d'avi.

Va explicar l' historia de la "Popsi" a la seva manera, va ser escruixidor per a tots, inesperat perquè a mi només m' havia preguntat el dia abans qué havia de dir, i jo l' únic que li vaig suggerir és que parlés dels seus sentiments, del temps que havien estat junts i del molt que sentia la seva absència.

Recordo que va haver-hi un moment durant la missa que mirant al cel li va dir:

"Avi...vés cap aquell estel tan gran que la "Popsi" t' espera per estar  junts i curar-vos plegats"

El meu pare tenia una gosseta "Menuda" la seva fidel companya des de fa molts anys en les llargues hores de silenci al costat de la meva mare malalta de Alzehimer, sumida al seu món i tan absent del nostre.

És increïble la sensibilitat dels animals quan els falta el seu amo, cap de nosaltres va poder suplir l'absència del meu pare i "Menuda" es va escapar de casa el dilluns 26, just dos mesos després de la seva mort.

Aquesta setmana ens han comunicat els Mossos que havia mort atropellada desprès d'una setmana intensa de buscar-la tots.

Aquesta vegada no li diré al meu fill perquè jo mateixa em sento impotent per fer-ho i no tinc paraules perque és com si a poc a poc estiguessin arrancant-me retalls de la meva vida, i he decidit enganyar-lo per primera vegada perquè aquesta vegada amb l' engany protegiré sentiments i no engrandiré ferides.

El seu avi va confiar en ell perquè la cuidés i a la meva mà està que no pensi que li ha fallat, prefereixo que mantingui l'esperança en què un ésser de bon cor l'ha acollit a casa seva i el pas del temps faci la seva feina.

Jo no crec en Déu, el meu agnosticisme queda més que reflectit en els meus escrits, però sí crec en alguna cosa, que no sé que és, però penso seriosament que ha d'haver-hi algú superior que d'alguna forma els reté a la terra quan ja han marxat per no deixar tan desemparats a tots els que ens quedem.
És la força de l'amor, i el saber que mai ens morim del tot, vull creure que aquests estels estan plens d'ànimes, d'éssers estimats que no ens abandonen i ens fan sentir menys desemparats mentre els seguim portant dins...

Aquesta vida no pot ser tant simple com per anar-nos sense més deixant darrera tant de dolor.