És perfecte...

 

No esperis a qui no arriba 

 no busquis a qui no apareix, 

no t'entretinguis en el que no és cert. 

Qui et necessita et busca 

 qui et busca et troba i qui et troba... es queda.

 Www.EmilioLeivaProfesor.com

Les portes cap l'infinit ...

Tots els que ens estimem Egipte, sigui per cultura, perquè hi hem viscut, perquè sovint s'escapa a tota aquesta societat individualista en la qual ens movem, sabem que més enllà del que venen els itineraris, hi ha un altre Egipte encara més fascinant.

No cal dir, que Egipte s'ha de llegir entre batecs, sensacions i sobretot amb la percepció dels sentits, no tothom és capaç i la sensibilitat no té res a veure, és alguna cosa molt més profunda que queda a la pell.

Fa uns dies va tornar un grup que em van demanar que els organitzes jo el viatge, són una família de 8 persones, han viatjat molt i per lliure sempre, els hi agrada conèixer els països des del seu fons i no des del merament comercial.

Han tornat fascinats, Port Saïd, Ismailia, amb totes les restes de la guerra dels 6 dies, el Caire des del Mokatta, o la muntanya vermella, veure on Nil Blau i Nil blanc es troben, per convertir-se amb aquest Nil empoderat i font de vida.

La ruta del Caire- Luxor en tren, per poder apreciar els paisatges i les diferents vegetacions dels camps egipcis, les barraquetes a peu del Nil, les formes de viure, el contrast de colors i perquè no, les mancances d'una societat feta d'extrems.

Bojos amb Karnak, però no el Karnak de la immensa sala Hipòstila de més de 100 metres, que també, sinó un raconet una mica allunyat del centre del temple i del públic anomenat "les set portes "on explica el viatge d'un difunt a l'altre món i el seu esperit es va trobant amb les set portes, que representen cadascuna d'elles un déu diferent, que li aniran fent preguntes que haurà de respondre de manera correcta per poder anar-les passant una a una.

Darrere de cada porta, sobre la pedra estan tallades les set claus, només una conjugació de les respostes de les set portes, era la fórmula coneguda pels antics egipcis que segons ells, els portarien al paradís.

Sempre ho dic, i ho sento però es cert, no tots els guies són egiptòlegs, però un dels millors guies amb el que vaig tenir l'oportunitat d'aprendre, era catedràtic de la facultat d'Ain Shams, Hostes Salama, que ja als anys 90 quan una vegada més, em vaig endinsar una mica fora de l'itinerari, mentre la gent feia fotografies, em va trobar asseguda davant les set portes, i em va preguntar que hi veia, la veritat és que no sé com explicar-ho, però aquella porta em tenia fascinada, sense saber gairebé que contestar li vaig dir, que a mi em semblava l'entrada cap altres dimensions, i llavors és quan em va explicar que ell també li havia donat moltes voltes encara que mai sabrem la veritat, teníem el do de profunditzar més enllà.

Ell havia investigat que possiblement les set portes eren una referència a les diferents ètnies que els egipcis sabien que tenien un poder mental sobrenatural, i que diferenciaven entre egipcis, asiàtics, nubis o libis, i que surten no només a molts llibres d'història, sinó també a la tomba del Faraó Seti, en imatges entrant junts en la Duat (el món dels morts a la mitologia egípcia).
Són texts i imatges trobades a les cambres funeràries de diverses tombes.

El llibre de Toth, anomenat el tres vegades gran, també és un gran descobriment, prohibit en el seu temps, i que suposen que ell mateix va escriure en un papir immens, el que no entenen, és com desprès de tants segles va arribar al nostre temps.

No ho sé, però sóc de les que no vull que la mà destructora de l'home, pugui acabar amb el misteri i encant, d'un món fascinant i fet a mida dels meus sentits.

Invisibles?...really George?

Graciós és aquest anunci d'una dona de 40 o 50 anys que diu "em sento invisible".

No sé, que és ser invisible?, que no et miren pel carrer?, que no t'adulin, vestir-se com si tinguessis 20 anys per cridar l'atenció i cobrir la teva inseguretat? Què consideren ser invisible? Tant necessitem de l'aprobació dels altres per sentir-nos be?

Com a considerada madureta socialment, mai m'he considerat invisible, tampoc m'ha preocupat si em miren, em piropegen, m'insulten o senzillament passen de mi.

Les dones som alguna cosa més que un tros de carn amb ulls, i la nostra percepció de ser dona, parella, amiga, filla i mare, no ha de canviar amb l'edat.

Estem vives, i són un munt d'hormones despendolades, segons el moment i l'ocasió, estimem, sentim, vibrem, i quan cal, som assenyades i coherents.

Qui marca les pautes del meu comportament?,ningú, només jo, oi? i l'emoció, ràbia, impotència o desig del moment.

Podria ser que ens comencem a estimar totes una mica més?, però sobretot les abanderades dels conflictes imaginaris, de les guerres de sexes, de la demonització de la menopausa, perquè noies, res es perd, res s'acaba, al contrari, es pot gaudir igual o més, i sense preocupacions...

Hi ha altres problemes en aquesta societat, i personalment penso que la que ens preparen no és gens petita, així que deixem-nos de bestieses, i complementem-nos junts per al menys, no posar-los fàcil, tot aquest terrabastall social que pretenen.

I per que no?...

És una bestiesa, ho sé, però de joveneta jo era de les que deia, a partir dels 40 anys millor anar tallant el cabell, no sé per quina raó ni per quin concepte.

I de sobte et mires, i et preguntes, i per qué?, el cervell té aquestes coses, de vegades t'atrapa i et tanca, d'altres t'allibera i et retorna a tú.