Agost...

 

L'altre dia reorganitzant els meus bocins de vida, vaig trobar fotografies, moltes, de la mare i la Reme, moments atemporals i indescriptibles que continuen molt vius.

Aquest mes d'agost seria l'aniversari de les dues, la mare el 19 i la Reme al 26, i és ben veritat que quan estem immersos en la quotidianitat no som conscients del valor del moment.

De la mare ho podria dir tot, però seria reiterativa, és un sentiment etern d'amor i agraïment que viu més enllà.

I de la Reme també, i com més anys passen, i potser perquè la recordem sovint amb els nostres amics i companys de feina, més em venen a la memòria situacions viscudes juntes, i moments dolents perquè no dir-ho que vàrem compartir, i ens va mantenir allunyades un temps, no massa tampoc, perquè quan tens alguna mena de sentiment per algú, no cal posar distància si hi ha diferències, el que cal és parlar-ne i reconduir-nos junts, perquè no sempre es troben persones en qui vomitar el cor, amb la tranquil·litat de què és un sentiment honest i sense traïcions.

I així era la Reme, el meu puntal imprescindible sempre, i mira que jo era tossuda com una mula, prepotent i rematadament incongruent, però allà estava ella i la seva paciència. 

La primera persona que em van presentar quan vaig arribar al Caire, una catalana amiga d'Omar Sheriff, quasi treinta anys més gran que jo, amb la que sentir-me menys sola en aquella immensa capital, i una de les professionals que em va ensenyar tot en el món del turisme a un país àrab.

Al meu fill flipa era la seva tieta, però no recorda les nostres nits amb un Blanc Pescador, xerrant fins a les tantes de la matinada explicant-nos tota mena de vivències amb la complicitat i seguretat de saber que mai sortiria de nosaltres dues, o quan ens passàvem dues hores al gimnàs, vegetant perquè no dir-ho, i al sortir ens anàvem a fotre una amanida de formatges, amb sudanis (cacauets) i dues, o tres birretes....

No sé, sé que eren altres temps, i tot això és difícil de tornar a tenir, perquè ella no hi és, i aquella Marta tampoc, però amb els que la vàrem viure, continuem homenatjant aquells moments i els tornem a viure, perquè és el lloc on ens vàrem quedar... la resta és circumstancial.

Amb el temps hem après a alleugerir la nostra història amb el que sobra, i quedar-nos amb el que sempre ha sigut cert, perquè hi ha persones, que malgrat el temps i la vida, sempre seran un destí del que mai es torna...

Taladran una miqueta...

No sé el que li està passant al món, però no m'agrada.

Cada vegada vivim més de cara als altres que de cara a nosaltres mateixos, i a vegades al·lucino en la quantitat de gent que ven a les xarxes socials aquesta dobla imatge del que no és, però evidentment és un reflex de la societat actual, on queden cada vegada menys persones entre tanta gent.

Tots hem sigut joves, ens hem equivocat, ens hem desfasat, fins i tot hem amagat bocins de la nostra vida als pares per pudor, però aquesta degeneració general del jovent, i no tan joves, la manca d'educació, el poc respecte pels grans, fa que com a mínim ens replantegem cap on anem i que estem fent malament.

Un amic meu diu que el problema que tenim els que hem viscut fora de casa, i ens hem empapat d'altres cultures, es que la nostra societat actual se'ns ha quedat petita, i costa encaixar en mentalitats tan superficialment egòlatra.

Segurament té raò, per mi la vida no és una carrera de fons, és un caminar sense presses, un objectiu, un futur, un arribar per quedar-me, sigui un lloc o sigui un cor, més enllà del seny, de la por, fins i tot de la prudència,

Arran d'aquell bitxo que han anomenat Covid, em vaig adonar que ens han fet viure una gran mentida i una dobla realitat, en nom de la por i la ignorància.

Por, perquè no vàrem tenir temps de reaccionar, i ignorància, perquè la mateixa por al desconegut, ens va fer lliurar-nos a la incertesa dels seus propòsits.

Afortunadament, molts hem obert els ulls, i afortunadament també ens hem anat trobant pel camí, lluny del sistema, del políticament orquestrat, de l'OMS i de tots aquells que bloquegen la lògica, i no apliquen la raó, i no costa tant, creieu-me, només tornant enrere, abans d'aquest terrabastall emocional i de salut al qual ens han sotmès, podem corroborar que el cos, si no el manipulem amb fàrmacs i verins, té un sistema immunitari, que reacciona davant qualsevol intrús....

Que sabràs tu, em deien l'altre dia, doncs sabia el mateix que tu, li vaig contestar, però em vaig preocupar, d'indagar, investigar i sobretot obrir-me mentalment, perquè ningú està preparat per acceptar una realitat amb la qual vàrem intentar anul·lar-nos la voluntat.

Però tot això donaria per molt, continua el debat obert entre uns i altres, perquè aquest circ no ha acabat, i encara queden moltes funcions gratuïtes, però amb un fort recàrrec...

I tota aquesta dissertació d'avui, ha vingut després d'estar més de 15 hores, en un col·legit electoral, i compartir després una copa a les dues del matí amb alguns, converses, pensaments i inquietuds, i definitivament estic a anys llums.

Ni millor, ni pitjor diferent, per això puc triar a qui embolicar entre els meus pecats, i mostrar la meva redempció sense complexos. 

Coses de l'edat? 

Doncs no ho sé,  coses de la vida, potser?