Proposta...

"Vostè i jo tenim una pluja pendent, no importa si és febrer o si és maig, sé que un dia plourà… 

Jo li faré cafè, i vostè em farà la vida".

Pot haver una proposta mes sublim?

Nit de Reis

Una nit dona per coneixe'ns una mica més i acceptar que uns som el que som perquè no ens permeten ser més, altres som el que volem ser sense el permís dels altres, i alguns som només una cara amb ulls sense miralls sincers on reflectir-se, però tot i que existeix un abisme entre tots, hi ha nits que sota un mateix cel, aprenem que l'important a vegades no és llegir els silencis, és saber compartir-los.

El plaer d' assaborir-me...



No puc transcriure tot el que la meva pell sent quan em banyo en els meus moments, és la senzillesa de la vida, aquesta tendresa que s'escorre entre els meus dits i m'acaricia en el sentir de les petites coses, sense limitis ni esperes, sense angoixes ni penes, és l'aliment de l'ànima quan troba en ella mateixa la seva font per ressorgir.

I et penso en una intensa esgarrifança recorrent-me a la matinada com una postal impregnada de nostàlgia en blanc i negre on el teu record la il·lumina de color.

I et perdo en la distància de la teva vida i la meva, on et retrobo en el boci que neix de trossets de les dues, on  m'alimento de la calor del sol, del color de la sorra, de les aromes de l'aire que em remunten en cadascuna de les dunes que travesso lentament per no desvetllar el misteri que jeu sota els meus peus.

No hi ha un altre racó on despullar l'ànima quan els sentits prenen la justa mesura per viure intercalant-se entre els ossos i la pell.

I respiro cadascuna de les escenes que transcorren davant meu fins a perdre-les en l'horitzó deformades i reconvertides en aire per fondre's en algun núvol enrabiat que clama absències.

I és llavors quan sé que el meu món es redueix al contorn dels éssers que l' habitan, on el silenci, la solitud, l'amor i la fe en els altres són trossos de pell que fugen espantats de les paraules,on es suficient imaginar-me un futur nua en algun lloc sense nom , sentin-me tan poderosa que m'atreveixo a desafiar amb els ulls oberts a cels i inferns inventant vides interminables.

Per això davant la vida em quedo amagada entre les seves parpelles quan em sobrevola en els meus somnis deixant la porta oberta, sabent que l' essencial ho podrem veure quan aprenguem a mirar-nos als ulls.

Dolça Primavera a tots!!! ...

El meu altre jo ...



Quan puc m' agrada sentar-me en un racó de la vida a escoltar-la, veure passar gent, fa dies que tenia la necessitat de estar sola, sense obligacions d'horaris, de paraules, de moments pendents, trobar un racó per fer-lo meu i deixar passar el temps.

Tot i que soc molt xarraire a vegades busco moments on col·locar en ordre tot allò que d' una u altra manera no troba lloc en la meva estanteria d' instants.

M' agrada viure de lluny la diversitat de colors, de llenguatges i de pells fa que tregui el cap per la barana i contempli el món que ens envolta des d'una altra perspectiva, potser perquè la diversitat quotidiana es conjuga amb la monotonia de les nostres responsabilitats, com si el rellotge s'hagués parat i intentés recuperar el seu ritme habitual en un món aliè on tot és possible i no existeixen les presses, la utopia que el temps no m'atrapa sinó que sóc jo la que puc atrapar al temps, mentre plegats ens prenem un te amb menta.

I mirant-me en altres firmaments m'oblido de mi, de la feina,de la pujada d' hipoteques, de l' atur, de les neurones alterades del meu fill, de les retallades,de tot allò que fa que cada dia sigui més complicat situar-se en aquest context de xafarderies, de desacreditacions mútues, i sobretot de blasfèmies que són utilitzades en benefici propi.

I t' adones des de la distancia de veure passar als demès que sempre hi ha un minut per a la tendresa i per a observar des de mi mateixa als altres,bén orientada amb aire pur i renovat, on no s'han perdut les formes i on el paisatge està ple de llibres, petons, música, amistat, mirades, sentit comú, riures, abraçades, generositat,senzillesa i món .

Escena quotidianes on la vida sembla més amable, més humana menys rara, encara que sigui un món impersonal on les mirades tinguin noms desconeguts, ànimes bessones esbossen un somriure de complicitat oblidant-nos dels pensaments globalitzats d'occident i les seves potències gastades amb mentides, degustant centenars de sabors al ritme d'un anar i venir de gents que aporten una gran diversitat de possibilitats, retrobant-me amb les meves mancances i endinsant-me mentalment en camins nous sense explorar, amb altres brúixoles i amb altres noms.

I desprès torno a casa despullada de temps i disposada a fondre'l amb l' intensitat de tots els meus moments.

Ahir ...



Ahir per una estona em vaig oblidar dels gairebé cinc milions d'aturats, dels negocis dels bancs a costa dels habitatges embargats, de la cara dura d'alguns empresaris que en nom de la crisi s' en foten dels seus treballadors i els humilien amb acomiadaments, baixades de sou i reduccions de jornada quan ells segueixen incrementant els seus ingressos.

Ahir per un ratet no vaig pensar en les famílies que viuen al carrer aquests dies i la resta de l'any, en els nens que somien el nadal i en els pares que impotents el patiran.

I per un moment em vaig desentendre de les enquestes banals en les que impera l' economia o el físic per damunt del sentiment , on les dones som nomes un objecte sexual i els homes una renda a termini fix.

Ahir no vaig pensar en talibans musulmans, en radicals cristians, o en intolerants jueus,vaig oblidar-me dels bancs que cobren comissions i ens enfonsen encara mes amb les pujades d'hipoteca, als imbecils que condueixen com energúmens i que potser no enfonsen la seva vida però possiblement seguen la d'innocents que circulen correctament.

No vaig reparar tampoc en les models anorèxiques i en el seu mal exemple per als nostres adolescents, als polítics manipuladors que es venen en nom de la unitat nacional, als periodistes mentiders, als violents, als maltractadors, als mafiosos de les pasteres, als corruptes, als personatges que posen preu en les televisions a la seva vida privada, als casos de corrupció en tots els estaments, als esportistes envejosos , als "donjoans" adulterats i als impresentables que pensen que tenen dret a tot per un múscul ben desenvolupat.

Ahir vaig aprendre a desdibuixar absències, a mirar la vida des dels meus peus, recorrent un a un tot aquest món que batega dins del meu i al que potser mai he donat massa importància perquè sé que la melancolia m'engoleix i em vulnera fent-me relliscar cap a penes assumides.

Ahir vaig començar una nova col·lecció de racons plens de paraules que es neguen a morir ofegades, ahir sense veure la cavalcada va ser una veritable nit de reis, una nit màgica, plena de sorpreses, de converses, de mirades, de batecs i retrobaments.

Ahir vaig saber que era possible sense paraules desxifrar abraçades, saber que sempre queda alguna cosa per trobar, i que en la vida ens falten moltes cançons, molts llibres, moltes mirades, moltes paraules, molts moments i som pocs, molt pocs.

Vaig saber que el que realment m'agrada és aixecar-me al mati i que alguna cosa m'importi, escoltar cantar la meva cançó i tararejar-la, acceptar que ja no existeixen anys sense hiverns, ni oblit sense dolor, que encara que la vida sigui una carrera de fons jo trio on parar, a qui petonejar els ulls i cremar la pell amb el meu somriure estúpit d'enamorada.

Ahir a la distància vaig tancar els ulls i vaig veure el desert, el meu desert, i estenent les mans vaig deixar que la sorra es llisqués entre els meus dits com tantes i tantes vegades i em vaig emocionar perquè estava tocant el món, i amb les cames tremoloses vaig somriure perquè sé que no necessito veure per mirar, que tinc altres deserts que m'ajuden a tremolar, que m'ajuden a existir i que m'han fet descobrir a la profunditat a la que estic disposada a arribar.

No ahir no va ser una nit de sexe, ni d'amor, ahir va ser una nit en la que no hi va haver ressaca, ni carrers buits o restes desagradables de nits anteriors en les que es perd el nord a cop de bons propòsits i campanades.

Ahir no vaig necessitar rebuscar a les butxaques foradades tots els moments feliços, totes les promeses i les il·lusions arrugades en un racó, ahir vaig descobrir que potser la vida escriu la història amb renglons rectes i que possiblement siguin els de la meva les que son torts ...pero tot i aixi ahir vaig saber que encara ho tinc tot per fer.

Un altra novembre de la meva vida



Un any mes i perquè no dir-ho a gust en aquesta pell que porta les petjades que tota vida deixa enrere.

No és pedanteria, no sóc gens vanitosa i si fora aixi que m'ho facin saber, perquè faré un exhaustiu examen d'humilitat.

Quan sóc un any mes sàvia contemplo la meva maleta plena de tot, de sexe de nits inflamades de desig i lubricades de paraules oblidades i de dates inexactes.

De llums, silenci, tempestes de sorra i vent i foscor.

Cossos mullats, desitjats de ser devorats, desitjats, aniquilats , de profund amor i , sentiments caducats, mirades perpètues i murmuris a cau d' orella.

La soga al coll, el desamor, la indiferència, la ràbia i el fred als peus.

Els dies de caure i tornar-me a posar dempeus presa del valor obstinat d'un ànima lliure.

La meva vida sempre ha sigut una recerca d'altres horitzons que no destinten el blau del meu i convertissin la meva vida en rampells de vents amb partícules d'una felicitat tan intensa com inconstant amb sabor a pell i fel i embruixada amb aromes desconegudes que empastifaven els meus sentits d'inconscient bogeria omplint de passió tot el que contemplaven els meus ulls.

Són filosofies de vida molt particulars, uns trepitgem el terra contundent que esta sota els nostres peus, equivocats o no, i d' altres enyoren aquesta llibertat entre gàbies amb grans reixes que els permeten entrar i sortir per tornar entre bastidors i perpetuar la letargia de qui viu a l'espera.

I si alguna vegada he pensat i ara què?, la resposta ha sigut,  ara jo...

Sense emmarcar llibertats en un món on tot és possible ni de tancar portes perquè la nostra por ens reté, sabent com va dir Hobbes que " l'home és un ogre per l'home".

No és estar de volta de res, és alliberar-se d'un mateix, dels altres i de totes les excuses mal definides que s'interposen entre el dubte i la por.

Avui torno a fer l'ullet al ressò de records que s'apagaran algun dia, com s'ha anat esborrant inexorablement tota la resta, perquè no val dibuixar les absències reprenent camins des del mateix punt on es van deixar, ni tornar a passar per moments on s'estripa la malenconia i ens engoleix aquesta força de des.coleccionar paraules que acabessin implacablement ofegades en algun racó de l'ànima.

I ara desprès dels anys he aconseguit que encara m'inundi aquest sentiment de tendresa, nostàlgia, record de tot allò que per sempre m'impregnarà,  tot allò que sempre anirà vinculat a qualsevol dia de la meva vida en la que totes les formes de sentir s'intensifiquen per fer-me sentir única.

Estimada Eugènia



Com tantes vegades m' agradaria sentar-nos en un raconet de la vida i parlar, xerrar de tu, de mi, del pare, de tot allò que tantes i tantes vegades acostumaven a fer amb un got de xocolata a la mà.

Ara et miro et penso i et torno a mirar, i de tant en tant recorro els mobles que ara interrompen altres vistes des de la teva habitació i sé que m'agradaria tocar lleument la teva finestra i que amb un somriure l'obrissis per a deixar-me dormir en el teu llit.

Recordes quan portaves l' esmorzar al mati per les dues quan tornava per vacances mentre el pare dormia? i rèiem i t' explicava la meva vida, les meves histories viscudes i desviscudes d' amor, les llarguíssimes cartes des de Egipte, la rosa seca per Sant Jordi en un sobre vermell, les tardes de partit a Can Barça fins i tot del Barça d' en Pep ara gaudiries.

Una vegada vaig sentir que l' Alzheimer es una infermetat tan summament cruel que aprens a oblidar a la gent que estimes en vida, i no es veritat, no l' oblides nomes oblides aquells retalls de vida que sempre es col·loque'n a les estanteries del record amb noms i dates.

Aprens a no posar temps als moments, a no esperar, a gaudir cada somriure, cada batec, a tenir una paciència infinita amb la vida encara que ella cada dia sigui mes ingrata.

Saps Eugènia? el teu somriure, la teva mirada, la tendresa amb la que m' agafes la mà quan en les teves poques paraules no et surt el meu nom , sinó qualsevol altra que hagi quedat retingut a la teva memòria.

Però tan és, la rialla es meva com també ho son els moments que hem viscut juntes, les estones que el meu fill passa amb la seva avia donant-li el sopar, llegint les poesies que tot just a començat a escriure i tot allò que varem ser juntes un dia.

Es desolador mare veure un cos al que la ment ha abandonat. Mirar a qui un dia va ser tot un món, amb qui es van apurar moments i es va compartir a glops tots els instants d'una existència i de qui ara no puc sentir ni l' escalfor de la seva abraçada.

Veure de sobte com li arrabassen l'ànima i la submergeixen entre llums i ombres i encara que jo vulgui retindre i no la deixi de la mà cada dia es una mica mes lluny de mi, de tot el que sóc, de tot el que m' agradaria viure amb ella i compartir.

Un cos, un tros de carn ferida, ànimes absents endollades a la vida, absents de qualsevol sentit de proximitat, d'afecte, de sentiment, de dolor...fragments de vida tombats al llit inerts a la llum del sol.

No et reconeixen, no t' anomenen,... però t' estimen, amb altre cara, amb altres noms, sense records,    però t' estimen perquè nosaltres també hem apres a estimar-los sense passats, comença'n de nou en un món estrany, sense equipatge de consciència i sense consciència de vida.

Semblen perduts, dispersats en un univers estrany que abandona el cos, però estan vius i es la seva anima la que ens vetlla per no deixar-nos embogir.

I avui no es cap dia especial mare, nomes un de tans d'altres en els que et trobo a faltar i el teu somriure es un bocinet de cel enmig de la foscor.

Dia Mundial d' Alzheimer 

Una història corrent

" Si tu pudieras darme tan solo una noche,
Si dejaras tu cuerpo desnudo en mi cuerpo,
Yo podria ofrecerte unas horas tan dulces
que no distinguirias vigília de sueño.
Los dos nos desvivimos por otras dos personas
No pretendo tu amor ni regalarte el mio,
El deseo se apaga pasadas unas horas
Y volverás a él como vuelve el rocío.
Yo volveré a mi casa y besaré a mi amada,
ella no sabrá que ensalivé tus senos,
Tu dueño no verá tu piel en mi mirada
dame solo una noche y después ...olvidemos".

Luís Cernuda

Una d'aquestes nits que comencen com un joc i en la que poc a poc es va envaint tota la intimitat fins que ella s'adona que sense voler la seva presència és una necessitat , una dependència que l' angoixa.

Però avui ha recordat com havien decidit utilitzat-se mútuament, on els moments buscats omplien els buits d'altres moments no compartits, on la vida per separat era buida de passió, d'aquesta sensació de pells estarrufades al ritme de dos cossos que s'oferien desesperadament, on les paraules no eran promeses, sense necessitats disfressades de sentiments, fosos en la humitat d'els qui es troben en dos cossos que ja es reconeixen.

Ell té una altra vida, ella ho sap, una vida a la que no renunciarà, però el seu sense saber-ho és un amor compartit, un amor incondicional que omple les solcs en les pells de tots dos, que es complementen per poder continuar aquesta història de luxúria, de màgia, aquesta desinhibició i aquest punt de sorpresa en cada trobada, on es regalan despertars embolicats amb moments sense estrenar i es rescatan plegats de la nit per tornar-se a trobar a dins i esclatar a les puntes del dits.

A ella les primeres trobades li omplien les hores de tots els dies, sabia que "era l'altra", però llavors el seu univers era tan petit que no sortia del seu llit.

Per ell era la frescor, la llibertat d' estimar sense condicions ni caducitats.

Tots dos aceptaban el joc perquè havien parlat de no enamorar-se, de no implicar sentiments mantenen la llibertat individual i la independència, sense anar mes enllà d'aquesta atracció física que els havia unit al principi, d'aquestes trobades inflamades de desig, sexe i plaer, sense enamoraments vana'ls que usurpessin la consciència i la complicitat de tots dos.

Amb el temps les seves trobades van deixar de ser nomes dos cossos disposats a saciar-se i junts escrivien paraules d'amor amb els llavis inflamats de tendresa en mirades que a poc a poc descobrien altres mons fora del seu llit.

Avui ell a casa d'ella i mentre caminava cap a la seva habitació pensava amb quines calcetes el seduiria, amb com el sorprendria, o amb quina nova joguina l' incitaria per compartir una vetllada indecent d'aquestes que a ell li tornaven boig.

Però aquell dia era diferent, ella absent, el llit fet i una nota que deia:

" No puc viure sense tu, però he incomplert el joc, t' estimo pero no vull que la meva historia d' amor sigui també l' historia d' amor d' un altra"

Quan ella va arribar a casa ell havia marxat, va omplir la banyera i despullant l'ànima de penes i sabors, les llàgrimes es van confondre amb l'aigua que mullava el seu cos mentre en la seva tristesa recordava els últims versos de Cernuda que va llegir la nit anterior quan una vegada mes després de fer l'amor i abans de tornar a casa seva, ell es va menjar el seus llavis i sense obrir els ulls esborraven junts el silenci d' un amor que fins l' ànima els tenia ancorats.

 ...Vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos

Un dia molt nostre ...

Sant Jordi
diada d' amistat, d' amor ... i de sentiment de país

"Un llibre s'ha de fer servir com la destral
que trenqui el mar de gel que portem dins."
Franz Kafka   

Quan s' estima ...
el cos nu es vesteix d’abraçada i de sentiment.
S’adorm el desig
es desvetlla la tendresa
i l' amor obre els ulls a una mirada fosa que penja dels silencis
una mirada neta i transparent que es retroba un altra mirada entre la boira... 

(Marta)


FELIÇ DIADA de SANT JORDI per tothom

El temple del sol



Avui un tros d'eternitat recobra vida il·luminant la cara de Ramses II durant 24 minuts per commemorar el seu aniversari, aquest fet nomes succeeix tal dia com avui i el 22 d' octubre aniversari del seu accés al tron.

Dues vegades a l'any i durant aquest curt espai de temps, els rajos recorren els 60 metres des de l'entrada fins a arribar al sanctasanctórum del temple, per anunciar l'inici del mes del "Bert", que antigament marcava el començament de la temporada agrícola per als antics camperols egipcis.

El sol il·lumina primer el rostre de Ramsés II , després la seva esquerra on es troba l'estàtua del déu Ra, abans de moure's i il·luminar a la dreta del faraó per cobrir gran part de l'estàtua del déu Amón.

Una vegada més, el déu Ptah, assegut en un costat del sanctasanctórum del temple, es queda apartat dels rajos del sol, fent honor al seu origen de déu de la foscor.

De nou passat i present es conjuren llegant-nos trossos d'eternitat que ens condueixen mes enllà , per abans que es pongui el sol darrera de les seves sinuoses formes, encendre el foc que dona flama a tot l' etern.