Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pensaments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pensaments. Mostrar tots els missatges

diumenge

Desitjos a l' univers

 

 Al contrari del que diuen alguns, a mi tota aquesta situació actual em dóna per pensar, potser perquè no m'agrada la que ara mateix em toca viure i contràriament al que pensava fa uns anys, estic desitjant trobar la manera, la forma, o els mitjans, com ho vulgueu anomenar, de marcar distàncies d'aquesta societat, no sé si deshumanitzada, si superficial, o només perquè jo sóc la rara, i encaixo cada cop menys.

Però des de fa un temps faig plans, a l'aire potser, però plens d'il·lusió i ganes.Trobar una casa antiga, reformar-la i fer-la a poc a poc meva, no cal que sigui massa gran, però que tingui molta llum, i molt jardí, per cultivar el meu hortet, i plantar tota classe de plantes i herbes aromàtiques.

La meva bodegueta de bons vins i caves, amb raconets per escriure, per restaurar mobles vells, per emocionar-me amb una posta de sol, sopar als capvespres a la llum de la lluna, i buidar-me en una matinada de llençols amb aromes de passió, amor i sexe.

Recordo amb un somriure, la casa dels pares a Montcada, el pare va fer una peixera amb pedres naturals, era d'aigua freda i l'omplíem amb aigua del riu, i amb aquells peixos taronges,i els petitons que anàvem a buscar al riu Besos, quan encara es podia pescar.

A mesura que ens fem grans mirem més enrere, no sé si per nostàlgia o perquè d'haver sabut el ràpid que passa tot, ens hauríem aturat a assaborir més els moments i hauríem deixat menys coses pel camí.

Però també és cert, que carreguem amb altres tantes que necessitem dur a coll, la innocència passa, però no la capacitat de sorprendre i sorprendre'ns, avançar o parar-nos a la meitat del camí, en un anar i venir de circumstàncies i de pàgines que queden sense escriure o mal escrites, tenint la possibilitat de reescriure-las.

I al final, entre esbossos d'il·lusions i del que vols que sigui, saps que res que vagi més enllà de la pell i d'un batec, serà capaç de gaudir de la vida i d'assaborir la veritable essència del que som.

No ens quedem a la meitat...





Avui quan he entrat a llegir a Twitter, he vist a "Tendències" la mort del marit de Paz Padilla, m'he aturat a llegir la seva historia d' amor.

Es van enamorar molt joves, ho van deixar estar, cadascú es va casar pel seu costat, i al cap dels anys es van tornar a retrobar.

Els ha durat poc la felicitat, i ell ha marxat per una, de tantes maleïdes infermetats. 

Segurament és la història del molts, però al ser un personatge públic es més visible. Aquests darrers mesos i en plena pandemia, hi han moltes histories semblants, vides que s'han quedat a mitges, quedant tot encara per fer.

Viure és urgent, com deia l' estimat Pau Donés i segons passen els anys, ja no per l'edat, que sempre he pensat que és un estat emocional, sinó per la situació del món, sembla que s'hagi obert el temps enrere de la humanitat.

Segueixo llegint paràgrafs de Nostradamus, el vaig aparcar fa anys, i no fa massa el vaig tornar a recuperar perquè desgraciadament tot està escrit, i no em preocupa el final, em preocupa l' ara, el saber aprofitar el poc o molt que ens pot quedar, que no em quedi res pendent de tot el que vull, del que necessito fer, de tancar portes o obrir-les del tot, però no quedar-me al mig.


No cal buscar incansablement senyals que et diguin que estàs en el camí correcte, o buscar l'ordre, evitant frenades brusques, i vertigens. 
Cal deixar-se anar, i caure en el cor, en el cos, en el lloc, correcte o incorrecte, però que ens desboqui i ens despulli de pors.

Un punt i coma fet de bocins de tots els passats, que arriben del no-res,sense demanar, sense avisar i que no cal que et diguin, ja estic aqui.

L' ara mateix



No sé, tot sembla diferent, ahir al bus, no érem més de tres persones, i jo com sempre que no venen les meves companyes, venia escoltant música, i no sé si per la melodia que m'embolicava sencera i em feia retornar a anys que la ballava com una esbojarrada,o aquesta mena d'angoixa que darrerament prefereixo no aturar-me massa en reparar en mi, perquè no em deixaria respirar.

Em veig reflectida al vidre amb la mascareta, i en l'impensable que hagués sigut anys enrere trobar-nos en aquesta situació, en els futurs a curt termini, demà passat ja és futur, perquè estem en mans d'uns autèntics dements.

I llegeixes, escoltes, i treus les teves conclusions, sense tenir un màster en res, però amb la saviesa que et dóna la vida i els anys recorreguts, i recuperes vells llibres d'història, i si, és cert, la història és cíclica, i és una roda que gira fins a passar dues vegades pel mateix lloc.

Realment puc dir que m'ha canviat la percepció de tot, des de sempre la majoria de la població veu el món en blanc i negre, evidentment, ni ho saben, ni ho reconeixen, i hi ha ments simples que ni tan sols tenen posicionament, es dediquen a sobreviure i poca cosa més, per ells l'essencial que s'obrin els bars, les platges i els centres comercials.

A mi tot això se me'n fot, la birreta la puc prendre al balcó o a la saleta de casa meva, i la platja, com l'altre dia hi vaig anar al vespre, necessitava olorar i escoltar el mar, era com comprovar que el món s'havia aturat però ell encara seguia allà, viu.

Trobo a faltar les abraçades, i ara que no em contestin que estan sobrevalorades o que ja tot arribarà, ja ho sé que tot arribarà , però arribarà a destemps, espero que no tardi massa i ja se'ns hagi endurit la pell.

I a poc a poc tornant a la quotidianitat, m'adono, que seguim igual de superficials que sempre, segueix costant mantenir converses profundes, poder despullar-se sencers, sense pors, vomitant el cor i sense filtres.

Som el que mirem, el que recordem, el que anhelem, el que jo escullo veure, el que em permeto dir, encara que posi la pota mil i una vegades, però sóc jo, els meus records fets a mida, perquè sempre em quedo amb el millor de tot i no tinc espai ni ganes per la resta.

Però els estúpids segueixen llegint els senyals a l'inrevés, sense adonar-se que les persones tenim una data de caducitat més que evident des de que estem vivint un fet històric... l'any que la terra va obligar al món a aturar-se.

Mamarules de diumenge



No sé si haurà servit d'alguna cosa la tragèdia que està vivint la humanitat, a mi m'ha servit per treure'm les poques pors que em quedaven.

De deixar-se la pell caminant sobre el filferro, perquè no passa res si un dia ens mirem i no ens reconeixem en el mirall, segur que l'endemà la llum l'incendiarà.

Dies de punt i coma, de bufar a l'aire, de silencis, de retrobaments i mirades, estem fets de trossos de pell, a vegades trossos desproporcionats, peces inexactes, però tan fetes a mida de la vida, que sempre encaixaran en algun cor, en algun lloc.

Coses meves



Des de que ha començat aquesta pandèmia, penso molt en els meus pares, en les vegades que el pare m'havia explicat les seves vivències en el camp de refugiats d'Argelers, en com els meus avis es van convertir en refugiats polítics a França... 

En la meva mare, el meu motor, qui a poc a poc va poder anar desfent-se dels seus conflictes interiors de la infantesa, de les seves pors, de vivències que no li tocaven i que va haver d'assumir en la postguerra.


Una gran bufetada del destí quan van marxar, perquè sempre et queda la sensació que t'ha faltat temps, però no de paraules mai dites, malgrat els nostres desacords, em va quedar la immensa pau interior que vaig poder rescabalar-me dels meus egoismes i dels meus parèntesis, més propis d'una ignorant, que de dona conseqüent que sap mesurar el que realment importa és deixar-se portar pel que ens uneix, i no pel que ens separa, encara que en aquest cas, el que ens havia separat era la meva vanitat i supèrbia.

La mort d'uns pares ens trenca els plans a tots, és un caos de buits, i de sentiment d'orfandat, ara només quedes tu per a bregar amb tot, també amb els teus dimonis.

I penso en ells, i en aquesta estranya sensació de pau que m'abraça, perquè no han de patir aquesta situació.

En aquest món confós, fa temps ens barallem contra molins de vent, ens equivoquem d'enemic i seguim entossudits a no anar més enllà del que ens expliquen, perquè és el nostre espai de confort.

Ara mateix, abraçar, besar, quedar a prendre un cafè, sense la llibertat del quotidià, tot queda en espera.

La gent humanitzada o desballestada, els carrers esvalotats o buits, cadascú viu la seva realitat com a preludi de què està per arribar, perquè la incertesa recorre el món.

Us heu adonat com tornen els dofins a les platges de Catalunya?, com ronden els cérvols per la vorera del Riu Ripoll? quin blau torna a tenir el cel?


Cuidar la natura, cuidar-nos nosaltres per a cuidar al altres, no estar temps sense saber de la gent que estimem, fins que arribi el dia de poder tonar-nos a mirar als ulls. Saber que les nostres vivències passades son un luxe, i que floreixen cada vegada que ens deixem portar per la pell.

No cal perdre el temps en estupideses, els humans som així, idiotes, maleducats, intransigents, però per molt trencats que estiguem, sabem que tenim les peces suficients  per reconstruir-nos.


dissabte

Els intermedis..


Deia Galeano, fa uns quatre-cents cinquanta mil anys, la dona i l'home van fregar dues pedres i van encendre el primer foc,que els va ajudar a lluitar contra la por i el fred.

Fa uns tres-cents mil anys, la dona i l'home es van dir les primeres paraules, i van creure que podien entendre's....

I Sembla que encara estem igual, volent ser dos, morts de por, morts de fred, buscant paraules.


Fa un temps amb un grup d' amics parlàvem dels «intermezzos», o intermedis, dels que hem triat o ens han vingut, intermedis on la mateixa vida t'obliga a ser sincer amb tu mateix, dies on ànima, ment, esperit i cos, conviuen sense molestar-se perquè tot forma part del binomi de la vida.


He pensat que potser tot això que està passant és un intermedi, molt mal parit, però ho és, i que aquest virus ens ha de servir per fer-nos més humans, ens faci adonar que la vida no es tracta de sobreviure, de centrar futurs en res material, i passar de puntetes per moments que ens construeixen a mida del cor. 

La vida no són banderes ni fronteres, i hem de trobar entre tots aquesta branca d'olivera des d'on començar de zero.

dijous

Som com som




Diuen que el temps ens canvia, i ens reorganitza, que ens va embolicant en capes d'indiferència i de fredor, perquè ningú pugui tornar arribar al nostre fons, a penetrar en la nostra tendresa, perquè es perd pel camí la capacitat de bolcar tots els sentits en un sentiment que ens engoleixi sencers.

Jo no ho crec, en el que sí crec, és que el temps, o millor dit les experiències, a la majoria ens fan més selectius, ja no et conformes en menys del que has tingut, i et vesteixes amb una cuirassa invisible, només perceptible per tu.

No té res a veure amb la fredor, ni amb la por, ni amb la resignació, perquè no vius resignat a res, vius un dia a dia quotidià, gaudint dels moments, sense involucrar als sentiments, sense donar masses voltes a res i  sense voler que ningú intenti entrar, ni evadeixi el teu espai personal d'emocions.

Ahir parlava amb la meva excunyada, més aviat germana, i em deia que tenia parella i que no li havia dit als seus fills ni a la seva familia, perquè no sabia bé com qualificar la relació, no percep aquella complicitat mental i física que és necessita per deixar-se anar, aquella desinhibició de cos i ànima quan saps que aquell cor, és el teu lloc. 

Em preguntava que faria jo, la meva resposta fa ser curta i concisa, fes que el que vulguis, pero no et conformis en estimar, ni que t'estimin a mitges.

I aquests dies que tenim tant temps de tot, rellegint entre els meus papers he trobat  una declaració d'intencions que vaig escriure fa temps.

Estimar-te és aquesta força que m'empeny a desitjar-te cada dia més, ancorada en el teu cos, en el teu temps i en el que em provoques quan em mires.

Senzill oi? 




Estimat President

Estimat President.
M' agradaria asseure' m amb vostè a un racó de la vida per fer- li arribar el sentiment de molts catalans que estem lluitant per la dignitat del nostre petit Pais.

Ahir va ser una decepció brutal, ja sabem que ho tenim molt difícil, però no hem arribat fins aquí per donar un pas enrere o per continuar igual.

Desprès dels missatges que he llegit avui i que han sigut publicats en un mitja a les ordres del regim, mes preocupat en desvirtuar la realitat de Catalunya i en enfonsar el procés català que en condemnar els corruptes que els governen, encara tinc mes clar el meu sentiment polític.

La feblesa, les pors, les dubtes son humanes i hi ha moments on tots tenim dret a deixar- nos anar, sobretot si es porta temps sense la família i lluny del teu entorn, sotmès a tota classe de peranys, mentides i manipulacions del concubinat al regim espanyol.

No juguem la mateixa lliga, som d' altra mon com deia Raimon i això es difícil d' entendre des de un món indecent ple de vanitats.

A mi no m' ha decepcionat PRESIDENT, no dubti en sentir-se respectat, estimat però sobretot valorat per tot el que esta fent per tirar endavant aquest somni de ser lliures.

I ara mateix no sé si la decisió de Torrent és una jugada magistral d' escacs perquè vostè sigui investit President amb totes les garanties, o l' han venut, vull pensar que no, però si ha sigut així serà la mort política de ERC, perquè la gent sortirem al carrer i li tornarem el lloc que li pertoca.

SEMPRE i PER SEMPRE amb vostè, perquè és de les persones mes legals i decents que ha conegut la política i ves per on, és dels nostres, i és l' unic PRESIDENT reconegut de la REPÚBLICA CATALANA.

Gràcies PRESIDENT per tot i per tant.
Seguim!!


dilluns

Doncs apostem ...



A vegades 
et trobes sentencies a una fulla de llibre 
que valen més que tot el llibre sencer.



diumenge

Es savi el temps ???

O només serveix per desprendre'ns de realitats que potser mai ho van ser tant, descobrir els limitis d'un mateix i admetre'ls.

Viure aquests límits pletòrics de ganes., jugar amb ells, enviar-los a la lluna en un bitllet d'anada i tornada o deixar-los en algun desert a passar la tarda.

Deixar de tenir por a perdre, tancar la porta als nassos del passat i no voler jugar amb les cartes marcades esperant que ens retornin,

Trencar amb tot, ni per orgull ni per supèrbia, sinó per ja no encaixar aquí, en aquest lloc, en aquest llit, en aquest cor...

Ni per costum... ni per necessitat...

Estem fets d'instants que tancant-los o desprenent-nos no és perdre, és la possibilitat d'obrir-nos les portes o de seguir construint-nos murs.


I que és la vida ?



Ahir el meu fill agobiat en ple treball de recerca de 2º de batxillerat em preguntava , mama per tu que és la vida ?
Jo tombada al sofa amb les ulleres de llegir posades, vaig deixar el llibre i m' el vaig mirar, i com poques vegades em passa no vaig saber que contestar, suposu perquè es una pregunta d' aquelles que no m' he parat a fer mai.

I de sobte perduda en la seva carona d' expectació em van venir una i mil raons, no sé si de definicions de la vida pero si de respostes per donar-li.

La vida és la teva carona al mati quan no et vols aixecar, o quan em mires per sota les ulleres com ara, quan et tires damunt meu al sofa, quan em preguntes si estic trista i m' abraces, quan m' emprenyes amb la teva patxorra .

La vida es assaborir mirades, assajar picades d'ullet, aprendre somriures, forjar il·lusions, inventar paraules.

La vida es dels valents, dels que no és conformen amb tapar buits, hem d'omplir-los, embriagar-nos d'aromes, de colors, de pells, de mirades, assaborir intensitats, creuar el pont que ens porta a l'altre costat de l'apatia i descobrir com són d'immenses les avingudes, com treuen el cap al lluny per l'horitzó cadascun dels punts suspensius en els quals durant anys hem deixat penjades les il·lusions, els projectes, les ganes  deixant enrere tots aquests barrancs que ja formen part del camí i agafar-nos fort a aquestes mans, a aquestes mirades que ens tendeixen i amb les quals no tenim la necessitat d'ocultar les nostres cicatrius.

I mentre jo reordenava tot el meu ventall de conceptes, el meu fill tornava a estar ensimismat amb el seu treball, em vaig adonar que m'estic fent gran, i que ja faig com feia la mare, en una simple pregunta pràcticament li faig una dissertació filosòfica.

Els limits ....

Deia García Marquez...
"he après que tothom vol viure en el cim de la muntanya... sense saber que la veritable felicitat està en la forma de pujar-la"

I a la vida t'esborres, et redibuixes, et trobes...
alteres les línies, les formes, ho acoloreixes,  rebusques les textures.
reconstrueixes en il·lusió les parts de tu mateix que es descomponen i al final t' adones que la felicitat es un estat d'ànim i que l' infinit ets tu mateixa i la capacitat que tens en assumir-te, en suportar-te pero sobretot en fer fàcil tot allò que a vegades es summament complicat.

dijous

Qui perd els seus orígens...

... perd la seva identitat.  (Joan Salvat-Papasseit)



Bona Diada per tothom i que quan acabi el dia la força mes poderosa hagi sigut el seny i la sensació de poder viure en llibertat.

diumenge

Un any nou ple de llum ...





Aviat que començarà un nou any és temps de canvis, de fugir, d'escapar de la rutina, i de tots aquells moments que ens esborren el somriure i fan de nosaltres éssers simples en mans d'obligacions i destins que ens acorralen.

La sensació de viure en llibertat en un viatge on una ànima sense tornada obre les ales per embolicar en elles totes les picades d'ullet, els instants, les recerques, les troballes... tot el que no es veu i que és imprescindible per ser feliç i que no cap en cap maleta.

Volar quan l'aire es torna irrespirable, obrir les finestres i deixar que el sol ens il·lumini la cara, buscar en un mateix l'autèntica necessitat d'estimar-se, de difuminar-se entre mil cels escampant-se en tots ells sense carregar responsabilitats en esquenes alienes.

No conformar-se a tapar buits, omplir-los, embriagar-nos d'aromes, de colors, de pells, de mirades... de vides que transcorren paral·leles a la nostra i que assaborida en la seva intensitat pertorba els fonaments mal assentats de les obligacions.

Creuar el pont que ens porta a l'altre costat de l'apatia i descobrir com són d'immenses les avingudes, com treuen el cap al lluny per l'horitzó cadascun dels punts suspensius en els quals durant anys hem deixat penjades les il·lusions, els projectes, les ganes.

Deixant enrere tots aquests barrancs que ja formen part del camí i agafar-nos fort a aquestes mans, a aquestes mirades que ens desfan i amb les que no tenim la necessitat d'ocultar les nostres cicatrius.

Enterrar pors, fugir de la pena de què cada any ens falti una part nostre irreemplaçable, lliurar-nos sense regles, sense normes, arribar a aquest lloc tant intim i personal al que tantes vegades hem posat traves per accedir i viure'ns en tempestats de passió, tempestes d'humitats i pell, fosos en llengües deslligades i cors que van més allà de cossos assedegats de sexe.

Lope de Vega va dir: "Som un moment de llum entre dues foscors eternes", jo afegeixo que som passos lents i ferms en la voluntat de veure cada vegada més a prop aquesta ombra de llibertat que s'endevina en l'horitzó.

I desitjo que en aquest nou any aprenguem a desxifrar teoremes d'amor en aquells espais tan buits on poques vegades ha sortit el sol perquè la vida m'ha ensenyat que l'important no és saber llegir els silencis...l'important és saber com omplir-los.

El Petit mes gran



Leo, ens coneixes, ho saps, el Barça és tan gran que és mirall on mirar-se però també centre de mira de totes les apologies dels necis.

Però tu ets el nostre Leo, el nen que va arribar a la Masia i s'ha educat en els seus valors, el Messi que tantes i tantes vegades en els mals moments ha carregat l'equip a l'esquena i ens ha remuntat als altars de la glòria.

Ni la baixa forma o les lesions faran canviar el concepte, l'afecte i sobretot el suport i agraïment que et tenim tots els barcelonistes perquè estem fets de pell i no som maquines que funcionen per la quantitat de zeros que porta un contracte, el teu almenys no i nosaltres tampoc.

No escoltis a ningú, certs mitjans informatius són la veu del seu amo, manipuladors i mentiders, personatges al servei de la casa blanca, desestabilitzadors de si mateixos i de tot allò que no sigui del seu benefici, sense importar el preu o la dignitat de ningú, disposats a degollar ànimes al preu que els imposin a cada moment.

Leo en Can Barça ets déu, i un exemple per a tots els joves de la Masia, i ho sabem els que ho hem de saber, perquè mentre el barcelonisme roman unit, tota la merda que baixa des de l'altiplà i mes a baix passarà de llarg i serà la fossa on ells aniran caient d'un a un amb cadascun dels teus gols.

Som el Barça gent!!!
i no un equip feixista que fitxa a cop de talonari, on la intel·ligència es mesura per l'altura de la cresta que porten i on els diners és el que regeix l'estat físic dels jugadors.

Som sensacions, sentiments i imatges que perduren de forma intemporal, que sentim properes i intenses i que amb una estranya sensació de complicitat les busquem cada vegada que les necessitem pels racons de la nostra vida per reviure-les i fer-les nostres i en aquest moment tenim en la retina al nostre millor Messi, el de sempre.

PD- Avui un homenatge al "Petit mes Gran" per tota la merda que els mesetaris feixistes escampen des de la Central lechera on tot val per paliar la poca dignitat de les seves conciencies.

dijous

El buit del desprès ....



A mida que em vaig fent gran m' adono de coses, de situacions, i col·loco a l' estanteria de las prioritats tot allò que no es pot tocar amb les mans.

Sovint penso que no hi han paraules suficients per a escriure la història d'una vida, necessitaria molt espai a la memòria per a rememorar un a un els moments que ens converteixen en el que som, però darrerament molts d' ells tenen un punt en comú, la decepció.

Qui m' ha llegit alguna vegada sap que soc agnòstica, que no crec en cels o en inferns que vagin mes enllà de la meva consciencia i el fi que persegueixo es que em deixin tranquil.la per pogué ser com soc.

En poc temps he viscut dues situacions similars que m' han fet replantejar-me la meva estupidesa, el fet de no ser capaç de defensar el record i la voluntat dels qui ja no hi son, però puc dir que m' he vist tan superada de mentides i falsedats que han vençut inclòs la meva capacitat de reaccionar.

A vegades quan no t'entens amb algú d' aprop teu penses que cada persona som un mon i per tant som mil diversitats diferents de vides, però quan enganxes aquesta persona amb mentides tan insultants que fereixen l' anima sense possibilitat de retorn començàs a acceptar la misèria del esser humà.

Gent buida de principis però plenes d' aparença's, col·laboradors de cara en fora perquè els demés siguin testimonis del que fan i no sigui la fe en els demés el que cada dia els empenta a donar un cop de ma a tots aquells que no son tan privilegiats com ells, i es fotut, molt fotut quan han sigut part important a la teva vida, i no parlo de parelles, l' amor va i be i si es queda alguna vegada benvingut,  parlo d' amistat, de família, de tot allò que hauria d'estar per damunt d' interessos, de diners, de posicions i de fraus morals.

I darrerament la meva vida és un anar i venir de realitats, de circumstàncies i de pàgines que queden sense escriure o mal escrites, potser perque no sóc una vida guionitzada plena d' aparença's i davant de "beatas"sense conciencia, ploramiques indecents nomes em surten silencis amb dens contingut poc recomanable, fent sense proposar-ho als silencis molt mes savis que qualsevol paraula foradada.

dissabte

Prou d' una vegada

Per exemple ENTRE ALTRES...



Articulo del padre de Manu Chao sobre los catalanes.

Artículo aparecido en " La Voz de Galicia"

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.

Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo»

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Firmado: Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés. Y padre del cantante Manu Chao.



Carta de un noi de Capellades




Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y
se pongan en mi lugar (se que no va a ser así).
Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se
tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental
llamado, Ciudadanos de segunda? ¿y saben qué? Me han hecho llorar.
Suena penoso, ¿no?
Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.
Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de la Anoia (provincia
de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido
escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he
destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando
a repetir 1º de bachillerato.
Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho
curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz
de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de
argumentación en su lengua, el argentino. Y no solo me atrevo a
decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco
cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero
capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz
de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano
mis sentimientos con toda facilidad. La supuesta discriminación que he
sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que
ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que
envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y
se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el
Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16.
¿Me creen incapaz
de leer El Lazarillo de Tormes o la Celestina?
Se equivocan.
¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado?
Se equivocan.
 ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mi?
¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en
castellano des de siempre!; de hecho, des de primero de ESO estoy obligado a
leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer
uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada
Literatura Castellana.
 Pero también leo por iniciativa propia en castellano,
en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en
castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que
una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde
punto de vista.
Yo soy catalán, independentista, de estos malos malos, como diría Joel Joan
o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque
me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:
Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que
hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco?
¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para
ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la
libertad de expresión?
No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de
estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como
siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores.
Por cierto,mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de
estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país,
destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no
todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho,
matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano,
además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores
optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro
totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el
catalan en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
 Las lenguas son como
las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser
traumática en ojos de cualquier humano(un español, por ejemplo),
de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo,
una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
 No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo,
nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral.
¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que
no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que
vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si
busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se
vaya.
 Los catalanes no podemos ser
racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores,
estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la
mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran
catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas.
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre
de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria
el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los
racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno,
considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos
válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar,
pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he
hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que
sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que
me han hecho derramar riegan mi consciencia, que reside abierta y
con ansias de libertad para mi pueblo. Ladran, luego cabalgamos, como
se dice en castellano.
Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:
Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància
.


El meu pare sempre em deia que volia que l' ultim burro de casa fos ell, potser perquè era fill d' immigrants vinguts d' Almeria i que per qüestions de l' època no li van pogué donar estudis i aviat es va buscar la vida sol, tan es aixi, que quan els avis van emigrar a França per problemes polítics amb 14 anys no va voler marxar amb ells perquè sempre va considerar Catalunya una terra on fer arrels.


I va conèixer a la mare, catalana ella de soca i arrel, els meus avis de la Pobla,republicans i força catalanistes, segurament uns idealistes explosius per alguns .


Diuen que dos que dormen en el mateix matalàs es tornen de la mateixa opinió. I ha de ser cert, doncs sempre he cregut que la convivència entre dues persones s'estableix pel nivell més baix de qualsevol dels seus components, però en aquest cas no va ser aixi dons la mare en quatre dies, mestre d' escola i terca com una mula com jo, va aconseguir que el pare parles un català digne del tot convertin-se en el seu idioma habitual, encara que quan parlava castellà sembles acavat d' arrivar del "pueblo" pero era la seva senyal d' identitat que encara que graciosa treia de polleguera a vegades.


Diuen també, que darrere de qualsevol gran home o dona, es troba a una gran dona o home. I em pregunto què hagués passat si a Virginia Wolf o Madame Curie els hagués tocat viure amb qualsevol dels nostres compatriotes cabrejats que s'alimenten diàriament de prejudicis i mentides a força d'escoltar la Cope, Intereconomia i d' altres o les bajanades que ministres, consellers o presidents d' una u altra comunitat diuen un dia si i un altra també sobre una realitat al carrer que ni saben ni volen entendre, però que és la que compra vots.


Segurament passaria el que va cami de passar que acabarien demanant l'ensenyament obligatori de religió, la prohibició del català, l' absolució dels matrimonis gays, i el paredo per milers de nosaltres per independentistes.


És clar que els seus marits no anaven a interessar-se per la física nuclear, de la mateixa manera, si Mozart o Einstein s'haguessin casat amb unes ricatxones enjoiades com a ruques , no farien una altra cosa que anar de botigues o veure "Salvame". Seria impossible que elles es commoguessin amb una sonata o amb la teoria de la Relativitat.


Pel mateix mecanisme d'igualtat, els catalans tenim que començar el mati esmorza'n tots els dies amb l'última ocurrència dels milers d' Aguirres, Sanchez Camacho, Tribunal Constitucional, etc, tan plens de caspa ideològica que els nostres somnis es perden en l'horitzó.


Passar el dia, amb totes les seves hores, sense que aquesta caspa ens maltracti la moral és una empresa molt complicada, dons la baixada que porta fins a la més absoluta estupidesa és molt suau i resulta molt fàcil lliscar-se per ella i fins i tot cagar-se en tot quan algun grup de brètols ben assesorats politicament deixent anar alló de "Catalunya ens te discriminats perque no es parla català a les escoles".


Cal aixecar-se tots els dies i dir-se diverses vegades davant el mirall que no ho podem permetré mes, ara ja no, que un polític extremeny "cazurro", un tribunal feixista i d' altres desestabilitzadors de la nostra societat ens maltractin i enfonsin la poca moral que ens queda.


I ho dic jo catalana d' arrel, amb vinculs molt afectius e indispensables per la meva vida andalusos, amb un cor que t'estima en català, amb un sentiment que és el catalanista pero amb un respecta inmens a totes les llengues del estat sense pretendre que la meva estigui per damunt de cap altra, pero si amb tot el dret a estimar, parlar i sentir com em surti de la barretina i no vibrar amb la "roja" perque no la sento meva, pero respectant als que si ho fan perque la llibertat es tracta de viure i deixar viure.


Perquè és cert allò de que el pensament català rebrota i sempre reviu als seus il.lustres enterradors, siguém solidaris amb nosaltres mateixos d' una vegada i estimem-nos una mica mes, diu el meu admirat Jordi Basté a RAC1 al llegir certes noticies, "cada dia neix un independentista mes" i quina raó te perque jo ciutadana del mon cada vegada em sento mes catalana i menys imbecil.

Ho va deixar clar el President Companys, "Catalunya nomes ens te a nosaltres", som-hi dons!!.

diumenge

Parella, complicitat ...amor




Si poguéssim no sacrificar els nostres propis espais
que són la màgia de l'espai compartit.
Si poguéssim no intentar canviar aquelles coses
que són les que fan que ens apropem.
Si poguéssim deixar de controlar el que "ens amenaça"
darrere de falsos "ajustos".
Si poguéssim no desdibuixar lo més bonic que viu en nosaltres
per viure amb un altre.
Si per viure amb un altre
no calgués desdibuixar el més bonic que viu en ell.
Si poguéssim comprendre'ns des de la pell
sense deixar de ser pell.
Si poguéssim deixar-nos il.luminar
sense fer-nos ombra.
Si pogués ser jo...
simplement volent estar amb tu.
Si sapiguéssim acceptar el desafiament d'estimar-nos i respectar-nos lliurement tal vegada
seria bonic viure en parella.
( Cecilia Spangelberg )


I ho seria amb un cafè a mitja tarda, una bona conversa plena de rialles, una cervesa al vespre comentant el dia dur de feina descarregant-nos mutuament de problemes, ser amics, un passeig agafats, una mirada, un somriure ple de petons, compartir i compartir-nos i entre nosaltres com a única possessió, el temps.

Dies en què el desig es fa amo del cos i em desperto viva, plena d' aquest cumul de sentiments fets de tendresa i pell disposada, dies en els que miro a l' altra costat del llit on ell dorm i el desig s'escorre em gotes entre les meves cuixes.

Moments sense demanar on el despullo em presses, on les mans tenen ales i les boques una sola obsessió, moments per compartir el mateix aire quan el seu cos es el mes dolç dels refugis.

Complicitat beguda, llepada i mossegada, humitejant amb saliva tots els seus buits, tornant-me a enamorar cada vegada que em veig en els seus ulls i em sento entre els seus malucs profanant-lo sencer obert de bat a bat per vestir-me de vida.

Amor, estimar, no és omplir necessitats i manques, ni suplir-les, és donar-se sencer sense perdre ni substituir nostre JO mes íntim.

Ser parella no és rutina, no son els anys que passen acomodats, no es deixar-se de besar apassionadament sense motius, ni deixar les mans quietes en moments compromesos.

L' amor, la complicitat és perversió, es fa olor, es respira, es toca, s'assaboreix, s'aprèn, es té, es comparteix...es viu.

Ser parella no és nomes carinyo o estima, es estar enamorat sense limits, un plec de sentiments lligats al cor i a la pell que em fan tremolar tota sencera.

Que en penseu de la parella, es pot viure permanentment enamorat?

Personalment considero que i tant que si !! ...sempre que no deixem d' alimentar els sentiments perque com diu "El Petit Princep, l'essencial és invisible als ulls".

dissabte

Divagant una miqueta amb mi mateixa ...





L' altra dia escoltant la musica que em transporta a nits de discoteques a El Caire on els guies sempre fem temps pels vols domèstics de matinada pensava en els casualitats i amb l' estranya sensació que he tingut sempre d' anar deu passos per davant en el temps, és curiós, però he recordat moments en els que m'ha faltat un espai intemporal en el que em podria haver estalviat no pocs maldecaps i un sense fi de dreceres en el que hauria estat l'arriba a temps en el que ha sigut el desprès de la meva vida.

Possiblement hi ha qui parlaria d' errors, qui ho sap, el que no son amb tota seguretat son arrepentiments però segons quina decisió, fa que la vida ens costi molt mes, i a mi m'ha costat molt tornar a col·locar-me en la meta de sortida perquè durant anys ha estat un estira i afluixa entre avançar i recular precisament per fer-ho tot al inrevés.

Sempre m' agradat mourem a ritme de batecs, és estimulant i crea addicció i amb els anys t' adones que l'important no és arribar, sinó sortir del lloc on no vols estar, i que sovint els objectius que ens proposem no són una fi en si mateixos, sinó una forma de seguir, d'estar, el permís moral que d' alguna forma ens permet perdre'ns i desviar-nos del camí tantes vegades com ho necessitem.

I en una època tan inconformista com la que estic visquen no em lamento pel succeït, penso que formen part del meu equip de vida els obstacles, les interferències i sobretot les equivocacions amb nom propi i amb majúscules.

Recordo que quan era petita recriminava a la mare que m'hagués tingut tan tard, de fet ja tènia 45 anys quan jo vaig néixer, la vaig poder gaudir poc perquè els meus nebots tenien pocs anys menys que jo i la meva germana que treballava la necessitava mes i de rebot jo que els tenia tot el dia a casa i no es que no m' els estimes, eren un cel, però tot sovint ens barallàvem per l'atenció de la mare.

Quan em vaig fer gran sovint li comentava el fet que mes que mare vaig tenir una àvia, i vaig pogué gaudir molt poc d' ella fins i tot el meu fill no va poder viure-la perquè el maleït Alzheimer es va encarregar de que ell no la pogués gaudir.

I penso que potser per aixo sóc tan desarraigada com diuen els meus, de fet quan vivia a Barcelona em refotien molt que les celebracions per Nadal es convertissin una diada de bones intencions, de petons i d' abraçades embolicades en paper de regal quan la resta del any amb gran part de la família ni tan sols ens trucàvem.

Desprès quan vivia a l' estranger jo ja procurava en aquesta època nadalenca tenir molta feina o inventar-la, perquè malgrat que mai m' han agradat aquest dies, no volia seguir sent l' eterna buscadora de raons i motius per estimar per tradició o per lligams de sang.

I aquesta setmana tan summament estranya, buida i fins i tot aliena, repassant la meva vida en una conversa de nou vaig pensar que sempre arribo tard a tot arreu, i que és molt complicat trobar qui pensi com jo, perque em dona la sensació de que la vida desprès d' haver passat per davant meu troba totes les respostes perquè la majoria eren qüestió de no fer-se preguntes, per incontinència de sentiments, fins i tot per covardia.

Hi ha un llibre que em fascina d' Àngel Gonzalez ,120 poemes que en una estrofa diu:

"Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras
 si todo en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
Lo sé, pero lo que yo siento es de verdad."

I és que de vegades busquem alguna cosa i sense voler trobem molt més, perqué tot és viu dins nostre.

PD- Post alimentat de les meves mamarules que com quasi sempre no volen dir res.

diumenge

El pla infinit de vida


Per què no?  Deixa-la que plori  -va dir Silvana-
Plorar no és dolent, no passa res per plorar -va insistir-
Al principi ploraràs tot el temps
després ploraràs una estona cada dia per les nits segurament.
Després cada vegada que vegis alguna cosa que t'ho recordi
o de cop i volta sense més ni més
però un dia al ficar-te al llit t'adonaràs que no has pensat en ell
que ja no el trobes a faltar
 i tant és si aquest dia triga deu anys en arribar.
 
Carmen Amoraga

"Algo tan semblat a l' amor"
(Finalista del Premio Nadal 2007)


Que alguna vegada ens hagin trencat el cor és inevitable, tant de bo no ho fos i quan passa em de tenir el nostre temps de dol, deixar-nos cicatritzar com les ferides a la pell, poc a poc de dins cap en fora, amb recaigudes inesperades quan un color, una cançó o nomes una paraula ens fa tornar a records que ens fan mal.

A vegades ens pesa tant la vida que ens girem a observar si ha valgut la pena el que deixem enrere sabent que som part del recorregut, que no existeixen cels ni paradisos dissenyats a mida i que sovint ens venç la por a equivocar-nos i la incertesa del desconegut.

Ens queden absències disfressades d'indiferència per amagar el nostre costat mes feble i incomplet, aquell que no pot encaixar en cap buit estrany perquè ens coneixem tant i hem perdut tan que ja nomes volem el temps per viure i assaborir mirades, assajar picades d'ullet, aprendre somriures, forjar il·lusions, inventar paraules, riure sense parar, sentir el món sota els peus i en els peus sense rexistar tenir-hi al món.

I és llavors quan t' adones que tens entre les mans a un món inexplorat, nou, que ens obre les portes de la imaginació, on sempre hi ha la possibilitat que tot canviï i que ens passi allò que desitgem i ens atorgui el plaer de sentir-nos vius.

I ens entreguem avits al sentiment oblidat de fer l'amor sense principi ni fi, sense buscar un sol cim sinó molts repartits entre una pell i l' altra, entre una lluna plena i la següent, perquè el temps és un riu estrany que baixa i puja i en cada moviment ens mulla de desig sense esquerdes, sense rutines, caminant entre els nostres petons cada vegada que ens mirem i embriagats de nosaltres dos ens dona el plaer d' assaborir-nos.