مصر

Egipte

Deia Terenci Moix:

"Molt abans que existís l'eternitat
va existir el Nil
fins i tot abans de la vida van existir les aigües de l'oceà
i l'alè que va segellar el pacte entre els déus i l'etern".

Així comença el seu llibre ..."La ferida de l'Esfinx".

I Einstein afegia..

"Hi ha dues formes de veure la vida
Una és creure que no existeixen miracles
l'altra és creure que tot és un miracle".

I el destí mai ens empeny a llocs que no desitgem anar, sempre triem nosaltres...

Triar Egipte és sumir-se a la saviesa d'Amón, on la vida és part d'aquesta eternitat que perdura en el temps i en la història del transcendental, del que mai pot deixar-se morir perquè fecunda vida més enllà d'aquestes vides.

Gravat en jeroglífics en un santuari de Sais en el Delta del Nil, indica que per als sacerdots egipcis, l'home tenia dues ànimes, una que era intel·lectual i una altra introduïda en l'ésser humà a partir de la revolució dels cossos celestes.

L'ànima intel·lectual era superior al cicle de la vida i gràcies a ella, alliberats de la fatalitat, els remuntava cap als déus i els feia amos del seu destí.

Encara recordo el moment en el qual vaig dir a casa que em marxava a Egipte.

Jo tenia 18 anys, volia veure món, escapar, conèixer altres cultures que poguessin donar-me les respostes que necessitava per trobar sentit a la vida.

Vaig atrapar moments i em vaig vestir amb ells per amagar les meves pors, vaig rellegir cartes, rebuscar mirades, vaig fingir seguretats i sobreviure a destemps.

Volia olorar les aromes d'aquests països dels quals tant em van parlar, perdre'm en els seus carrerons bruts, humits...resignats.

Conèixer a l'ésser humà quan el seu futur és el present i el valor just de les coses es mesura per batecs.

Des de llavors he mirat a la vida als ulls, he recordat sense oblidar, he rellegit tendres records, ordenat carícies, arxivat orgulls i pors, subratllat gestos, imprimit petjades en altres passos enquadernant moments.

He reorganitzat egos i prioritats, decorat la meva ànima de nou i he penjat l'orgull en les estanteries dels moments en els quals es va parar el temps.

He viscut plena en un món on ningú és mes que l'altre ni existeix tan sol la intenció per arribar a ser-ho.

He après a llegir la vida sobre la sorra, a l'intempèrie d'una lluna que es deixa dibuixar amb les puntes d'uns dits nus i humits per la calor del sol.

Sense prejudicis, sense temors, amb la certesa de ser igual a tots, sentint-me immensa davant el poder d'aquesta font de llum que ens converteix en vida que ens ensenya que la vida és un fil que enllaça ombres a través d'un laberint... sempre existeix al món una persona que espera a una altra, ja sigui en el mitjà del desert o en una gran ciutat com deia Coelho... i quan aquestes persones es troben passat i futur perden la seva importància.

Quant mes ens aproximem als somnis mes es va convertint la nostra llegenda personal en la veritable raó de viure.

Un dia el poble Egipci li va dir a l'Esfinx..."la dona que hi ha en tu ha de ser guardiana de tots els terrors".

Ella, milers d'anys més vella que nosaltres encara es manté en peus fent la nostra força digna de la seva i avui mes que mai aquesta força els ha d'il·luminar la foscor, aixecant-los sobre l'horitzó de totes les injustícies, descendint al capvespre per tornar a ocultar-se, congregant a la vida perquè els vents tornin a bufar sobre la terra i fecundi d'esperança des de les tíbies sorres d'aquest desert blanc fins al mes petit paratge humit amagat a la vora del Nil i els retorni tot el que ells ens han regalat durant milers de segles.

Aquest escrit és la meva modesta forma de rendre homenatge als meus amics Egipcis en aquests moments d'incertesa, a tots, als eterns e imprescindibles,i als que d' alguna manera han passat de puntetas per la meva vida,  a tot un poble que a traves de les seves gens i les seves ensenyançes ha fet de mi el que sóc, amb la plena convicció de que entre tots el que l' estimem aconseguirem que torni a ser llum a la fosco on s' amaga.

( La música de fons em transporta a tantes i tantes nits pel Nil )

Es pot definir un mateix?



Hi han dies estranys d'aquests que desitges que passin ràpid i no arrosseguin res mes que la pròpia intranquil·litat que ens donen.

Mentre perdia el temps buscant respostes sense haver-me fet encara cap pregunta, ha caigut a les meves mans una revista i llambregant una de les seves pàgines preguntava:

Amb quina paraula et definiries?

 He llegit la pregunta un parell de vegades, frase curta, senzilla sense paranys i sense cap possibilitat de no entendre-la, però tot i aixi li he donat voltes i he arribat a la conclusió que realment no sabia si  l'esser huma es capaç de defiir-se amb un sol JO.

Com podria definir-me a mi mateixa sense caure amb el parany de no ser prepotent o com a mínim subjectiva? suposava que aixo ho haurien de fer els demés, però tampoc podria ser una definició justa e imparcial sobretot quan s' involucren lligams afectius de qualsevol mena.

I desprès de una estona he pensat que tot depend del moment i la circunstancia, quan cal cremar cremo,acaricio, afalago, provoco,apassiono i quan no cal ,emprenyo, incito,desbordo,atordeixo...

Moments que sóc llança que travessa i mata, altres que sóc brases i cremo, algunes que sóc mel i embafo,situacions en les quals soc tan terca que emprenyo i desoriento...

I al final penso que ningu pot trobar-se en una sola definició, rebuscar en la butxaca i fer tirabuixons amb elles per trobar-seen un sol jo...

No puc resumir els meus batecs o la meva forma de ser per una sola paraula que em dibuixi perquè em fugen.

En aquest moment he aixecat la vista i davant meu hi havia una escala, una simple escala gens espectacular,senzilla , plena de gent que pujava i baixava, i he pensat ¡¡ aquesta sóc jo!!!...

Jo i tots els meus moments d' un en un, mirant amunt en els dies en els quals m'esforço poc a poc a pujar esglaons i girant la vista cap avall en aquells altres en els quals la meva estupidesa s'obstina en baixar de cop escales senceres.

Mira que és senzill tot plegat...

La percepció dels sentits

És curiós, desprès dels anys m'adono que si be la meva vida quotidiana sempre es mou en punts tan distants com a dispars, el meu fons malgrat el temps sempre és el mateix, fins i tot conservo el sa costum d'escriure quan estic en l'avió.

Amb la llibreta a la mà em segueix estremint veure un paisatge des de l'aire , reconèixer entre tenebres Mesquites, Les Piràmides o el meu enyorat Abu Hol, decidir quina és la millor hora del dia perquè la nit se'm tiri damunt i les diminutes llums de l' il·lusió m'il·luminin entrellaçant moments uns amb uns altres, passadissos interminables d'història, terrats en nits estavellades, aromes de gessamins i sàndal lliscant-se a la vora de mirades que es troben.

Instants on no tinc pressa a arribar a cap lloc, en els que nomes el sentiment mesura el compas del temps i l'univers avança en altres mons tan meus com a aliens, on els horaris no existeixen i les presses i el soroll es tornen silenci per escoltar al vent.

I tanco els ulls i escullo teixir itineraris imaginaris on es perden els meus ulls buscant altres firmaments, respirar la vida sense embolcalls amb qui no m'ofereix les mans sinó que les abriguen amb les seves sota una lluna tenyida de taronja i vestida de llum bevent sense mesura la sang dels meus somnis, deixant que el meu cos vagui perdut en aquest camp de foscor llaurat d'estels.

I m'eclipso entre els meus somnis perduda en els ulls que reflecteixen desitjos i temps viscuts, deixant d'existir el moment, fent etern un batec, buidant d'aire els meus pulmons, caient en un precipici de plaer on el cos deixa d'existir, vençuda a una pau sobrehumana que m'embolica tota sencera.

Em passejo per tots els seus instints, caic profanada en tots els seus desitjos i exhausta en la meva caiguda em transporta fins al seu cor en el que em faig eterna per un instant...

Després obro els ulls, la lluna recobra el seu color, i jo torno al meu cos amb la sensació de que mai he estimat tant sense saber-ho.

Desvariant un ratet ...



L'altre dia una d'aquestes revistes basicament "intelectuals" de perruqueria realitzava una enquesta sobre el prototip d'home que ens agraden a les dones divorciades mes grans de 35 anys.

( Serem una espècie en observació?)

Se'ns preguntava si en un home ens agradava el següent :

T'agraden els homes amb pírcing? - NO
T'agraden els homes amb tatuatges? - NO
T'agraden els homes depilats? - NO
T'agraden els homes amb arrecades? - NO
T'agraden els homes models? - NO
T'agraden els homes "metrosexuals"? Doncs NO
T'agraden amb els homes amb texans trencats? - NO
T'agraden amb els homes amb metxes?- NO

Em va semblar una enquesta per triar el nou nuvi a la Barbie, tipus Kent o mes bé a la Nancy que és mes de la meva època i sobretot si hi ha alguna persona tan simple com per plantejar-se aquesta rocada.

Al final la pregunta clau era com és el teu prototip d'home?

I aquí sí que em vaig parar a pensar el perquè existeix la necessitat d'haver de plantejar-se un prototip d'home o de dona en el cas d'ells.

Esta clar que en la nostra societat el món de les relacions ha derivat tant en el físic que ens hem oblidat que darrere de cadascun existeix un ànima amb prou feines perceptible davant els ulls dels altres i es una pena.

Mentre al món hi ha milers d'éssers que són maltractats, perden la llibertat de triar, de viure en un país en democràcia, d'estudiar, treballar i ser, en la nostra civilitzada Europa com si no existis cap mes problema del que preocupar-se pel fisic, en atosiguen amb anuncis que són autentiques apologies per convertir-se en "metrosexual" com si aixo fos una carrera de fons.

És com si la humanitat estigués amenaçada per les pelambreres dels nostres "Adans" per les seves arrugue-tes, els seus cabells blancs o la seva panxa de cervesa.

I amb plan conya penso que tampoc es qüestió de tenir a casa el model "catifa peluda tres cossos" ni necessitar un talla herba per a l'afaitat diari però com deia la meva àvia "on hi ha pèl hi ha alegria" sense la necessitat de tenir una plantació de canya...

I és que cuidar-se esta be però sense perdre l'essència del que és un mateix, perquè amb el temps una comença a passar de determinades superficialitats i es comença a quedar amb l'essencial lliurant-nos d'una enorme cadena d'esclavitud...

No serveixen de res els cossos imponents, o els de butxaques repletes amb totes les altres mancances, es tracta de complicitat, de mirades, de carícies, de silencis compartits...

Es tracta de tendreses inflamades a qualsevol hora, d'embolicar-se en els seus peus i estar cinc minuts més en el llit amb els ulls tancats resseguint amb un dit la seva respiració que és ressò del meu alè.

Es tracta de compartir tasques, d'abraçar-se a una esquena dormida per omplir-se el cos de vida sense molestar, amb prou feines perceptible pel batec del seu cor dormit que esta rendit sense batalles.

No crec en els estereotips, ni en fisics imponents, crec en la tendresa i en el deixar-se portar pel cor  perquè tot queda per viure quan ens enamorem , hi ha tanta vida nova per descobrir que ens reinventem cada matí despenyant-nos per malucs vertiginosos que sense lligams son capaços de mantenir-nos lligats per sempre.

Aixo és el que val la pena, el tornar d' un cor exiliat amb la vocació de donar i donar-se dempeus penetrant per cada ranura de vida i satisfer-nos l'u de l'altre per quedar fosos entre cuixes.

Tota la resta per mi és paper mullat.

Sensacions d' ahir

Dins del meu fons gairebé amagada

intento retrobar aquella part de mi que sovint deixo oblidada

envaïda per un vent que em frega els llavis i m'acaricia el ventre.

Entregada al so d'un silenci encisador et penso

il.luminant dolçament amb claror de lluna totes les pors

eclipses els silencis

destapes els instints

incites a que m' aboqui dins teu

banyant-me amb raigs humits que em recorren i m'habiten sencera.

I em veig segura, alliberada....

sentint de nou la vida bategar.

Perquè ara sé

que tan amor es agafar-se les mans com aprendre a deixar-se anar. 

Més enllà de tot plegat



... I passa que en un racó de mon com aquest, lluny de la vida i proper a la solitud, encara que sovint semblem aliens a tot el que ens envolta i per il·lògic que pugui semblar el destí, de vegades succeeix que dues mirades que es troben d'amagat trenquen l'espera desordenada de tot allò que creuen invisible.

Sense temps, tantejant la vora perquè no se'ns porti la corrent, clavant els peus ferms perquè en creuar a l'altre costat ningú pugui esborrar el moment que esta per arribar.

Quan el món sembla estar a segles de distància, la vida comença a ploure davant dels ulls, i entre el mundanal soroll, el silenci mes absolut en uns llavis que no tenen mes paraules que la mateixa sintonia en la mirada que es barreja.

Una sensació de tendresa que penetra dins del cap i flueix fins al cor, convertint en senzill caminar sobre aigües tan profundes...

Respirant vida allà on l'aigua escup la sorra, amb l'ànsia arrossegada que ens devora penetrant en els llocs mes recòndits fins a trobar els engranatges mes vulnerables dels dos.

I no és tracta nomes d' amor, perquè si nomes fos una història d'amor no valdria la pena explicar-la, és pervertir la vida i sentir-se intens i viu en cada matinada.

Dir amiga



Per ella les paraules em sonen buides i no tenen el sentit ni la profunditat que el meu sentiment avui escriu amb les vivències de fons que van marcar nits de pelegrinatge per aquests mons perduts aliens a la mà de qualsevol Déu dels tants que és veneren.

Per la nostra feina la nostra vida ha girat més ràpida, hem passat guerres i calamitats, atemptats ....la incongruència de veure néixer una vida el mateix temps que s'apagava una altra.

Sempre he dit que hi ha persones que et marquen a la vida i quan l'amistat es converteix en afecte, en complicitat i en carinyo sobren les paraules, les delicadeses, els "voler quedar bé"... i parla l'ànima.

Torno la vista enrere i torno a l'any 88 quan la vaig conèixer, casualitats de la vida me la va presentar el que després seria la meva primera parella.

Jo tenia 18 anys, ella poc més de 40, molt món, molta història.. molt viscut...molt per aprendre d'aquella dona que va ser la primera espanyola a posar-se el món a l' esquena i instal·lar casa seva a El Caire treballant per a una important agència de viatges Espanyola.

Feia dos anys que vivia allà i jo acabava d'arribar...tot allò em venia enorme. Hotel Ramada... la primera visió d'una donota molt alta i elegant parlant anglès amb un estrany accent que ens delata a molts catalans, xerrant amb un dels meus ídols de sempre, Omar Sharif que llavors residia al mateix hotel.

A partir d'aquí ja va ser indispensable en la meva vida, tant com ho és ara encara que poques vegades li digui.

Coincidíem de tant en tant en hotels on s'allotjaven els nostres grups i en algun aeroport de matinada on ens consolàvem mútuament de les poques hores de son.

Al principi no vaig pensar que congeniéssim, no per l'edat que ens separa sinó perquè som nit i dia , ella és l'ordre personificat, jo el desordre controlat, ella és el seny, jo la sense raó, ella és metòdica, jo la improvisació, ella és una excel·lent persona... jo a ratets.

L'he anat coneixent a traves dels anys perquè la vida ens ha portat a moltes situacions que vam haver de viure juntes.

Hem passat moments de tot, des de la guerra del golf, a la de Somàlia, passant per terratrèmols, fins a atemptats islamistes amb la nostra gent, que per sort vàrem sobreviure però semblant sempre que les desgràcies ho eren menys.

Hem rigut del món i de la seva mare, hem gaudit d'un país que ens va acollir amb els braços oberts, hem compartit, hem donat, hem rebut, tot el millor d'unes gents que malgrat ser tan diferents en el fons som iguals.

Ens hem recolzat sempre l'una en l'altra, i coneixent-nos es pot dir que ella era la "assenyada", sospesava els pros i els contres de tot i jo em llançava sense més, les dues érem molt felices en la nostra forma diferent de veure la vida.

Seria impossible repassar un a un tots els moments, són molts i cap mereix romandre en l'oblit, però els que a ella més li van fascinar varen ser per insòlit la invitació de Salvador Servia al Ral·li dels Faraons al que vàrem conèixer durant el vol, un tipus entranyable; la col·laboració amb el mort Jimenez del Oso, en unes sessions de psicofonia a l'interior de les piràmides, les xerrades amb Omar Sheriff passejant pels jardins de l'Hotel Ramada.

Nits a El Khan Khalili, tardes a Gizeh, quan ens emprenyàvem i amb un "ets una tonta" ens abraçàvem , el dia que ens vàrem retrobar en aquell taxi a mitja nit davant les Piràmides i en vàrem posar a plorar, la meva carta demanant perdó...

Són molts instants que perduraran per sempre en el temps i en la nostra forma d' entendre la vida, històries personals, que he gaudit al seu costat i les ha plorat amb mi.

Es fidel testimoni de les meves històries d'amor, de les meves separacions, dels meus laments, de les meves alegries i dels meus errors.

M'ha deixat compartir la seva il·lusió per aquell Italià "de la testa per terra",com ha viscut la seva història d'amor sent feliç i desgraciada al mateix temps, com ens hem posat el món a l' esquena i hem anat endavant per camins a vegades molt aliens visquent moments inoblidables i de la forma més intensa, i com malgrat el temps transcorregut ens hem seguit pertanyent una a l'altra.

Juntes hem  remuntat des del més profund en moments molt crus, amb forces renovades, sense fingir... sense mentir a la vida ni a nosaltres mateixes malgrat assumir haver-ho fet alguna vegada sent pitjors les conseqüències.

L'amistat és un amor compartit, una complicitat obtinguda a força de moments molt durs, d'un estira i arronsa amb la vida, un tu a tu on molts moments no s'està a l'alçada, ni uns ni uns altres.

I dono fe que hem compartit vida i mort, que hem plorat juntes i que ens han mutilat l'ànima quan a alguns els mutilaven la dignitat.

Ara ja no vivim al Caire, vivim a Barcelona, encara que totes dues hem reprès els nostres viatges amb més assiduïtat, i avui just fa 20 anys que la vaig veure per primera vegada i va començar a formar part del meu equip de vida.

Avui desprès dels anys seguim compartint somnis, il·lusions a la llum de la vida i una copa de vi blanc a la mà, costum que no vàrem perdre ni en la nostra estada en països àrabs, podem passar-nos hores recordant tots aquells instants que formen part de la nostra història.

Sempre havia dit que quan fos gran escriuria un llibre, ara ja sóc gran i només tinc retalls que omplen pagines en blanc perquè no quedin en l'oblit tots els moments que s'arriben a compartir quan es tenen ganes de viure, quan l'important
no és la religió, ni el color de la pell, sinó les persones i el seu fons, aquelles mans a les que ens anem agafant per la vida i que ens deixen empremtes al cor.

Els veritables amics són com un petit món al nostre món, formen part de tot el que som, ens ajuden a contemplar-nos nus en el seu mirall.

No existeix mesura per a l'amistat, i de vegades amb algun amic compartim tant sense pell o amb pell, ànima amb ànima, que la seva ànima i la nostra es barreja i un tros de la seva ens construeix, i ja no hi ha separació possible, ruptura, ni distància.

Aquest és el meu sentit homenatge a una part molt meva de tot el que sóc a una dona que només veu foscor en aquest moment, sense adonar-se que és tanta llum per tots els que l'estimem que no deixarem que se'ns apagui mai.