Al contrari del que diuen alguns, a mi tota aquesta situació actual em dóna per pensar, potser perquè no m'agrada la que ara mateix em toca viure i contràriament al que pensava fa uns anys, estic desitjant trobar la manera, la forma, o els mitjans, com ho vulgueu anomenar, de marcar distàncies d'aquesta societat, no sé si deshumanitzada, si superficial, o només perquè jo sóc la rara, i encaixo cada cop menys.
Però des de fa un temps faig plans, a l'aire potser, però plens d'il·lusió i ganes.Trobar una casa antiga, reformar-la i fer-la a poc a poc meva, no cal que sigui massa gran, però que tingui molta llum, i molt jardí, per cultivar el meu hortet, i plantar tota classe de plantes i herbes aromàtiques.
La meva bodegueta de bons vins i caves, amb raconets per escriure, per restaurar mobles vells, per emocionar-me amb una posta de sol, sopar als capvespres a la llum de la lluna, i buidar-me en una matinada de llençols amb aromes de passió, amor i sexe.
Recordo amb un somriure, la casa dels pares a Montcada, el pare va fer una peixera amb pedres naturals, era d'aigua freda i l'omplíem amb aigua del riu, i amb aquells peixos taronges,i els petitons que anàvem a buscar al riu Besos, quan encara es podia pescar.
A mesura que ens fem grans mirem més enrere, no sé si per nostàlgia o perquè d'haver sabut el ràpid que passa tot, ens hauríem aturat a assaborir més els moments i hauríem deixat menys coses pel camí.
Però també és cert, que carreguem amb altres tantes que necessitem dur a coll, la innocència passa, però no la capacitat de sorprendre i sorprendre'ns, avançar o parar-nos a la meitat del camí, en un anar i venir de circumstàncies i de pàgines que queden sense escriure o mal escrites, tenint la possibilitat de reescriure-las.
I al final, entre esbossos d'il·lusions i del que vols que sigui, saps que res que vagi més enllà de la pell i d'un batec, serà capaç de gaudir de la vida i d'assaborir la veritable essència del que som.
