No sé quin tipus de influx té la lluna però la necessito, i necessito el seu silenci, la seva pau, aquesta mena de conspiració mutua obrint-se pas entre tot el que ens separa en un sostre revestit d'estels i on la vida sembla aturar-se.
I tant fa que sigui estiu o hivern, és com si el temps fos tan sols un rellotge de sorra que rellisca entre els dits fonent els moments.
Recordo quan era petita al pati de casa, converses amb la mare a la llum de la lluna i amb un got de Cola-Cao desprès amb els anys ja era una copeta de cava quan tornava dels meus viatges i ens posàvem al dia, i quan estava de ruta al acabar el dia sempre necessitava els meus moments de solitud , es com la necessitat de trobar-me amb mi mateixa, i encara que no ho sembli de repassar-me tota sencera amb les meves llums i les meves ombres.
Ara desprès dels anys segueixo sentint-me petita davant aquest univers que envaeix cadascun dels meus racons, i segueixo necessitant la llibertat que em dona el sentir-me nua en moments dibuixats a la pell sense paraules, sense sorolls amb el seu so sigilós i agraïda perquè la vida em segueixi donant l' oportunitat d' emocionar-me i regirar-me sencera cada cop que camino per cadascun dels meus sentits.
