Naturalitat davant de tot

Estic fins els ovaris del tema CONGUITOS...

Des de que sóc petita he vist els Conguitos a casa meva, aquelles boletes de cacauet cobertes de xocolata blanca o negre, personalment m'agrada més la negra perquè no és tan dolça.

I en aquesta societat més papista que el papa, ara resulta que els meus CONGUITOS, són una degradació a la raça negra...

Començo per dir, que un natiu del Congo s'anomena CONGOLEÑO, i que mai quan he menjat Conguitos, encara ara, no veig que m'estigui fotent a cap senyor baixet i rodonet, i sí no uns cacauets que són un vici i un no parar.
Ara bé, si tant problema tenim amb les boletes rodones banyades amb xocolata, que fem amb el blat de MORO, el braç de GITANO, o les galetes FILIPINOS.
Perquè del Tiro al BLANCO...ja ni parlem, oi?...

Deixem de buscar els tres peus al gat d'una vegada i visquem hòstia!!, que la diferència la marquem nosaltres quan deixem de veure les coses amb la naturalitat que tenen.

L'anormalitat de ser normal

No sé vosaltres, a mi m'agrada la solitud, aquelles estones que passo a la terrassa de casa amb una birreta, una copa de cava, de vi o una cola, depen del moment, i del que jo necessiti, per perdrem en aquest horitzó tant immens que és el cel.

El dia a dia quotidià fa tocar fons moltes vegades, perquè hem après a deixar de mirar les coses, i passar de puntetes, de tant veure-les

Vaig trobar-me una amiga pel carrer fa uns dies, i ens varem abraçar, una abraçada sincera, plena de llum, de sentiments, de les que t'omplen el cor i no calen paraules, ni em vaig adonar de les mirades del voltant, fins que una veu em va dir, que inconscients no veieu que no es pot abraçar? Tranquil, no et pensava abraçar, li vaig respondre, i em vaig quedar tant ample.... 

I mira que és senzill embolicar el cor de moments, deixar-se portar, no mesurar res més que no estigui entre la pell i els ossos, amb la força arrasadora d'un huracà, sentir-nos vius en una boca i embogir en un cos clamant redenció.

La vida a vegades és una carrera de fons per superar-nos a nosaltres mateixos, però cada cop menys, perquè hi ha més a viure, sense pors, sense complexos i menys a superar.

Recordar vells temps i viatjar sense bitllet de tornada, perquè encara que la història passi de moda, i hagin altres histories, sempre recordarem la millor part, perquè ens la sabem de memòria. 

No cal posar excuses per arribar tard, només cal arribar a temps, tancar el paraigües quan plou i sentir la pluja a la cara, sabent que potser no saps on vas, però que sempre arribaràs a algun lloc.

Perdre'm en el no-res, i en el tot, no només viure, sinó sentir-me viva.

Fàcil oi?

La màgia de Sant Joan.

Ni cal dir que Sant Joan es una nit especial, per uns es tirar petards, fer fogueres, i coca.

Per mi és un ritual màgic des de sempre, quan vivia amb els pares, eren nits de coca i cava a la llum de la lluna al pati de casa, converses, aquell punt d' inflexió del meu pare que em deixava veure un glopet de cava o d' aquella barreja que és feia preparar ell, de moscatell i vi ranci.

Ja de més gran, i per aquests mons de deu, era també la meva nit allà on fos, sense cava,sense coca, però sempre la lluna i jo. Recordo les preguntes del meus companys, però que hi veus?, ho veig tot i em veig a mi, molt petita.

Més tard, encara la vaig estimar més, perquè vaig poguer compartir tot aquest ventall de sensacions amb qui no és necessitaven paraules per transmetre un sentiment i adonar-me que coincidir emocionalment amb qui és com tu, és meravellós. 

Ara, després del temps, la lluna és la mateixa, i segueixo fent especial aquesta nit, necessito els seus silencis, fer interminable una copa de cava, i lliurar-me nua i sense vertigen, tal com sóc.

Els anys no ens canvien, ens fa duals, i el que fa possible escapar d'aquesta dualitat és una mirada on reconeixes, i això a vegades, requereix el treball de tota una vida, una mirada que ens retorna a veure'ns sense filtres ni vergonyes, desinhibits de cos i moral, un despullat integrà i a cor obert.

I en nits com ahir, la sento tant meva com sempre, a pocs botons de deixar-me tota nua, i sense fer-me amagar l'ànima sota la brusa.

Destí?...no, jo.

El final 

sempre sorprèn encara que estigui escrit des del principi...