Diuen que el temps ens canvia, i ens reorganitza, que ens va embolicant en capes d'indiferència i de fredor, perquè ningú pugui tornar arribar al nostre fons, a penetrar en la nostra tendresa, perquè es perd pel camí la capacitat de bolcar tots els sentits en un sentiment que ens engoleixi sencers.
Jo no ho crec, en el que sí crec, és que el temps, o millor dit les experiències, a la majoria ens fan més selectius, ja no et conformes en menys del que has tingut, i et vesteixes amb una cuirassa invisible, només perceptible per tu.
No té res a veure amb la fredor, ni amb la por, ni amb la resignació, perquè no vius resignat a res, vius un dia a dia quotidià, gaudint dels moments, sense involucrar als sentiments, sense donar masses voltes a res i sense voler que ningú intenti entrar, ni evadeixi el teu espai personal d'emocions.
Ahir parlava amb la meva excunyada, més aviat germana, i em deia que tenia parella i que no li havia dit als seus fills ni a la seva familia, perquè no sabia bé com qualificar la relació, no percep aquella complicitat mental i física que és necessita per deixar-se anar, aquella desinhibició de cos i ànima quan saps que aquell cor, és el teu lloc.
Em preguntava que faria jo, la meva resposta fa ser curta i concisa, fes que el que vulguis, pero no et conformis en estimar, ni que t'estimin a mitges.
I aquests dies que tenim tant temps de tot, rellegint entre els meus papers he trobat una declaració d'intencions que vaig escriure fa temps.
Estimar-te és aquesta força que m'empeny a desitjar-te cada dia més, ancorada en el teu cos, en el teu temps i en el que em provoques quan em mires.
Senzill oi?