Des de la terrassa de casa observo el cel, com la llum es nega a morir i fa d'això un espectacle ple de pau.
M'adono del petita que sóc quan el sol acaba i em dóna l'esquena, sempre m' ha meravellat aquesta sensació de llibertat quan s' obre el cel a l' horitzó.
Triga poc a desaparèixer darrera la muntanya, poc més d'un segon, com la vida...encara que sota els llençols aquesta nit senti només silenci, la sensació de que un boci meu s' ha adormit en el temps.
Sempre he tingut por de que arribes aquest moment, que sense tu les paraules tendres em quedessin penjades a l'armari, tenir aquesta sensació d'ànima sense destí, de veu que no s'escolta i no sap reconeixia l'amor quan s'ensopega amb ell.
Ets un do de vida, on cap nota havia sonat mai abans, on et retrobava cada vegada que ho necessitava encara que no hi fossis en la forma que ho entenen els demes, llegint les petjades que em deixaves al vent per redescobrir-te a la volta de totes les cantonades de la meva vida.
El mateix dia que fa catorze anys que va néixer el meu fill, "mai mes tindrè un cumpleanys com aquest em deia avui", tu has marxat, amb el silenci de qui ha volgut passar de puntetes per la vida, però tu has deixat petjada a cada lloc on has trepitjat, has sigut vida i ens han omplert de vida gràcies a les portes que m' has obert a cada pas.
Ja no es nomes el que amb omple's, sinó el buit que m ' has deixat quan has marxat, però no vull llàgrimes ni riures perduts,vull recordar-te com el que ets, la meva mare, la meva llum i l' estel que cada nit vetllara pels meus somnis agafada a la mà del pare.
Gràcies mare per tant i tant amor
