Només es una petita part d' un gran documental, pero ningú es pot quedar indiferent davant semblant tribut a la terra.
Terra com a essència a l'essència de l'ésser humà...
Ens passem la vida sense entendre gran cosa del que succeeix fora de nosaltres i amb prou feines poc del que ens succeeix a nosaltres mateixos.
Patim contratemps i creiem que el món s'hauria de parar a contemplar-nos.
Però el món segueix el seu curs i la vida no s'expressa en els fragments aïllats dels éssers vius... sinó en la seva plenitud, amb tota la seva cruesa i la seva magnificència.
La vida és un instant que va començar fa milions d'anys... que s' encongeix per moments i s'eixampla quan li ve de gust.
Que s'expressa en aquests fragments que som les persones i en aquesta espurna insignificant de llum que és la condició humana .
En aquesta part del documental emesa aqui, és respira aquesta pau que inunda un món aliè a l' absurd, on irradia el contacte de l'home amb la natura en tot el seu esplendor, una natura i un home aliè a la corrupció a la qual ens sotmet la vida i que pertorba la ment enverinant-nos els sentits.
Em van emocionar aquestes imatges per la seva càrrega emotiva, i pel fons que emergeix els moments que emboliquen a aquesta expedició que neix en el Nil Blau, remunta pel Nil Blanc i arriba al Mediterrani.
Com travessen països i deixen ànimes enrere que els han obert les portes al seu món...
Un món que mancat per quasi tot l'essencial... desborda humanitat, ofereix compartir i ens deixa veure en retalls, trossos d'aquesta altra vida que no ha sucumbit a les malalties morals que pateix la nostra.
Tutejar al desert, submergir-se en aigües d'un Nil font de vida que amaga els mes grans secrets d'una terra verge que no entén de colors, de religions ... d'insolidaritat ni intoleràncies.
Inviolable i decent aliena de la mà de Déu, per la grandesa del seu esperit , la decència dels seus sentiments i l'orgull de pertànyer a una terra que els enalteix i els condemna amb la força d'una naturalesa salvatge.
El seu director Jordi Llompart, va perdre a la seva filla en el primer viatge de Jana de 7 anys a Namíbia, en un accident.
Diu Llompart::
" Que el pas per la vida no té sentit sense espiritualitat."
"No em refereixo a la religió, sinó a la voluntat de retrobar-nos amb aquest món allunyat de la violència i la desestructuració de la condició humana".
Relacionat amb això va editar " El cor damunt la sorra "
Un llibre impressionant, un cant a la innocència, a la recuperació de la infància, un llibre que fa sentir el realment bo de la naturalesa humana, a qui una estranya energia li dictava línies que parlen de l'amor incondicional.
El relat brolla dels sentiments, inquietuds i desitjos que li transmetia Jana.
A mi se m'encongeix l'ànima davant la seva generositat , per fer-nos participis del dolor que representa la perduda d'un fill i lliurar-nos tal llegat de sentiments.
Aquest llibre que tantes vegades he llegit amb el meu fill per fer-li compartir aquest altre món que per sort ha mamat des de petit i que està exempt de la maldat de l'ésser humà.
Des de llavors la vida de Jordi ha estat lligada per sempre a Africa, va perdre que el mes estimava en el continent que mes estimava, quina incongruencia veritat?.
Quedant lligat per sempre amb llaços eterns a un món tot cor ple d'ànimes de sorra i gana que desborden decència i humanitat.
I és que al final com va dir Demòcrit
" Davant la mort tots els homes habitem una ciutat sense muralles"
Recomano el documental , les seves imatges, la seva música impressionant, el seu contingut...
I sobretot els fonaments morals i humans en els que ha estat realitzat,que avui mes que mai ,davant la situació que estan vivint aquestes gens recobra tota l'essència d'uns moments compartits.
PD- La música de fons també forma part de la banda sonora del documental
