...No esperis res de mi i no et decebré...: de novembre 2012

Hi ha una metàfora que diu que el temps de l'espècie humana a la terra es podria equiparar al pas d'un estel fugaç en la nit dels temps...Un estel que amb prou feines dóna el temps perceptible per admirar-lo mentre es fon entre cels que mai acabem d'aconseguir. I avui en el meu temps et penso i ho faig en la necessitat de la teva mirada, en el desig obstinat d'habitar-te cenyit a la meva carn amb la sang encesa...I ets tu, immens, embolicat en totes les capes del meu esser, rendit a la bogeria que parteix el cel en dos en una llum indescriptible que empetiteix tota la resta...( Marta/ Retalls de pell )

...No esperis res de mi i no et decebré...

dimecres

No queda un altra...