Molta llum per tothom

No crec en deus ni en paradisos fets a mida, i em quedo amb la mitologia Egipcia que diu que Horus tenia per ulls al sol i a la lluna,i per mi origen de tota vida.

Per aquest nou any us desitjo viure, gaudir, menjar-se la pell i les pigues, despullar els sentits i desfer-se en un peto, abandonar-se al moment, mantenir calmades converses amb la vida, com preludi del que pot ser un tot. 

Pell amb pell, temps, il·lusió pel quotidià, on el pes de la vida s' agafarà d'una mà i de l' altra amb els ulls oberts vetllant tot el que s'amaga darrere la finestra cada matinada. 

Molta llum per tothom en aquest 2017

Una de tantes histories...

Ahir al vespre vaig veure "Un monstruo viene a verme".

Ja havia llegit el llibre i com sempre em passa vaig trobar més descafeïnada la versió cinematogràfica, em va passar de forma descomunal amb "la Passió Turca" que ni de bon tros reflectia l'ànima de la història.

Sembla una història de terror, però és una trama intensa, que barreja a la perfecció la fantasia amb la més crua realitat.

Per mi el monstre és la vida, el món, el nostre món, tan vell i tan savi alhora.

Ho sap tot, i obliga al personatge a explicar-li la seva història, perquè sap que només quan ell s'enfronti a la seva realitat podrà ser feliç.

Ensenya a ser capaços d'expressar els nostres sentiments encara que no siguin els correctes. El silenci dol, i la resta de les lliçons que li dóna el monstre són també importants.

A mi no em va fer plorar el llibre ni tampoc ahir la pel·lícula, potser perquè el final era previsible o potser perquè a la vida ja he passat pels meus monstres, i al final t' adones que el pitjor enemic que tens ets tu mateix quan no li plantes cara al destí, a les situacions, a tu mateix i t' abandonis en la pena i en compadir-te.

Amb tot el respecte a qui li va agradar perquè és una novella que per qui no estigui preparat et destrossa per dins, però encara que soni molt bèstia el dia a dia de moltes persones es tant o mes dur que aquest encara que no el disfressin de monstre.

I encara que enganxa per la seva qualitat, perqué és un gran llibre i una gran pel·lícula, no t'adones de fins a quin punt està jugant amb els teus sentiments fins al final.

Fascinada ...

He acabat de llegir una vegada mes la " Sombra del Viento "

I segueixo pensant que fins que l' inconscient no es faci conscient, el subconscient  ens seguirà dirigint la vida i els il·lusos l' anomenaran destí ....

Perquè a vegades per trobar-te només has d' encendre la llum i no posar la clau de la felicitat a la butxaca d'un altra.

Es savi el temps ???

O només serveix per desprendre'ns de realitats que potser mai ho van ser tant, descobrir els limitis d'un mateix i admetre'ls.

Viure aquests límits pletòrics de ganes., jugar amb ells, enviar-los a la lluna en un bitllet d'anada i tornada o deixar-los en algun desert a passar la tarda.

Deixar de tenir por a perdre, tancar la porta als nassos del passat i no voler jugar amb les cartes marcades esperant que ens retornin,

Trencar amb tot, ni per orgull ni per supèrbia, sinó per ja no encaixar aquí, en aquest lloc, en aquest llit, en aquest cor...

Ni per costum... ni per necessitat...

Estem fets d'instants que tancant-los o desprenent-nos no és perdre, és la possibilitat d'obrir-nos les portes o de seguir construint-nos murs.

El Tamarisc més que un arbre.

Moltes vegades hem vist dibuixat en Papir un del símbols mes importants de la mitologia Egipcia.

No té res a veure amb el que es diu que van sorgir de l'acàcia de Iusaaset, la que els egipcis consideraven el seu l'arbre de la vida, referint-se a ell com el "arbre en el qual s'inclouen la vida i la mort."

En la mitologia egípcia, en la Enéada de Heliópolis, la primera parella, a part de Shu i Tefnis  (humitat i sequedat) i Geb i Nut (cel i terra), van ser i potser el mes coneguts Isis i Osiris.

Un mite molt posterior, explica com Seth va matar a Osiris, col·locant-ho en un taüt, i llançant-ho al Nil. El taüt va arribar a ser incrustat a la base d'un tamarisc.

Des de llavors  va ser el Sagrat Sicòmor dels egipcis perquè van considerar que estava en el llindar de la vida i la mort, connectant els dos mons.

El Tamarisc, una bellesa de la natura i l' autèntic arbre de la vida.

I que és la vida ?

Ahir el meu fill agobiat en ple treball de recerca de 2º de batxillerat em preguntava , mama per tu que és la vida ?
Jo tombada al sofa amb les ulleres de llegir posades, vaig deixar el llibre i m' el vaig mirar, i com poques vegades em passa no vaig saber que contestar, suposu perquè es una pregunta d' aquelles que no m' he parat a fer mai.

I de sobte perduda en la seva carona d' expectació em van venir una i mil raons, no sé si de definicions de la vida pero si de respostes per donar-li.

La vida és la teva carona al mati quan no et vols aixecar, o quan em mires per sota les ulleres com ara, quan et tires damunt meu al sofa, quan em preguntes si estic trista i m' abraces, quan m' emprenyes amb la teva patxorra .

La vida es assaborir mirades, assajar picades d'ullet, aprendre somriures, forjar il·lusions, inventar paraules.

La vida es dels valents, dels que no és conformen amb tapar buits, hem d'omplir-los, embriagar-nos d'aromes, de colors, de pells, de mirades, assaborir intensitats, creuar el pont que ens porta a l'altre costat de l'apatia i descobrir com són d'immenses les avingudes, com treuen el cap al lluny per l'horitzó cadascun dels punts suspensius en els quals durant anys hem deixat penjades les il·lusions, els projectes, les ganes  deixant enrere tots aquests barrancs que ja formen part del camí i agafar-nos fort a aquestes mans, a aquestes mirades que ens tendeixen i amb les quals no tenim la necessitat d'ocultar les nostres cicatrius.

I mentre jo reordenava tot el meu ventall de conceptes, el meu fill tornava a estar ensimismat amb el seu treball, em vaig adonar que m'estic fent gran, i que ja faig com feia la mare, en una simple pregunta pràcticament li faig una dissertació filosòfica.